Si la benzinera despatxa pa, per què no vendre gasoil a la fleca?
Els fills de la generació EGB podem recordar allò de la propietat commutativa: lordre dels factors no altera el producte. Aquesta propietat matemàtica em ve al cap quan toca fer la inclement tasca, per a la butxaca sobretot, domplir el dipòsit del turisme
Enyoro aquelles estacions de servei de les carreteres de segon ordre, daspecte atrotinat però on trobaves un operari, sovint enraonador, sempre disposat a resoldret dubtes sobre la ruta a seguir. Tot posant el carburant, gaudies duna conversa agradable i un servei humil però valuós, perquè ni pudies ni te tacaves. Eren temps en què Campsa imperava arreu del país; encara no havia arribat el lliure mercat i totes les bondats de la globalització. Les estacions de servei no proliferaven, fora de les rutes més transitades, i calia ser previsor quan se circulava per vies secundàries.
Ara han sorgit benzineres com a bolets i gairebé són totes clòniques. Establiments llampants, carregats amb tota mena de productes, promocions i ofertes força alienes al món del combustible: vi, fruita, dolços, refrescos, tabac, premsa, oli, embotits... Res a veure amb aquella migradesa del passat, en què loferta més celebrada eren unes fabuloses cassets de Marianico el Corto o Los Chunguitos. Les benzineres del segle xxi són, sobretot, uns espais molt agradables, nets i plens darticles que et fan dentetes. Ai las! Darrere de tanta sobreoferta shi amaga una colossal contradicció que sovint escapa a la percepció dun client feliç que es buida la butxaca, no ja pel carburant, sinó per la loteria, el bidó doli, la caixa de mandarines, el Mundo Deportivo el Marca i el gelat per a la canalla.
El cas és com un cabàs puix que la funció genuïna daquests establiments sha diluït. Trobar un operari que et dispensi el carburant resulta una tasca heroica. Amb el mot màgic autoservei les empreses sestalvien mà dobra i aquell diligent gasoliner sha reconvertit en un caixer atrinxerat darrere dun taulell ple dandròmines. En pic baixes del vehicle, comença un seguici de despropòsits: entrar a loficina; fer cua enmig dun passadís farcit de coses que reclamen ser comprades; pagar limport alhora que declines les obsequioses ofertes del caixer: Té la targeta tal?, Vol comprar qual?; tornar al sortidor assignat i constatar que no raja perquè, amb el neguit, ens hem equivocat; aguantar estoicament una sintonia infumable despots i més espots durant el delicat exercici dembocar la mànega; procurar no tacar-se quan el dipòsit no engoli prou bé; haver danar a rentar-te les mans perquè tufegen; tornar al cotxe, carretera i manta.
No cal ser cap avesat economista per sospitar com les grans empreses ens prenen per uns passerells. Per una banda, gran part daquests establiments, exceptuant els de grans centres comercials, ofereixen preus molt similars, amb la qual cosa la cançó de la lliure competència és una ensarronada. Per laltra banda, quan hom pot fer gasolina en les escasses benzineres de les dabans i trobar el litre més barat, sense enllefiscar-se les mans ni pudir a carburant la resta del trajecte, resulta tota una sorpresa molt agradable.
Tot plegat és una conya marinera. En un país farcit de normes i lleis i controls, de carnets de manipulador daliments, de controls sanitaris, de prevenció de riscos laborals, de si naps o de si cols, qualsevol grillat pot manipular un sortidor i emular Rambo a lexplosiva escena dAcorralado. Això sí, portarà el pa sota el braç: una baguet de caducitat immediata amb efectes letals sobre lestómac.
El pa a la benzinera esdevé una genial metàfora daquest absurd model consumista que només beneficia els de sempre. Tenim un estol de forns familiars, de fleques de tota la vida, que resisteixen com poden davant lallau daquest pa de porexpan que Dani Pedrosa porta sota el braç en un espot, tot rialler. Missió impossible lluitar amb preus rebentats i amb un analfabetisme dietètic de força consumidors que només miren la cartera per a segons què, com la humil barra de quart.
