Un nen que es mou és un nen normal!
Un nen que es mou és un nen normal. Els professionals dels trastorns en els infants es preocupen realment quan un nen no es mou. El problema real és quan un nen no es mou. Quan es mou massa no és un problema tan greu. Problema entre cometes, perquè el que vull dir és que hem densenyar i ha daprendre a estar quiet i sense moures perquè la societat en què vivim és sedentària. Si vivíssim en una societat diferent, en la qual no es premiés el sedentarisme, els nens i les nenes mogudes serien els superdotats. Perquè no sé si us ho heu parat a pensar, però aquests infants tenen una energia inesgotable, no tenen problemes dinsomni i viuen la vida intensament. Per aquest motiu en general tots els nens i nenes per definició són moguts.
Últimament, pensant en aquest tema, i amb la creença que els infants vénen a aquest món per ensenyar-nos allò que necessitem aprendre, he arribat a la conclusió que ens fan de mirall. Que potser els que portem un estrès insà som nosaltres, els adults, els que no tenim ni un moment per dedicar-nos a ensenyar als nostres fills a estar relaxats i tranquils. Crec que hem daprendre moltíssimes coses.
Hem daprendre a viure la vida intensament, emotivament. Els adults passem per sobre de les coses. Estudiem per tenir un títol, treballem per tenir un sou i no parem a pensar què puc aprendre o què puc fer a la feina per donar el millor de mi. Aquests nens no pensen en ahir, no pensen en demà, pensen en ara i en experimentar.
Hem daprendre a viure a poc a poc. Mirant, observant, analitzant, cada oportunitat que ens brinda la vida.
Hem daprendre a tenir major autocontrol no només de la nostra conducta sinó també de les emocions, sentiments, etc. Només equilibrant les nostres emocions ens farem responsables de les nostres accions.
Hem daprendre a no ser tan sedentaris. Encara que sembli contradictori, sí! Som sedentaris i som hiperactius alhora. Sedentaris perquè no ens movem i hiperactius perquè mentalment no podem parar! La ment seduca, se li ensenya a obeir a respectar i a valorar allò que té, si ho aconseguim, no anhelarà més i serà més important el que som, no el que tenim!
Últimament, pensant en aquest tema, i amb la creença que els infants vénen a aquest món per ensenyar-nos allò que necessitem aprendre, he arribat a la conclusió que ens fan de mirall. Que potser els que portem un estrès insà som nosaltres, els adults, els que no tenim ni un moment per dedicar-nos a ensenyar als nostres fills a estar relaxats i tranquils. Crec que hem daprendre moltíssimes coses.
Hem daprendre a viure la vida intensament, emotivament. Els adults passem per sobre de les coses. Estudiem per tenir un títol, treballem per tenir un sou i no parem a pensar què puc aprendre o què puc fer a la feina per donar el millor de mi. Aquests nens no pensen en ahir, no pensen en demà, pensen en ara i en experimentar.
Hem daprendre a viure a poc a poc. Mirant, observant, analitzant, cada oportunitat que ens brinda la vida.
Hem daprendre a tenir major autocontrol no només de la nostra conducta sinó també de les emocions, sentiments, etc. Només equilibrant les nostres emocions ens farem responsables de les nostres accions.
Hem daprendre a no ser tan sedentaris. Encara que sembli contradictori, sí! Som sedentaris i som hiperactius alhora. Sedentaris perquè no ens movem i hiperactius perquè mentalment no podem parar! La ment seduca, se li ensenya a obeir a respectar i a valorar allò que té, si ho aconseguim, no anhelarà més i serà més important el que som, no el que tenim!