Opinió

“Birdman” (O la inesperada virtut d’un motiu universal)

El fracàs. La por al fracàs. La ressaca d’un triomf i l’ànsia del fènix per ressorgir de les seves pròpies cendres (i fer-ho amb la major dignitat). Sens dubte, una de les apostes més potents del magistral guió de Birdman és apel·lar als arguments universals de la història del cinema: l’ànsia de poder, l’amor frustrat/prohibit, el temor a la mort –aquí, el temor a ser oblidat, a desaparèixer–. Alejandro G. Iñárritu ens porta a les pantalles una proposta que oscil·la entre l’ambició i el virtuosisme (gairebé com el seu protagonista i alter ego, Michael Keaton interpretant un actor que anys enrere es va fer famós per interpretar el paper del superheroi Birdman i que ara mira de dirigir l’estrena d’una obra teatral a Broadway). El film flueix en un únic (fals) pla seqüència: és a dir, no hi ha cap tall en el muntatge, de manera que gairebé tot el que veiem ha estat pensat per ser interpretat en temps real, com si de teatre es tractés –no és, en el fons, la vida, un gran teatre?–. Un munt de personatges perfectament presentats i caracteritzats acompanyen el procés creatiu del protagonista. El càsting combina perfils joves i perfils amb més experiència, i tots ells semblen encaixar amb consonància amb les caricatures que fan moure –i es mouen amb– els fils que fan avançar la trama. No podem deixar d’esmentar les constants pinzellades surrealistes que brinden un exercici psicoanalític del mateix protagonista, i que a la vegada en subjectivitzen el punt de vista (i porten a l’apoteòsic final ambigu, on no ens queda clar quin dels dos vectors ha jugat amb més gràcia: la realitat o la mentida; dins i fora de la pantalla-escenari).
Birdman presideix la carrera als Oscar d’aquest any amb 9 nominacions, entre les quals s’hi inclouen la categoria de millor pel·lícula, millor direcció, millor guió, millor fotografia i millor actor en paper principal (Michael Keaton). I és que la pel·lícula aconsegueix fer equilibris entre una marca d’autor, experimental i atrevida, i tot i així emmarcar-se amb èxit a les convencions tradicionals de l’acadèmia. El nostre retret? Que si d’apostes es tractava, Iñárritu hauria pogut apostar all the way, és a dir, fins al final. Del fals pla seqüència al real, un únic escenari i una única oportunitat de fracàs. Haurem d’esperar a la seva propera cinta per veure on el porta el precipici que ell mateix s’ha construït.