The impossible
Vuit del matí, estació del Camp de Tarragona (allí on Déu va perdre lespardenya, altrament dit Perafort), pujo a lAVE que em portarà a Madrid i espero que projectin la típica pel·lícula que tothom critica i que a mi mencanta. Estic de sort, avui toca The impossible, del director Juan Antonio Bayona. La pel·lícula, protagonitzada per Naomi Watts i Ewan McGregor, explica la història real de com una família espanyola va sobreviure al tsunami de Tailàndia lany 2004.
Com més passejo per Madrid, més magrada. Veig en les cases, els balcons i els carrers de la zona de la Puerta del Sol, de la Plaza Mayor, dels barris de Lavapiés i la Latina aquell aire senyorial de segles passats. I Malasaña? No sóc una experta en la zona ni en Madrid, però les truites de patates dalgun dels seus bars fan que encara ara sestigui preparant un tsunami daigua a la meva boca.
I per què escric sobre Madrid? A part que val la pena passar-hi uns dies i conèixer la ciutat com es mereix, doncs perquè allí vaig observar un tipus dhomínid del qual no puc evitar parlar-vos-en.
Mentre macostava a la Plaza de Oriente vaig escoltar un fado, em va semblar que algun cantant portuguès estava fent un concert a les portes del Teatro Real. Mhi vaig acostar i sí, recolzat en una de les parets del teatre, assegut a la vorera i amb la funda de la guitarra oberta a rebre monedes, hi havia lartista. Impactava el contrast entre el talent daquell home i el seu no èxit. Com podia ser que no estigués dalt dun escenari amb milers despectadors aplaudint emocionats?
Ho sento, mestic despistant, aquest no és el tipus dhomínid al qual em referia. Des dels porxos de la Plaza Mayor, en un dels cantons on tots els establiments tenen les portes de colors, em vaig creuar amb una senyora que vestia un abric lila i anava a pas accelerat (tan accelerat com els anys i les cames li permetien). Gràcies a ella, al seu abric i als colors de les portes, em vaig oblidar del mal que ha fet la relaxing cup of la mare que et va i vaig tornar a apreciar lencant daquesta plaça. I lhomínid? És que em distrec amb tot el que es pot observar passejant por las calles de Madrid. Per cert, us heu fixat que el 90% de grups pop o cantautors de Madrid o rodalies tenen almenys una cançó on surt la frase te vi/paseabas/corríamos por las calles de Madrid?
Asseguda a les escales del metro davant dIFEMA, allí on no hi havia res que em cridés latenció, va aparèixer lhomínid. Un autobús urbà es va aturar just davant meu. Ningú a la parada. Les portes sobren i el conductor, sense baixar, es col·loca a la porta del darrere, sospitosament, en direcció als seients. Un líquid comença a caure a la carretera. Don prové? Ai mare, aquest sacseig i aquest moviment de pantalons Au, senyor conductor, ja ha canviat laigua de les olives? El conductor es gira i em veu, fa cara dofès Ho sento, senyor homínid, no sabia que era una indiscreció observar com marca el territori del seu autobús en mig de la via pública, en els seients que algú Em va semblar impossible el que veia. Igual dimpossible que la sort del cantant de fados, que el Parlament avalés BCN World, que deixessin parlar en anglès a Ana Botella o que Podemos anés a Europa. Quin bon dia per veure The impossible, perquè, de fet, tant si és bo, dolent com indiferent, res és impossible.
Com més passejo per Madrid, més magrada. Veig en les cases, els balcons i els carrers de la zona de la Puerta del Sol, de la Plaza Mayor, dels barris de Lavapiés i la Latina aquell aire senyorial de segles passats. I Malasaña? No sóc una experta en la zona ni en Madrid, però les truites de patates dalgun dels seus bars fan que encara ara sestigui preparant un tsunami daigua a la meva boca.
I per què escric sobre Madrid? A part que val la pena passar-hi uns dies i conèixer la ciutat com es mereix, doncs perquè allí vaig observar un tipus dhomínid del qual no puc evitar parlar-vos-en.
Mentre macostava a la Plaza de Oriente vaig escoltar un fado, em va semblar que algun cantant portuguès estava fent un concert a les portes del Teatro Real. Mhi vaig acostar i sí, recolzat en una de les parets del teatre, assegut a la vorera i amb la funda de la guitarra oberta a rebre monedes, hi havia lartista. Impactava el contrast entre el talent daquell home i el seu no èxit. Com podia ser que no estigués dalt dun escenari amb milers despectadors aplaudint emocionats?
Ho sento, mestic despistant, aquest no és el tipus dhomínid al qual em referia. Des dels porxos de la Plaza Mayor, en un dels cantons on tots els establiments tenen les portes de colors, em vaig creuar amb una senyora que vestia un abric lila i anava a pas accelerat (tan accelerat com els anys i les cames li permetien). Gràcies a ella, al seu abric i als colors de les portes, em vaig oblidar del mal que ha fet la relaxing cup of la mare que et va i vaig tornar a apreciar lencant daquesta plaça. I lhomínid? És que em distrec amb tot el que es pot observar passejant por las calles de Madrid. Per cert, us heu fixat que el 90% de grups pop o cantautors de Madrid o rodalies tenen almenys una cançó on surt la frase te vi/paseabas/corríamos por las calles de Madrid?
Asseguda a les escales del metro davant dIFEMA, allí on no hi havia res que em cridés latenció, va aparèixer lhomínid. Un autobús urbà es va aturar just davant meu. Ningú a la parada. Les portes sobren i el conductor, sense baixar, es col·loca a la porta del darrere, sospitosament, en direcció als seients. Un líquid comença a caure a la carretera. Don prové? Ai mare, aquest sacseig i aquest moviment de pantalons Au, senyor conductor, ja ha canviat laigua de les olives? El conductor es gira i em veu, fa cara dofès Ho sento, senyor homínid, no sabia que era una indiscreció observar com marca el territori del seu autobús en mig de la via pública, en els seients que algú Em va semblar impossible el que veia. Igual dimpossible que la sort del cantant de fados, que el Parlament avalés BCN World, que deixessin parlar en anglès a Ana Botella o que Podemos anés a Europa. Quin bon dia per veure The impossible, perquè, de fet, tant si és bo, dolent com indiferent, res és impossible.