Espanya, una democràcia de la Señorita Pepis
El 20 de novembre de 1975 el Generalíssim moria al llit; els portuguesos van tenir la dignitat nacional de foragitar la dictadura en la Revolució dels Clavells de labril de 1974, i aquí es va esperar al hecho biológico per sortir de la caverna franquista.
Reforma o ruptura eren conceptes molt emprats en aquells apassionants anys de la Transició. Uns volien passar comptes amb un règim bastit sobre una guerra civil, lexili, les presons i la impunitat; altres, experts en lart de loportunisme polític, proposaven un canvi gradual que no esverés els poders fàctics, sobretot lexèrcit; finalment restava un reducte fossilitzat de partidaris de mantenir el franquisme sense Franco: el búnquer.
Per art de màgia dAdolfo Suárez (el del Puedo prometer y prometo) va sorgir el mot consens i en un parell danys Espanya es transformava en una democràcia parlamentària amb una Constitució referendada el 6 de desembre de 1978. Don Juan Carlos I, triat a dit pel dictador, era ja rei constitucional amb tots els ets i uts dun sistema homologable als del Mercat Comú. A la fi es podria pidolar entrar al Club del Tractat de Roma de 1957, ai las! només amb 20 anys de retard.
Això sí, cap referèndum previ sobre si lestat nou sarticulava segons un esquema republicà o monàrquic. Els grans partits desquerres: PSOE i PCE van oblidar-se del seu republicanisme. Després de 40 anys, lúnica pervivència de la legalitat republicana va ser el restabliment de la Generalitat provisional, amb el retorn de Tarradellas de lexili; era quelcom força sorprenent. Amb el cèlebre Ja sóc aquí també ajudava a quadrar el cercle.
Passat el 23-F del 1981, amb el figurant Tejero i tricorni al Congrés dels Diputats, el tron reial restava ben consolidat. Una descomunal literatura cortesana cantarà des daleshores les excel·lències dun rei campechano que havia salvat Espanya, la democràcia, les llibertats, i bla, bla, bla . Aquest relat li va permetre viure a cos de rei una colla danys, gaudint del favor dun poble ben alliçonat. Però la gent es fa gran i els contes tenen data de caducitat. Una cacera delefants i relliscades diverses, Corines incloses, van despertar la parròquia patriòtica i Don Juan, després del genial Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir es jubilava de rei.
Mentrestant, el model parit per la Transició ha continuat fent aigües per tot arreu. La divisió dels tres poders de Montesquieu resulta un acudit de lEugenio, amb un Consell General del Poder Judicial i Tribunal Constitucional totalment polititzats. Lexemple del malaurat Estatut de Catalunya és una prova fefaent de la caducitat de lartefacte del 78. La darrera sanció sobre el jutge Santiago Vidal, que va gosar emprar el temps lliure per escriure un esborrany duna futura Carta Magna catalana, és la prova del cotó de la no independència del Poder Judicial. Ara bé, per a escarni de lautor de Lesperit de les Lleis, Francisco Pérez de los Cobos, actual president del Constitucional, encara pagava quotes de militància al PP exercint ja de magistrat del Constitucional i cap problema. En lloc de lEstat de Dret, aquí tenim la Llei de lEmbut.
La corrupció política sistemàtica és un càncer que sha endut milions deuros i bona part de la confiança del votant envers els seus representants. El cas Bárcenas, lextresorer del PP, és daurora boreal: Sé fuerte, Luis van ser grans frases del plasmàtic Rajoy, i Don Mariano continua impartint lliçons de transparència. El binomi polític-imputat esdevé quelcom habitual. I la ciutadania, enmig duna crisi que ella no ha provocat, ha de malviure enmig de dirigents incompetents i una colla despavilats, com Rodrigo Rato i les seves targetes Black.
Lús barroer dels instruments dels aparells de lestat per desacreditar Podemos, una oposició alternativa que encara no governa ni una associació de veïns, faria envermellir de vergonya els grans teòrics del sistema democràtic. Les paraules de Doña Esperanza Aguirre alertant, des de Tele5, que els de Pablo Iglesias són lhome del sac, resulten un insult a la intel·ligència mitjana.
Hom podria continuar amb un rosari dexemples per acreditar que la modèlica Transició no en va ser tant i que de aquellos polvos vienen esos lodos. Emprar la Constitució de parallamps per impedir una cosa tan perillosa com permetre una consulta sobre el dret a decidir, palesa la minsa qualitat democràtica de tot plegat.
La senyora Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa va néixer lany 1965. De ben segur, de joveneta va maquillar-se amb els entranyables Juegos de la Señorita Pepis. Fa pocs dies, es va despatxar a gust quan se li va preguntar sobre els més que previsibles xiulets a lHimne Nacional; sense cap dubte va dir pues mire, yo desalojaría. Don Primo de Rivera, el dictador dAlfons XIII, ja havia clausurat lany 1925 el camp del Barça durant 6 mesos perquè el nombrós públic, unes 30.000 persones, havien xiulat amb ganes la Marcha Real a linici dun partit amistós amb una selecció de la Royal Navy. Per a més inri de les patriòtiques jerarquies militars, lafició va aplaudir amb ganes lhimne britànic: God Save The Queen.
Per tant, Doña Cospedal ha reafirmat allò que molts ja sospitàvem, que la democràcia espanyola és tan autèntica com el Maquillaje Fantasía de la Señorita Pepis.
