Sant Suárez, pregueu per nosaltres!
Lòbit dAdolfo Suárez, protagonista de la liquidació formal del franquisme i de la reconversió política a la democràcia duna munió doportunistes, ha desfermat un esport molt nostrat: les lloances desmesurades post mortem. Un cor delogis unànimes ha acompanyat el comiat del polític de Cebreros (Àvila).
Tanmateix, la desmemòria també pertany a la tradició més casolana. Si força polítics i tertulians tinguessin el saludable costum de repassar les hemeroteques, potser preferirien un prudent silenci. Els anys 79 i 80 del segle passat, els clatellots rebuts a dreta i esquerra van ser gairebé tan exagerats com aquest indecorós gènere hagiogràfic. El dolorós final del forjador de la Unión de Centro Democrático, partit del dònut i del celebrat puedo prometer y prometo ha permès recuperar aquell mític relat de la Transició, un relat bastant malmès per una realitat força galdosa per a milions de ciutadans desenganyats amb una classe política farcida dineptes, corruptes i vividors.
Àdhuc, abans de les exèquies del president, bona part daquesta patuleia sha volgut apropiar del llegat polític del finat amb la impudícia daquells hereus que sesgarrapen per lherència del difunt, estant encara de cos present. En aquest cas, el patrimoni del Duque de Suárez no eren propietats o accions, sinó lesperit del famós consenso, terme quasi bé oblidat o extingit. De totes maneres, com passa en les troballes arqueològiques, la fantasia i la recreació acostumen a sobredimensionar les restes del passat. Si hom tingués a mà la nau del Doctor Who i viatgés cap aquell pretès paradís dels Habla, pueblo, habla, segurament hi hauria un retorn meteòric per apedregar la senyora Victoria Prego i tirar a la foguera de Sant Joan el Cuéntame.
Negar les habilitats polítiques del senyor Suárez seria força injust. Legalitzar el Partit Comunista dEspanya lany 1977 en Dissabte Sant, per agafar a contrapeu els militars, va ser una gran jugada descacs; permetre el retorn de Tarradellas, des de lexili, per així reconduir les reivindicacions autonomistes de la societat catalana també va ser una bona maniobra; convèncer als camarades de Las Cortes de les bondats del sistema parlamentari i oblidar-se ja de la comèdia de la democràcia orgànica, va tenir el seu mèrit. Finalment, assolir una relativa pau social amb els famosos Pactos de la Moncloa era una bona cirereta en el seu haver polític.
Ara bé, caldria recordar que Suárez havia estat un falangista que havia fet carrera política de la mà dun home fort del règim, Fernando Herrero Tejedor, el darrer capitost del partit únic franquista; que havia dirigit RTVE des de 1969; que era Ministro Secretario Nacional del Movimiento amb Carlos Arias Navarro (personatge que va passar a la història televisiva amb allò de Franco ha muerto). Aleshores, caldria advertir com en les primeres eleccions generals del 1977, considerades les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, no hi va poder participar ERC amb les seves sigles històriques. Sorprenentment, lantic governador civil de Segovia sí va saber dissenyar del no-res un mapa de 17 autonomies amb Ceuta i Melilla, un genial invent rebatejat com el café para todos per aigualir les històriques reivindicacions de catalans i bascos. La cosa tenia el seu punt còmic, perquè el desconeixement del president Suárez de lEspanya plural era fefaent; les cròniques daquelles èpoques parlen dun home dubitatiu amb la viabilitat del català com un idioma escaient per impartir classes de matemàtiques o química.
De totes maneres, laspecte més discutible de lherència suarista va ser la Ley de Amnistia Política de loctubre de 1977; valuós salvavides legal per als criminals i torturadors del franquisme i, alhora, un topall per a tots aquells que reclamen justícia per als milers de víctimes de la dictadura.
Amb el pas dels anys, el relat de la Transición, etapa paradigmàtica i exemplar en què Adolfo Suárez va ser-ne destacat artífex, sha anat descolorit com el Verano azul. La degradació de la democràcia, la fallida de la vertebració territorial de lEstat, el desprestigi de la justícia, la corrupció sistèmica, el descrèdit de la Corona, ha anat demostrant les greus deficiències del model.
Les terres fredes i austeres de la Meseta nord han bressolat grans sants: Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Joan dÀvila. La darrera incorporació al podi celestial ha estat molt ràpida amb la canonització mediàtica del polític traspassat; això permetrà invocar-lo per a la salvació dEspanya: Sant Suárez, pregueu per nosaltres!
