Turiferaris del Borbó
Els lectors amb edat recordem José Maria García, periodista esportiu que va trencar motllos en el panorama radiofònic dels setanta i vuitanta, amb els programes de la SER, Hora 25, Supergarcía o el mític Carrusel deportivo: Ojo al dato, Minuto, tiempo, resultado, El rumor es la antesala de la noticia. Es delia en fuetejar implacablement personatges de lesport espanyol, sobretot una caterva de directius enquistats als càrrecs des dabans de la modèlica transició democràtica. García va desenvolupar un rosari verbal de mots i expressions força reeixit: tiralevitas, abrazafarolas, correveidile, chupóptero, portamaletas, chiquilicuatre, Pablo, Pablito, Pablete, caciquete (Pablo Porta, president incombustible de la FEF des del franqusime), emperadores del comer y catedráticos del beber.
La capacitat de parir invectives amb registre literari sempre mha captivat. Una de les predilectes era turiferarios del poder, tal volta perquè turiferario, mot gens comú, tenia molt sentit per a mi. Durant anys, sent escolà a Montbrió amb lentranyable mossèn Cabré (ensenyava català a la rectoria quan Juan Carlos era lescolanet de Franco), tocava fer de turiferari als enterraments, a la professó de Corpus i a les solemnitats importants.
Al marge del valor econòmic i de prestacions litúrgiques, lencens ha tingut històricament un ús força terrenal: aromatitzar espais. Lencensament dels fèretres en els funerals dabans també ajudava a camuflar algunes emissions poc catòliques, sobretot a lestiu o quan el difunt ja portava hores. El Botafumeiro de Compostela ha cremat encens durant centúries per apaivagar les olors molt ofenoses duna munió de pelegrins que dormien a la catedral, tradició molt medieval i molt antihigiènica; aquest Messi dels encensers, de 53 quilos de pes, requereix el treball coordinat de 8 esforçats tiraboleiros, bé, com uns turiferaris de primera divisió.
Parant atenció a qualsevol diccionari etimològic hi ha una segona accepció daquest mot: en el llenguatge culte sanomena metafòricament turiferari a qualsevol adulador servil i acòlit permanent dalgun personatge, partit polític, règim... locupació del qual és lafalac i laplaudiment encegat de qualsevol manifestació del seu ídol.
La singular i sorprenent abdicació del rei dEspanya, Joan Carles I de Borbó i Borbó, ha generat un allau de comentaris mediàtics, farcits de lloances i fum dels millors turiferaris de la Marca España. No cal anar a la premsa amiga per guanyar-se amb escreix lhonorable tasca de turiferari del regne. Leditorial del dia 2 de juny del diari emblemàtic dels progres El País posava les coses força complicades als acòlits monàrquics de La Razón o lABC. Amb un titular gens ambigu (Un monarca necesario) sobsequiava la parròquia de lectors amb una encensada que ni el fum del Botafumeiro del dia de Sant Jaume: Los más de 38 años de servicio del rey don Juan Carlos en el trono de España, del que abdicó hoy, se confunden con los de la democracia, finalmente recobrada tras una larga y negra dictadura. Suya fue la primera gran decisión de renunciar a los poderes absolutos heredados del dictador, lo cual permitió organizar la democracia y elaborar la Constitución, en la que las funciones del Rey quedaron ajustadas a las usuales en otras monarquías parlamentarias. Suya fue también la determinación de intervenir contra los golpistas del 23-F, salvando una situación de gravísimo peligro para la continuidad de la democracia. Y suya ha sido la decisión de abdicar, lo cual deposita la responsabilidad de la Jefatura del Estado en la persona constitucionalmente designada para ello, don Felipe de Borbón. Nadie puede negar a don Juan Carlos la utilidad de sus servicios a los españoles ni la iniciativa demostrada en los momentos más importantes. Cada una de esas tres grandes decisiones marca un proceso de extraordinario valor, incluida la sorpresa de su abdicación.
La Vanguardia, paradigma del seny català, sesforça a emprar un encens encara més aromàtic; la seva editorial del 18 de juny afirma: Sale de escena voluntariamente el principal artífice de la democratización de España en el periodo comprendido entre finales de 1975, tras la muerte del general Francisco Franco, y principios de 1981, cuando el Rey constitucional frenó el intento del golpe de Estado del 23 de febrero de aquel año [...] Alcemos la mirada. El balance de la monarquia constitucional es altamente positivo. Lo afirmamos sin complejos y con la mirada puesta en el futuro. Reconocer el papel desempeñado por el rey que hoy abdica no sólo es un acto de cortesía o un rasgo de educada elegancia. Es un gesto cívico [...] No todo ha sido perfecto −¿qué lo es?−, pero las luces largas muestran el reinado de Juan Carlos I como un éxito de la sociedad española. Un éxito estructural. La más venturosa estapa de la España y la Catalunya modernas. Luces largas. En días como hoy hay que encenderlas.
La voluntat daquests esforçats periodistes cortesans o àulics ha estat molt lloable: camuflar amb exòtiques flaires dencens llagoter un final de regnat empestat per la fetor dels escàndols, de les caceres de paquiderms i dimputacions judicials. El mític García els atorgaria, amb tots els honors i distincions, el desitjat guardó de turiferarios del Borbón.