Bi-Peix, la pela és la pela
És temps de peix. Sí. després de la veda, les barques darrossegament de casa han sortit a mar i porten a les peixateries i a casa nostra els tresors que ens dóna la mar.
Pensareu que mhe begut lenteniment per parlar dobvietats o que vull fer algun tipus de publireportatge dels productes que dóna la nostra població, que ara està tan de moda, lonanisme gastronòmic. Ep! això darrer no ho critico, especialment perquè nosaltres precisament pequem de modèstia. El que vull dir és que si tenim un defecte és precisament que no sabem vendre el que fem a casa o el que és pitjor que el de fora és mil vegades millor. Tant és així que cooperatives de la comarca encara venen als italians tines del nostre oli perquè aquests les puguin etiquetar i vendre-les a un preu desorbitat com a seves.
Tot i això, aquest estigma està canviant, es comença a utilitzar el sistema que fan servir els veïns del nord, le chauvinisme, amb les frases que sestan introduint en el subconscient dels catalans i catalanes: el nostre és millor, apostem pel producte de proximitat, sens dubte consumim quilòmetre zero, com a casa res, etc. en bona part gràcies −com no!− als mitjans de comunicació. Hem de tenir mires de país, per si es fa el gran pas, lautoconsum serà vital per estabilitzar en un primer sotrac la microeconomia, penseu que si no ens enfonsa lescàndol del gran Pujolino no ho farà res.
Nota: Com que a Cambrils ens donen de menjar a banda, el nostre president de la Cooperativa va presentar al mercat internacional una ampolla blanca i dor que ha trencat estètiques, així com altres propostes com ara els olis aromàtics de tòfona o ceps, també salses com allioli o romesco, tot elaborat amb oli DO Siurana. Això sí que és projecció!
Seguim parlant del peix, companys llepafils i gourmets. He pogut comprovar que loferta de peix a les peixateries convencionals i a les noves, presents a hipermercats, és una punta de llança, dofertes i guerres de preus. Aprofitem lavinentesa per consumir, mengem peix... i deixem enrere succedanis aromatitzats i tenyits, aquella pasta de peix esmicolada amb tot a dintre, cuita i amb forma donada per màquines pneumàtiques de pressió... Uf, em vénen esgarrifances! Em refereixo a tots aquestes aberracions alimentàries de colors llampants com les gules, els palets o les barretes, les llagostes, etc.
Aprofitant que el peix és a bon preu −no em refereixo als Neymar o Messi que surten per una fortuna, sinó al peix de segona divisió que podem trobar−, només cal bullir-lo amb una ceba, alls, llorer o el que tinguem a mà i un cop fred, treuren la pell i lespina, daquesta manera gaudirem daquest peix saborós. I podrem esmicolar-lo, fer-lo a trossets o a tiretes i afegir-lo a les nostres amanides destiu, acompanyant llegums, en salpicó o fins i tot en el nostre gaspatxo.
Fiquem peix de segona a la nostra taula, ho agrairà el nostre estómac i la nostra butxaca! Ep, que som catalans i catalanes, i la pela és la pela!
Pensareu que mhe begut lenteniment per parlar dobvietats o que vull fer algun tipus de publireportatge dels productes que dóna la nostra població, que ara està tan de moda, lonanisme gastronòmic. Ep! això darrer no ho critico, especialment perquè nosaltres precisament pequem de modèstia. El que vull dir és que si tenim un defecte és precisament que no sabem vendre el que fem a casa o el que és pitjor que el de fora és mil vegades millor. Tant és així que cooperatives de la comarca encara venen als italians tines del nostre oli perquè aquests les puguin etiquetar i vendre-les a un preu desorbitat com a seves.
Tot i això, aquest estigma està canviant, es comença a utilitzar el sistema que fan servir els veïns del nord, le chauvinisme, amb les frases que sestan introduint en el subconscient dels catalans i catalanes: el nostre és millor, apostem pel producte de proximitat, sens dubte consumim quilòmetre zero, com a casa res, etc. en bona part gràcies −com no!− als mitjans de comunicació. Hem de tenir mires de país, per si es fa el gran pas, lautoconsum serà vital per estabilitzar en un primer sotrac la microeconomia, penseu que si no ens enfonsa lescàndol del gran Pujolino no ho farà res.
Nota: Com que a Cambrils ens donen de menjar a banda, el nostre president de la Cooperativa va presentar al mercat internacional una ampolla blanca i dor que ha trencat estètiques, així com altres propostes com ara els olis aromàtics de tòfona o ceps, també salses com allioli o romesco, tot elaborat amb oli DO Siurana. Això sí que és projecció!
Seguim parlant del peix, companys llepafils i gourmets. He pogut comprovar que loferta de peix a les peixateries convencionals i a les noves, presents a hipermercats, és una punta de llança, dofertes i guerres de preus. Aprofitem lavinentesa per consumir, mengem peix... i deixem enrere succedanis aromatitzats i tenyits, aquella pasta de peix esmicolada amb tot a dintre, cuita i amb forma donada per màquines pneumàtiques de pressió... Uf, em vénen esgarrifances! Em refereixo a tots aquestes aberracions alimentàries de colors llampants com les gules, els palets o les barretes, les llagostes, etc.
Aprofitant que el peix és a bon preu −no em refereixo als Neymar o Messi que surten per una fortuna, sinó al peix de segona divisió que podem trobar−, només cal bullir-lo amb una ceba, alls, llorer o el que tinguem a mà i un cop fred, treuren la pell i lespina, daquesta manera gaudirem daquest peix saborós. I podrem esmicolar-lo, fer-lo a trossets o a tiretes i afegir-lo a les nostres amanides destiu, acompanyant llegums, en salpicó o fins i tot en el nostre gaspatxo.
Fiquem peix de segona a la nostra taula, ho agrairà el nostre estómac i la nostra butxaca! Ep, que som catalans i catalanes, i la pela és la pela!