Art i provocació
Una vegada assumida la gran expansió creativa que van protagonitzar les diferents avantguardes artístiques a partir de la primeria del segle passat i després de veure com han evolucionat les arts plàstiques, es fa molt difícil actualment definir què és art. I encara més dibuixar la barrera entre una disciplina més culta i una pràctica més aviat popular, tot i els preus tan inflats per lespeculació que estan disposats a pagar les grans fortunes. La dificultat per dilucidar una teoria estètica de lart ha motivat alguns pensadors a afirmar que allò que converteix una cosa en obra dart és, simplement, que algú pensi que lés. Per tant, ja no hi haurien absoluts ni veritats immutables. Malgrat aquest relativisme angoixant, tan propi del món actual, les arts plàstiques són necessàries. En general, les disciplines icòniques, com la pintura i el cinema, són un mitjà potent per a la reflexió i una de les maneres dincitar-la és mitjançant la provocació.
Reflexió i provocació són conceptes que no agraden a aquells que exerceixen el poder i se senten interpel·lats. La censura és una eina que ha estat exercida tota la vida, encara que fos amb mètodes subtils i poc explícits com els propis de la violència simbòlica. Aquestes darreres setmanes shan donat alguns casos particulars, en què shan vetat manifestacions artístiques que, presumiblement, podien molestar alguns. Lluny de tractar-se dexemples isolats, en canvi, són simptomàtics. Per exemple, el cineasta Pere Portabella ha vist com la Diputació de Granada li anul·lava la seva participació en un cineclub daquesta ciutat andalusa on shavia de projectar un film seu rodat lany 1974. En aquesta pel·lícula, Portabella reunia cinc expresos polítics en un lloc clandestí per conversar el mateix dia que mataven Puig Antich. Són gent que no està preparada, ha declarat Portabella referint-se al diputat censor. Un altre cas recent que ha aixecat encara més polseguera ha estat la prohibició inicial del director del MACBA dexhibir-hi una escultura de lartista austríaca Ines Doujak. El motiu era la suposada semblança amb el rei espanyol duna figura que és sodomitzada.
A Cambrils, també sha produït un petit enrenou que, finalment, no ha transcendit gaire més enllà. Es tracta duna imatge representant dos culs en blanc i negre, realitzada pel fotògraf tarragoní Ram Giner i exposada a la sala Àgora, al vestíbul de la Casa de la Vila. Sembla que la màxima responsable del govern local va considerar que la ubicació daquella imatge no era la més idònia, perquè podia resultar ofensiva, per la qual cosa va demanar canviar-la de lloc. Si ha de ser així, potser el problema és que la sala dexposicions no està ben col·locada allà on és, ja que les propostes que exhibeix poden arribar a desentonar amb la solemnitat que requereix ledifici que acull la principal institució municipal. De cap manera es pot considerar un acte de censura, però el cas és una mica xocant tenint en compte lèpoca en què vivim i el bombardeig constant dimatges de tot tipus al qual estem exposats diàriament. A mi, em molesten més les degollacions jihadistes radiades per les televisions darreu que una foto de dos culs sota unes malles de reixeta.
El que posa en evidència aquesta escena ridícula és la precarietat de les arts en làmbit local, almenys a casa nostra. Realment la política cultural municipal està interessada per lart? Shi aposta? Sembla que no es fa prou per promocionar les diferents disciplines artístiques, divulgar-les i situar-les en els diferents contextos públics i urbans. Cal apropar lart a la ciutadania i fer-lo servir com a eina educativa per als infants i la joventut. Hem de creure que una sòlida educació estètica ens faria més crítics amb la societat i lentorn, amb les estructures i els processos socials i amb els paisatges urbans, dos elements sobre els quals gira molta part de la gestió política municipal.
Reflexió i provocació són conceptes que no agraden a aquells que exerceixen el poder i se senten interpel·lats. La censura és una eina que ha estat exercida tota la vida, encara que fos amb mètodes subtils i poc explícits com els propis de la violència simbòlica. Aquestes darreres setmanes shan donat alguns casos particulars, en què shan vetat manifestacions artístiques que, presumiblement, podien molestar alguns. Lluny de tractar-se dexemples isolats, en canvi, són simptomàtics. Per exemple, el cineasta Pere Portabella ha vist com la Diputació de Granada li anul·lava la seva participació en un cineclub daquesta ciutat andalusa on shavia de projectar un film seu rodat lany 1974. En aquesta pel·lícula, Portabella reunia cinc expresos polítics en un lloc clandestí per conversar el mateix dia que mataven Puig Antich. Són gent que no està preparada, ha declarat Portabella referint-se al diputat censor. Un altre cas recent que ha aixecat encara més polseguera ha estat la prohibició inicial del director del MACBA dexhibir-hi una escultura de lartista austríaca Ines Doujak. El motiu era la suposada semblança amb el rei espanyol duna figura que és sodomitzada.
A Cambrils, també sha produït un petit enrenou que, finalment, no ha transcendit gaire més enllà. Es tracta duna imatge representant dos culs en blanc i negre, realitzada pel fotògraf tarragoní Ram Giner i exposada a la sala Àgora, al vestíbul de la Casa de la Vila. Sembla que la màxima responsable del govern local va considerar que la ubicació daquella imatge no era la més idònia, perquè podia resultar ofensiva, per la qual cosa va demanar canviar-la de lloc. Si ha de ser així, potser el problema és que la sala dexposicions no està ben col·locada allà on és, ja que les propostes que exhibeix poden arribar a desentonar amb la solemnitat que requereix ledifici que acull la principal institució municipal. De cap manera es pot considerar un acte de censura, però el cas és una mica xocant tenint en compte lèpoca en què vivim i el bombardeig constant dimatges de tot tipus al qual estem exposats diàriament. A mi, em molesten més les degollacions jihadistes radiades per les televisions darreu que una foto de dos culs sota unes malles de reixeta.
El que posa en evidència aquesta escena ridícula és la precarietat de les arts en làmbit local, almenys a casa nostra. Realment la política cultural municipal està interessada per lart? Shi aposta? Sembla que no es fa prou per promocionar les diferents disciplines artístiques, divulgar-les i situar-les en els diferents contextos públics i urbans. Cal apropar lart a la ciutadania i fer-lo servir com a eina educativa per als infants i la joventut. Hem de creure que una sòlida educació estètica ens faria més crítics amb la societat i lentorn, amb les estructures i els processos socials i amb els paisatges urbans, dos elements sobre els quals gira molta part de la gestió política municipal.