Fira, menjar, show... una mica de tot!
Coses que no sorprenen: que ens plogui per la Fira, que el cotó de sucre sens faci una bola a la boca, que ens regalin globus per als nens mentre ens assetgen des dels estands intentant fer-nos duna assegurança o una mútua, acabar amb una bossa plena de paperots que a larribar a casa aniran a la paperera sense compassió...
El fet danar a la Fira ens predisposa perquè ens sorprenguin dalguna manera, oi? Suposo que connecta amb el nostre nen, el moment de lemoció, de poder fer coses noves, de menjar de festa major i, sobretot, el món de les atraccions, que és el motor de linterès conscient i subconscient dels més petits i els no tan petits.
Per als pares, diguin el que diguin, a la pràctica es converteix en un viacrucis, en tot allò que podria ser i no és. A la pràctica hi ha dues opcions: o limitar dentrada, com si pactéssim què és allò que podran fer, a quantes atraccions podran pujar o allò que podran menjar, per posar uns exemples, o conscienciar-se un mateix i deixar que tirin de veta.
Perquè els nostres fills no volen passejar i veure allò que a un adult li interessa, no, si més no per definició. Sempre hi ha la possibilitat dentabanar-los o vendrels la moto i fer atractiu allò que aparentment no ho és. Imaginem-nos que volguéssim fer un cop dull al show cooking que aquest any hem tingut en directe a la Fira −és el que abans en dèiem una demostració de cuina a la vista−, hem dinventar una història rocambolesca perquè els trapelles estiguin uns minuts quiets per poder veure alguna cosa.
La Fira és un reclam al consum compulsiu, que juga amb les emocions, com ja hem dit, utilitzant les tàctiques de màrqueting més primitives, i no ho dic pels crits dels homenots de les rifes! Ho comprovem al passejar Fira amunt, lestómac comença a demanar, responent als estímuls visuals i a la salivera latent. Els colors, les olors, la posada en escena i lambient de festa són un cúmul dítems que fa que caiguem en la temptació. Parades amb els talls de coco mullat, garapinyades mil, cotó de sucre, frankfurts, patates, cotnes, creps, gofres... i una llista infinita de llepolies saboroses que fan perillar el nostre colesterol.
Però potser la millor combinació per visitar la Fira és la davis i néts, amb les variants de padrins, fillols o cosins. Perquè és un moment dequilibri emocional, vull dir que els dos estan emocionats, uns per posar en pràctica la virtut de demanar i els altres per exercitar la virtut de donar i fer feliços els seus néts. És un moment de pitet per als avis, de fer fotos amb el mòbil i vídeos, si tenen per la mà la tecnologia, clar. Ja se sap, més val no preguntar què els han donat per berenar o sopar... no cal fer-se mala sang, que un dia és un dia i més si és de Fira.
El fet danar a la Fira ens predisposa perquè ens sorprenguin dalguna manera, oi? Suposo que connecta amb el nostre nen, el moment de lemoció, de poder fer coses noves, de menjar de festa major i, sobretot, el món de les atraccions, que és el motor de linterès conscient i subconscient dels més petits i els no tan petits.
Per als pares, diguin el que diguin, a la pràctica es converteix en un viacrucis, en tot allò que podria ser i no és. A la pràctica hi ha dues opcions: o limitar dentrada, com si pactéssim què és allò que podran fer, a quantes atraccions podran pujar o allò que podran menjar, per posar uns exemples, o conscienciar-se un mateix i deixar que tirin de veta.
Perquè els nostres fills no volen passejar i veure allò que a un adult li interessa, no, si més no per definició. Sempre hi ha la possibilitat dentabanar-los o vendrels la moto i fer atractiu allò que aparentment no ho és. Imaginem-nos que volguéssim fer un cop dull al show cooking que aquest any hem tingut en directe a la Fira −és el que abans en dèiem una demostració de cuina a la vista−, hem dinventar una història rocambolesca perquè els trapelles estiguin uns minuts quiets per poder veure alguna cosa.
La Fira és un reclam al consum compulsiu, que juga amb les emocions, com ja hem dit, utilitzant les tàctiques de màrqueting més primitives, i no ho dic pels crits dels homenots de les rifes! Ho comprovem al passejar Fira amunt, lestómac comença a demanar, responent als estímuls visuals i a la salivera latent. Els colors, les olors, la posada en escena i lambient de festa són un cúmul dítems que fa que caiguem en la temptació. Parades amb els talls de coco mullat, garapinyades mil, cotó de sucre, frankfurts, patates, cotnes, creps, gofres... i una llista infinita de llepolies saboroses que fan perillar el nostre colesterol.
Però potser la millor combinació per visitar la Fira és la davis i néts, amb les variants de padrins, fillols o cosins. Perquè és un moment dequilibri emocional, vull dir que els dos estan emocionats, uns per posar en pràctica la virtut de demanar i els altres per exercitar la virtut de donar i fer feliços els seus néts. És un moment de pitet per als avis, de fer fotos amb el mòbil i vídeos, si tenen per la mà la tecnologia, clar. Ja se sap, més val no preguntar què els han donat per berenar o sopar... no cal fer-se mala sang, que un dia és un dia i més si és de Fira.