Tanmateix, la desmemòria també pertany a la tradició més casolana. Si força polítics i tertulians tinguessin el saludable costum de repassar les hemeroteques, potser preferirien un prudent silenci. Els anys 79 i 80 del segle passat, els clatellots rebuts a dreta i esquerra van ser gairebé tan exagerats com aquest indecorós gènere hagiogràfic. El dolorós final del forjador de la Unión de Centro Democrático, partit del dònut i del celebrat puedo prometer y prometo ha permès recuperar aquell mític relat de la Transició, un relat bastant malmès per una realitat força galdosa per a milions de ciutadans desenganyats amb una classe política farcida dineptes, corruptes i vividors.
Àdhuc, abans de les exèquies del president, bona part daquesta patuleia sha volgut apropiar del llegat polític del finat amb la impudícia daquells hereus que sesgarrapen per lherència del difunt, estant encara de cos present. En aquest cas, el patrimoni del Duque de Suárez no eren propietats o accions, sinó lesperit del famós consenso, terme quasi bé oblidat o extingit. De totes maneres, com passa en les troballes arqueològiques, la fantasia i la recreació acostumen a sobredimensionar les restes del passat. Si hom tingués a mà la nau del Doctor Who i viatgés cap aquell pretès paradís dels Habla, pueblo, habla, segurament hi hauria un retorn meteòric per apedregar la senyora Victoria Prego i tirar a la foguera de Sant Joan el Cuéntame.
Negar les habilitats polítiques del senyor Suárez seria força injust. Legalitzar el Partit Comunista dEspanya lany 1977 en Dissabte Sant, per agafar a contrapeu els militars, va ser una gran jugada descacs; permetre el retorn de Tarradellas, des de lexili, per així reconduir les reivindicacions autonomistes de la societat catalana també va ser una bona maniobra; convèncer als camarades de Las Cortes de les bondats del sistema parlamentari i oblidar-se ja de la comèdia de la democràcia orgànica, va tenir el seu mèrit. Finalment, assolir una relativa pau social amb els famosos Pactos de la Moncloa era una bona cirereta en el seu haver polític.
Ara bé, caldria recordar que Suárez havia estat un falangista que havia fet carrera política de la mà dun home fort del règim, Fernando Herrero Tejedor, el darrer capitost del partit únic franquista; que havia dirigit RTVE des de 1969; que era Ministro Secretario Nacional del Movimiento amb Carlos Arias Navarro (personatge que va passar a la història televisiva amb allò de Franco ha muerto). Aleshores, caldria advertir com en les primeres eleccions generals del 1977, considerades les primeres eleccions democràtiques després del franquisme, no hi va poder participar ERC amb les seves sigles històriques. Sorprenentment, lantic governador civil de Segovia sí va saber dissenyar del no-res un mapa de 17 autonomies amb Ceuta i Melilla, un genial invent rebatejat com el café para todos per aigualir les històriques reivindicacions de catalans i bascos. La cosa tenia el seu punt còmic, perquè el desconeixement del president Suárez de lEspanya plural era fefaent; les cròniques daquelles èpoques parlen dun home dubitatiu amb la viabilitat del català com un idioma escaient per impartir classes de matemàtiques o química.
De totes maneres, laspecte més discutible de lherència suarista va ser la Ley de Amnistia Política de loctubre de 1977; valuós salvavides legal per als criminals i torturadors del franquisme i, alhora, un topall per a tots aquells que reclamen justícia per als milers de víctimes de la dictadura.
Amb el pas dels anys, el relat de la Transición, etapa paradigmàtica i exemplar en què Adolfo Suárez va ser-ne destacat artífex, sha anat descolorit com el Verano azul. La degradació de la democràcia, la fallida de la vertebració territorial de lEstat, el desprestigi de la justícia, la corrupció sistèmica, el descrèdit de la Corona, ha anat demostrant les greus deficiències del model.
Les terres fredes i austeres de la Meseta nord han bressolat grans sants: Teresa de Jesús, Joan de la Creu, Joan dÀvila. La darrera incorporació al podi celestial ha estat molt ràpida amb la canonització mediàtica del polític traspassat; això permetrà invocar-lo per a la salvació dEspanya: Sant Suárez, pregueu per nosaltres!