Il·lustració: Daniel Uzquiano
Reforma o ruptura eren conceptes molt emprats en aquells apassionants anys de la Transició. Uns volien passar comptes amb un règim bastit sobre una guerra civil, lexili, les presons i la impunitat; altres, experts en lart de loportunisme polític, proposaven un canvi gradual que no esverés els poders fàctics, sobretot lexèrcit; finalment restava un reducte fossilitzat de partidaris de mantenir el franquisme sense Franco: el búnquer.
Per art de màgia dAdolfo Suárez (el del Puedo prometer y prometo) va sorgir el mot consens i en un parell danys Espanya es transformava en una democràcia parlamentària amb una Constitució referendada el 6 de desembre de 1978. Don Juan Carlos I, triat a dit pel dictador, era ja rei constitucional amb tots els ets i uts dun sistema homologable als del Mercat Comú. A la fi es podria pidolar entrar al Club del Tractat de Roma de 1957, ai las! només amb 20 anys de retard.
Això sí, cap referèndum previ sobre si lestat nou sarticulava segons un esquema republicà o monàrquic. Els grans partits desquerres: PSOE i PCE van oblidar-se del seu republicanisme. Després de 40 anys, lúnica pervivència de la legalitat republicana va ser el restabliment de la Generalitat provisional, amb el retorn de Tarradellas de lexili; era quelcom força sorprenent. Amb el cèlebre Ja sóc aquí també ajudava a quadrar el cercle.
Passat el 23-F del 1981, amb el figurant Tejero i tricorni al Congrés dels Diputats, el tron reial restava ben consolidat. Una descomunal literatura cortesana cantarà des daleshores les excel·lències dun rei campechano que havia salvat Espanya, la democràcia, les llibertats, i bla, bla, bla . Aquest relat li va permetre viure a cos de rei una colla danys, gaudint del favor dun poble ben alliçonat. Però la gent es fa gran i els contes tenen data de caducitat. Una cacera delefants i relliscades diverses, Corines incloses, van despertar la parròquia patriòtica i Don Juan, després del genial Lo siento mucho, me he equivocado y no volverá a ocurrir es jubilava de rei.
Mentrestant, el model parit per la Transició ha continuat fent aigües per tot arreu. La divisió dels tres poders de Montesquieu resulta un acudit de lEugenio, amb un Consell General del Poder Judicial i Tribunal Constitucional totalment polititzats. Lexemple del malaurat Estatut de Catalunya és una prova fefaent de la caducitat de lartefacte del 78. La darrera sanció sobre el jutge Santiago Vidal, que va gosar emprar el temps lliure per escriure un esborrany duna futura Carta Magna catalana, és la prova del cotó de la no independència del Poder Judicial. Ara bé, per a escarni de lautor de Lesperit de les Lleis, Francisco Pérez de los Cobos, actual president del Constitucional, encara pagava quotes de militància al PP exercint ja de magistrat del Constitucional i cap problema. En lloc de lEstat de Dret, aquí tenim la Llei de lEmbut.
La corrupció política sistemàtica és un càncer que sha endut milions deuros i bona part de la confiança del votant envers els seus representants. El cas Bárcenas, lextresorer del PP, és daurora boreal: Sé fuerte, Luis van ser grans frases del plasmàtic Rajoy, i Don Mariano continua impartint lliçons de transparència. El binomi polític-imputat esdevé quelcom habitual. I la ciutadania, enmig duna crisi que ella no ha provocat, ha de malviure enmig de dirigents incompetents i una colla despavilats, com Rodrigo Rato i les seves targetes Black.
Lús barroer dels instruments dels aparells de lestat per desacreditar Podemos, una oposició alternativa que encara no governa ni una associació de veïns, faria envermellir de vergonya els grans teòrics del sistema democràtic. Les paraules de Doña Esperanza Aguirre alertant, des de Tele5, que els de Pablo Iglesias són lhome del sac, resulten un insult a la intel·ligència mitjana.
Hom podria continuar amb un rosari dexemples per acreditar que la modèlica Transició no en va ser tant i que de aquellos polvos vienen esos lodos. Emprar la Constitució de parallamps per impedir una cosa tan perillosa com permetre una consulta sobre el dret a decidir, palesa la minsa qualitat democràtica de tot plegat.
La senyora Maria Dolores de Cospedal, secretària general del PP i presidenta de Castella-la Manxa va néixer lany 1965. De ben segur, de joveneta va maquillar-se amb els entranyables Juegos de la Señorita Pepis. Fa pocs dies, es va despatxar a gust quan se li va preguntar sobre els més que previsibles xiulets a lHimne Nacional; sense cap dubte va dir pues mire, yo desalojaría. Don Primo de Rivera, el dictador dAlfons XIII, ja havia clausurat lany 1925 el camp del Barça durant 6 mesos perquè el nombrós públic, unes 30.000 persones, havien xiulat amb ganes la Marcha Real a linici dun partit amistós amb una selecció de la Royal Navy. Per a més inri de les patriòtiques jerarquies militars, lafició va aplaudir amb ganes lhimne britànic: God Save The Queen.
Per tant, Doña Cospedal ha reafirmat allò que molts ja sospitàvem, que la democràcia espanyola és tan autèntica com el Maquillaje Fantasía de la Señorita Pepis.
Il·lustració: Daniel Uzquiano