Potser caldrà aplicar la propietat commutativa i que les fleques també dispensin carburant!
Enyoro aquelles estacions de servei de les carreteres de segon ordre, daspecte atrotinat però on trobaves un operari, sovint enraonador, sempre disposat a resoldret dubtes sobre la ruta a seguir. Tot posant el carburant, gaudies duna conversa agradable i un servei humil però valuós, perquè ni pudies ni te tacaves. Eren temps en què Campsa imperava arreu del país; encara no havia arribat el lliure mercat i totes les bondats de la globalització. Les estacions de servei no proliferaven, fora de les rutes més transitades, i calia ser previsor quan se circulava per vies secundàries.
Ara han sorgit benzineres com a bolets i gairebé són totes clòniques. Establiments llampants, carregats amb tota mena de productes, promocions i ofertes força alienes al món del combustible: vi, fruita, dolços, refrescos, tabac, premsa, oli, embotits... Res a veure amb aquella migradesa del passat, en què loferta més celebrada eren unes fabuloses cassets de Marianico el Corto o Los Chunguitos. Les benzineres del segle xxi són, sobretot, uns espais molt agradables, nets i plens darticles que et fan dentetes. Ai las! Darrere de tanta sobreoferta shi amaga una colossal contradicció que sovint escapa a la percepció dun client feliç que es buida la butxaca, no ja pel carburant, sinó per la loteria, el bidó doli, la caixa de mandarines, el Mundo Deportivo el Marca i el gelat per a la canalla.
El cas és com un cabàs puix que la funció genuïna daquests establiments sha diluït. Trobar un operari que et dispensi el carburant resulta una tasca heroica. Amb el mot màgic autoservei les empreses sestalvien mà dobra i aquell diligent gasoliner sha reconvertit en un caixer atrinxerat darrere dun taulell ple dandròmines. En pic baixes del vehicle, comença un seguici de despropòsits: entrar a loficina; fer cua enmig dun passadís farcit de coses que reclamen ser comprades; pagar limport alhora que declines les obsequioses ofertes del caixer: Té la targeta tal?, Vol comprar qual?; tornar al sortidor assignat i constatar que no raja perquè, amb el neguit, ens hem equivocat; aguantar estoicament una sintonia infumable despots i més espots durant el delicat exercici dembocar la mànega; procurar no tacar-se quan el dipòsit no engoli prou bé; haver danar a rentar-te les mans perquè tufegen; tornar al cotxe, carretera i manta.
No cal ser cap avesat economista per sospitar com les grans empreses ens prenen per uns passerells. Per una banda, gran part daquests establiments, exceptuant els de grans centres comercials, ofereixen preus molt similars, amb la qual cosa la cançó de la lliure competència és una ensarronada. Per laltra banda, quan hom pot fer gasolina en les escasses benzineres de les dabans i trobar el litre més barat, sense enllefiscar-se les mans ni pudir a carburant la resta del trajecte, resulta tota una sorpresa molt agradable.
Tot plegat és una conya marinera. En un país farcit de normes i lleis i controls, de carnets de manipulador daliments, de controls sanitaris, de prevenció de riscos laborals, de si naps o de si cols, qualsevol grillat pot manipular un sortidor i emular Rambo a lexplosiva escena dAcorralado. Això sí, portarà el pa sota el braç: una baguet de caducitat immediata amb efectes letals sobre lestómac.
El pa a la benzinera esdevé una genial metàfora daquest absurd model consumista que només beneficia els de sempre. Tenim un estol de forns familiars, de fleques de tota la vida, que resisteixen com poden davant lallau daquest pa de porexpan que Dani Pedrosa porta sota el braç en un espot, tot rialler. Missió impossible lluitar amb preus rebentats i amb un analfabetisme dietètic de força consumidors que només miren la cartera per a segons què, com la humil barra de quart.
Potser caldrà aplicar la propietat commutativa i que les fleques també dispensin carburant!