Inesperat
Al llarg de la vida te nadones que està plena de moments inesperats. El moment que coneixes noves amistats; un nou naixement a la família; una trucada inesperada per fer-te una entrevista de feina, o bé quan es creua aquella persona que et canviarà completament la teva vida. Són moments que els vivim amb il·lusió, amb aquella alegria de sentir-te valorada com a persona i professional, són petits moments que omplen la teva vida.
Per desgràcia, hi ha moments inesperats dolorosos. Aquest mes dabril ens han deixat Tito Vilanova i Gabriel García Márquez, unes morts inesperades i doloroses, sobretot per als culés i per als amants de la literatura. Tito Vilanova era una persona molt jove i va haver de renunciar al seu somni per intentar vèncer el maleït càncer. Lentrenador de la lliga dels 100 punts ens deixava inesperadament i el món del futbol plora aquest mort injusta.
Gabo va morir uns dies abans de Sant Jordi i els catalans van aprofitar per comprar algun dels seus llibres durant la diada. Qui no ha llegit alguna obra del periodista colombià? Jo men vaig llegir un parell durant la carrera de periodisme i fa un parell danys vaig llegir Cien años de soledad. Quina meravella de novel·la! Em va encisar tant que me lhe llegit dues vegades.
Tot i no conèixer personalment Tito Vilanova i Gabriel García Márquez, són dues morts que et deixen tocada, semblaven dues persones intocables però a tots, en algun moment o altre, ens arriba aquest trist final. Aquests dies he estat pensant en aquelles morts que mhan deixat marcada: personalment, les del meu avi i la meva cosina, i professionalment, les morts de Jordi Domingo i Josep Salceda. El meu avi i la meva cosina sen va anar molt ràpid, massa, no em va donar temps a dir-los adéu. Quan es va morir el meu avi jo era molt jove i el meu món va canviar completament. De sobte, em vaig quedar sense ell, sense les nostres converses. Va ser un cop molt dur.
La mort de Jordi Domingo va ser un tràngol complicat. Havia entrevistat el Jordi per a la secció que feia dentrevistes a la revista. Mhavia convidat al rodatge de la pel·lícula que estava fent aleshores i, just abans de publicar lentrevista, va tenir un desgraciat accident. Josep Salceda era lànima de la Revista. Es desvivia per explicar la història de Cambrils. La vida li havia donat una segona oportunitat i ell la va ben aprofitar fins a lúltim moment. Era un cambrilenc en cos i ànima. No entenc per què el Josep encara no té cap carrer al municipi! Parlar dell és parlar de la història de Cambrils. Potser un dia des de lAjuntament sens dóna la notícia més inesperada que esperada que al municipi hi haurà el carrer de Josep Salceda. A veure si em llegeixen...
Per desgràcia, hi ha moments inesperats dolorosos. Aquest mes dabril ens han deixat Tito Vilanova i Gabriel García Márquez, unes morts inesperades i doloroses, sobretot per als culés i per als amants de la literatura. Tito Vilanova era una persona molt jove i va haver de renunciar al seu somni per intentar vèncer el maleït càncer. Lentrenador de la lliga dels 100 punts ens deixava inesperadament i el món del futbol plora aquest mort injusta.
Gabo va morir uns dies abans de Sant Jordi i els catalans van aprofitar per comprar algun dels seus llibres durant la diada. Qui no ha llegit alguna obra del periodista colombià? Jo men vaig llegir un parell durant la carrera de periodisme i fa un parell danys vaig llegir Cien años de soledad. Quina meravella de novel·la! Em va encisar tant que me lhe llegit dues vegades.
Tot i no conèixer personalment Tito Vilanova i Gabriel García Márquez, són dues morts que et deixen tocada, semblaven dues persones intocables però a tots, en algun moment o altre, ens arriba aquest trist final. Aquests dies he estat pensant en aquelles morts que mhan deixat marcada: personalment, les del meu avi i la meva cosina, i professionalment, les morts de Jordi Domingo i Josep Salceda. El meu avi i la meva cosina sen va anar molt ràpid, massa, no em va donar temps a dir-los adéu. Quan es va morir el meu avi jo era molt jove i el meu món va canviar completament. De sobte, em vaig quedar sense ell, sense les nostres converses. Va ser un cop molt dur.
La mort de Jordi Domingo va ser un tràngol complicat. Havia entrevistat el Jordi per a la secció que feia dentrevistes a la revista. Mhavia convidat al rodatge de la pel·lícula que estava fent aleshores i, just abans de publicar lentrevista, va tenir un desgraciat accident. Josep Salceda era lànima de la Revista. Es desvivia per explicar la història de Cambrils. La vida li havia donat una segona oportunitat i ell la va ben aprofitar fins a lúltim moment. Era un cambrilenc en cos i ànima. No entenc per què el Josep encara no té cap carrer al municipi! Parlar dell és parlar de la història de Cambrils. Potser un dia des de lAjuntament sens dóna la notícia més inesperada que esperada que al municipi hi haurà el carrer de Josep Salceda. A veure si em llegeixen...