El pernil
Una vegada vaig llegir en un pot de conserves nord-americà una afirmació plena dinterès: El porc contingut en aquesta llauna ha estat alimentat amb blat de moro de la nació, que en produeix el millor del món. La frase és impressionant. Els americans són així, tot ho fan a lengròs i bé; de tant en tant els peta algun coet i els astronautes queden rostits a dins, però vaja, ells tiren endavant peti qui peti.
Una cosa és evident. Per al bestiar, el blat de moro és excel·lent. El fet és sabut en els nostres ambients agraris fins i tot en els més pobres. En els llocs de secà del país, el blat de moro sempre va ser cultivat, amb penes i treballs, principalment per als porcs i en èpoques de gana per a les persones. De tota manera, hi ha un aliment superior al blat de moro per alimentar el bestiar: és el gla, el fruit de lalzina. Aquest aliment ha intervingut duna manera decisiva, total, en la formació dels pernils més bons que existeixen, que són els nostres. Si en totes les coses hi pot haver discrepàncies, sobre el nostre pernil no nhi ha cap.
Lalimentació a base de glans daquests porcs és una de les claus del pernil, sobretot de libèric. Però hauríem danar per parts: la qualitat és la llibertat de lanimal, o sigui, la tendència que té a convertir-se en porc senglar. La segona està relacionada amb lalimentació, en la possibilitat de menjar glans sense taxa ni horari, sempre que té gana. També és evident que hi té a veure la sala i la temperatura del país dorigen. Però si la qualitat de la carn no és òptima, ni una cosa ni laltra són decisives. És natural que un animal en llibertat tingui sempre unes qualitats que no arribarà mai a tenir un animal enquadrat o estabulat. No negaré, però, que aquests darrers poden arribar a produir excel·lents qualitats, però les que produeixen la vida lliure seran sempre superiors a les que poden provocar els mètodes artificials. Comparem per exemple un pollastre de corral amb un de granja.
Anys enrere, el pernil era servit a tallades gruixudes. Si una casa determinada donava el pernil tallat molt fi, molt primet, la gent pensava que lamfitrió era avariciós. Ara la cosa sha invertit. Han aparegut les màquines per tallar el pernil molt prim, quasi transparent. El tallen tan fi que fa la impressió duna abundància que no existeix. Hi ha unes màquines italianes que són perfectes per tallar el pernil finíssim. Els italians han tingut sempre lhabilitat de donar cada dia menys aliments i més barats de cost, i fer-ne pagar cada dia més.
Una cosa és evident. Per al bestiar, el blat de moro és excel·lent. El fet és sabut en els nostres ambients agraris fins i tot en els més pobres. En els llocs de secà del país, el blat de moro sempre va ser cultivat, amb penes i treballs, principalment per als porcs i en èpoques de gana per a les persones. De tota manera, hi ha un aliment superior al blat de moro per alimentar el bestiar: és el gla, el fruit de lalzina. Aquest aliment ha intervingut duna manera decisiva, total, en la formació dels pernils més bons que existeixen, que són els nostres. Si en totes les coses hi pot haver discrepàncies, sobre el nostre pernil no nhi ha cap.
Lalimentació a base de glans daquests porcs és una de les claus del pernil, sobretot de libèric. Però hauríem danar per parts: la qualitat és la llibertat de lanimal, o sigui, la tendència que té a convertir-se en porc senglar. La segona està relacionada amb lalimentació, en la possibilitat de menjar glans sense taxa ni horari, sempre que té gana. També és evident que hi té a veure la sala i la temperatura del país dorigen. Però si la qualitat de la carn no és òptima, ni una cosa ni laltra són decisives. És natural que un animal en llibertat tingui sempre unes qualitats que no arribarà mai a tenir un animal enquadrat o estabulat. No negaré, però, que aquests darrers poden arribar a produir excel·lents qualitats, però les que produeixen la vida lliure seran sempre superiors a les que poden provocar els mètodes artificials. Comparem per exemple un pollastre de corral amb un de granja.
Anys enrere, el pernil era servit a tallades gruixudes. Si una casa determinada donava el pernil tallat molt fi, molt primet, la gent pensava que lamfitrió era avariciós. Ara la cosa sha invertit. Han aparegut les màquines per tallar el pernil molt prim, quasi transparent. El tallen tan fi que fa la impressió duna abundància que no existeix. Hi ha unes màquines italianes que són perfectes per tallar el pernil finíssim. Els italians han tingut sempre lhabilitat de donar cada dia menys aliments i més barats de cost, i fer-ne pagar cada dia més.