La caça
Les espècies animals no domesticades, no engabiades i aptes per a la cuina de la caça són limitades pel gust i pel consum de la gent.
Actualment, el condicionament del gust pels menjars vistosos i sofisticats perverteixen la nostra naturalitat. Qui no ha sentit dir a taula: la caça, no; la caça és massa forta. És indubtable que no es pot menjar la mateixa quantitat disard o de senglar que duna altra carn amb poques proteïnes i de muscle blanc i tou. Tenim tendència a menjar sempre com si estiguéssim malalts i a règim, sense adonar-nos que també es pot menjar fort i bé. En tot plaer hi ha dhaver un risc. Qui mengi només per omplir una necessitat biològica i vital, que no mengi caça; no tothom pot assumir plaers difícils. Qui no és capaç darriscar davant dun bon menjar profund i poc habitual farà bé de dedicar les seves pròpies forces a entreteniments menors, però mai no serà un bon gastrònom.
Mal que pugui semblar-ho externament, no hi ha dues peces de caça que siguin iguals. La seva alimentació, lhàbitat, el temps de caça, la seva edat i elaboració són, de per si, bases diferents que han de ser conegudes pel nostre cuiner. Ens trobem davant duns fets i duns ingredients singulars i irrepetibles. I quan diem: aquella perdiu o aquell cérvol tan bo que vaig menjar aquell dia concret en aquell lloc concret, ens referim a un moment difícilment irrepetible i que queda marcat a la nostra vida com un dels bons moments de felicitat. Això no ho oblidarem mai. I quan vingui un amic a casa nostra o un client a un restaurant i ens digui: venim a menjar aquelles perdius que fas, li hem de fer avinent que no seran les mateixes, que potser fins i tot seran millors, però que mai podran superar la bellesa del seu record.
En el meu modest entendre, crec que en els altres tipus de cuina que no sigui de caça no es presenten ni ens evoquen aquestes situacions.
De primer amor només sen té un. Daltres poden ser fins i tot millors, més apassionants, més feliços, però mai no tindran laura de ser el primer.
Actualment, el condicionament del gust pels menjars vistosos i sofisticats perverteixen la nostra naturalitat. Qui no ha sentit dir a taula: la caça, no; la caça és massa forta. És indubtable que no es pot menjar la mateixa quantitat disard o de senglar que duna altra carn amb poques proteïnes i de muscle blanc i tou. Tenim tendència a menjar sempre com si estiguéssim malalts i a règim, sense adonar-nos que també es pot menjar fort i bé. En tot plaer hi ha dhaver un risc. Qui mengi només per omplir una necessitat biològica i vital, que no mengi caça; no tothom pot assumir plaers difícils. Qui no és capaç darriscar davant dun bon menjar profund i poc habitual farà bé de dedicar les seves pròpies forces a entreteniments menors, però mai no serà un bon gastrònom.
Mal que pugui semblar-ho externament, no hi ha dues peces de caça que siguin iguals. La seva alimentació, lhàbitat, el temps de caça, la seva edat i elaboració són, de per si, bases diferents que han de ser conegudes pel nostre cuiner. Ens trobem davant duns fets i duns ingredients singulars i irrepetibles. I quan diem: aquella perdiu o aquell cérvol tan bo que vaig menjar aquell dia concret en aquell lloc concret, ens referim a un moment difícilment irrepetible i que queda marcat a la nostra vida com un dels bons moments de felicitat. Això no ho oblidarem mai. I quan vingui un amic a casa nostra o un client a un restaurant i ens digui: venim a menjar aquelles perdius que fas, li hem de fer avinent que no seran les mateixes, que potser fins i tot seran millors, però que mai podran superar la bellesa del seu record.
En el meu modest entendre, crec que en els altres tipus de cuina que no sigui de caça no es presenten ni ens evoquen aquestes situacions.
De primer amor només sen té un. Daltres poden ser fins i tot millors, més apassionants, més feliços, però mai no tindran laura de ser el primer.