Arengada amb raïm
Larengada o sardina salada és un ingredient que abans era conegut arreu de la península Ibèrica i ara, excepte en zones rurals i petites ciutats, és pràcticament desconeguda. És als Països Catalans on encara el seu consum no sha perdut del tot.
Aquest esmorzar de vinya és una curiosa i agradable combinació de salat i dolç pròpia dels vinyataires, tant de la Catalunya Nord com de les comarques vitícoles del Penedès i de Tarragona.
Es pot untar larengada amb oli abans de posar-la a la brasa. Hi ha qui la cou directament sobre el caliu, sempre emprant la graella i sembla que així són més gustoses. El pa es pot sucar amb tomaca de la manera habitual, torrant-lo prèviament si ho desitgeu. Loli abundant ha de ser, naturalment, doliva.
Larengada ja cuita sobre el pa es va menjant traient-ne la pell i agafant-ne trossets amb els dits. Els més gormands no en rebutgen el cap: lobren, nextreuen les ganyes, en treuen la part interior més molsuda i se la mengen, alternant cada mossegada amb un gra de raïm. Una autèntica delícia que diuen que concentra tots els gustos de la mar salada. Un altre esmorzar dels veremadors consistia a escalivar alls i fer una mena de pasta amb greix de porc o dànec, sal i pebre, que sunta al pa torrat amb un pessic darengada i sacompanya també amb un gotim de raïm, generalment blanc i, fins i tot, moscat. Hi ha qui amb més paciència agafa el cap de larengada ja cuit i el posa en un platet i ben amarat doli doliva laixafa amb el pa i sel menja. També és molt bo.
A Catalunya es menjava, per exemple, una torrada de sagí o llard i sucre o també pa amb oli i sucre. A les Balears, al País Valencià i a la Franja de Ponent, les arengades (dites també sardines salades, sardiners de casc o pinxes a Menorca) encara es consumeixen.
Aquest esmorzar de vinya és una curiosa i agradable combinació de salat i dolç pròpia dels vinyataires, tant de la Catalunya Nord com de les comarques vitícoles del Penedès i de Tarragona.
Es pot untar larengada amb oli abans de posar-la a la brasa. Hi ha qui la cou directament sobre el caliu, sempre emprant la graella i sembla que així són més gustoses. El pa es pot sucar amb tomaca de la manera habitual, torrant-lo prèviament si ho desitgeu. Loli abundant ha de ser, naturalment, doliva.
Larengada ja cuita sobre el pa es va menjant traient-ne la pell i agafant-ne trossets amb els dits. Els més gormands no en rebutgen el cap: lobren, nextreuen les ganyes, en treuen la part interior més molsuda i se la mengen, alternant cada mossegada amb un gra de raïm. Una autèntica delícia que diuen que concentra tots els gustos de la mar salada. Un altre esmorzar dels veremadors consistia a escalivar alls i fer una mena de pasta amb greix de porc o dànec, sal i pebre, que sunta al pa torrat amb un pessic darengada i sacompanya també amb un gotim de raïm, generalment blanc i, fins i tot, moscat. Hi ha qui amb més paciència agafa el cap de larengada ja cuit i el posa en un platet i ben amarat doli doliva laixafa amb el pa i sel menja. També és molt bo.
A Catalunya es menjava, per exemple, una torrada de sagí o llard i sucre o també pa amb oli i sucre. A les Balears, al País Valencià i a la Franja de Ponent, les arengades (dites també sardines salades, sardiners de casc o pinxes a Menorca) encara es consumeixen.