Per què no puc ser princesa?
Aquest mes de juny hem estat testimonis dun fet històric: Espanya té nous reis i una nena de nou anys sha convertit en princesa. Una princesa que cobrarà un sou de més de 100.000 euros anuals quan compleixi els 18 anys. Com en un conte de fades, la princesa es casarà amb el seu príncep blau i seran feliços i menjaran anissos. Déu nhi do, 100.000 euros a lany, una xifra que per a la resta de mortals significa anys i anys de treball i sacrifici.
La vida és injusta: per què jo no puc ser princesa? Per què no puc tenir un sou digne i viure del que magrada? Per què no puc estar amb la persona que estimo? Per què no tinc una fada padrina que em doni sort? Per què la vida sempre em posa entrebancs? Aquestes preguntes mhan passat pel cap més de mil vegades i cada cop tinc més clar que la culpa de tot la té Disney. Sí, la súper companyia cinematogràfica que fa que milers de nenes somiem en trobar el nostre príncep blau i ser feliços, que ens ensenya que les persones dolentes desapareixeran de la nostra vida i que podrem aconseguir tots els nostres desitjos. No sé quantes vegades he vist les pel·lícules La bella i la bèstia, Blancaneu, La sireneta, La bella dorment del bosc o El rei lleó (sí, jo també he plorat quan mor el pare den Simba).
Ventafocs del món, despertem i siguem realistes: ni els prínceps blaus ens rescataran amb un cavall blanc, ni un dia apareixerà lamor de la nostra vida amb una sabata que ens anirà a la mida i que ens obrirà les portes a un futur millor, i ni tan sols podrem ordenar casa nostra fent petar els dits. Disney té raó en dues coses: hakuna matata i que mai deixem de somiar, però a mesura que em vaig fent gran, veig que cada cop és més difícil somiar i lluitar pels meus somnis, que cada cop és més difícil ser el que vull ser en aquesta vida, que veig com la gent avança i jo estic estancada, que el meu príncep no hi és. La vida, com diuen Els Pets, és bonica però complicada i suposo que ara em trobo en una època en què estic perduda i no sé ben bé cap on tirar. Tan fàcil que seria tot si fos princesa, no creieu?
Com a nota curiosa per acabar la columna: sabíeu que la paraula supercalifragilisticoexpialidoso serveix per expressar el que sent una persona quan es queda sense paraules?
La vida és injusta: per què jo no puc ser princesa? Per què no puc tenir un sou digne i viure del que magrada? Per què no puc estar amb la persona que estimo? Per què no tinc una fada padrina que em doni sort? Per què la vida sempre em posa entrebancs? Aquestes preguntes mhan passat pel cap més de mil vegades i cada cop tinc més clar que la culpa de tot la té Disney. Sí, la súper companyia cinematogràfica que fa que milers de nenes somiem en trobar el nostre príncep blau i ser feliços, que ens ensenya que les persones dolentes desapareixeran de la nostra vida i que podrem aconseguir tots els nostres desitjos. No sé quantes vegades he vist les pel·lícules La bella i la bèstia, Blancaneu, La sireneta, La bella dorment del bosc o El rei lleó (sí, jo també he plorat quan mor el pare den Simba).
Ventafocs del món, despertem i siguem realistes: ni els prínceps blaus ens rescataran amb un cavall blanc, ni un dia apareixerà lamor de la nostra vida amb una sabata que ens anirà a la mida i que ens obrirà les portes a un futur millor, i ni tan sols podrem ordenar casa nostra fent petar els dits. Disney té raó en dues coses: hakuna matata i que mai deixem de somiar, però a mesura que em vaig fent gran, veig que cada cop és més difícil somiar i lluitar pels meus somnis, que cada cop és més difícil ser el que vull ser en aquesta vida, que veig com la gent avança i jo estic estancada, que el meu príncep no hi és. La vida, com diuen Els Pets, és bonica però complicada i suposo que ara em trobo en una època en què estic perduda i no sé ben bé cap on tirar. Tan fàcil que seria tot si fos princesa, no creieu?
Com a nota curiosa per acabar la columna: sabíeu que la paraula supercalifragilisticoexpialidoso serveix per expressar el que sent una persona quan es queda sense paraules?