Grècia o Europa?
Ara resulta que hem de prendre partit tot mirant-nos en el mirall de Grècia? Tant si això sens demana per tal dencoratjar la lluita dels partidaris del canvi, com si és per a donar suport a la gestió euroliberal dels governs de Catalunya i Espanya, s'està fent sense voluntat de comprendre la complexíssima realitat hel·lènica, sinó amb la dutilitzar-la amb objectius locals.
Recordem breument el que cadascun dels "bàndols" vol oblidar: per una banda, pels "pro UE" sembla que tot es redueix a una qüestió d'economia domèstica: com que has gastat massa, ara t'has d'estrènyer el cinturó. Però el que no diuen és que la meitat del deute grec ni tant sols no prové del rescat "dels bancs grecs", sinó del rescat de les inversions dels bancs europeus als bancs grecs, que havien estat atretes per uns tipus dinterès propers a la usura. El que el contribuent grec "deu" al contribuent alemany o francès, és conseqüència que aquest últim ha rescatat els bancs alemanys i francesos, i ha assumit com a pròpies les pèrdues que aquests bancs han patit com a resultat dels riscos que van assumir invertint a Grècia. Però això els governs europeus no ho poden dir als seus electors. Millor crear un conflicte entre els seus ciutadans i els grecs.
Per altra banda, els partidaris de la cancel·lació daquest deute es basen justament en això. Però el deute grec no prové només del rescat. També prové d'anys, inclosos els últims, d'endeutar l'estat per a construir un enorme sistema públic enormement inútil, contractar funcionaris sense funció, jubilar ciutadans en condicions de treballar i fer de la corrupció i l'economia submergida pràcticament l'únic camí obert als grecs cap al progrés en el seu benestar individual. Això, naturalment, tampoc es pot valorar des del "punt de vista de l'economia domèstica", sinó és un saqueig sistemàtic dels recursos de l'estat per part d'una fracció dels ciutadans. És a dir, és la factura econòmica que passa l'absència de democràcia real i transparència que ha caracteritzat la Grècia del S.XX.
Quan es recorda el deute del govern nazi amb Grècia, Alemanya argumenta que ja no es tracta del mateix país. La diferència entre el Tractat de Versalles i el de Londres de 1953 és la concessió a un país de l'oportunitat de refundar-se (concepte de "deute odiós" en el Dret Internacional). Però llavors a Grècia se li ha de concedir la mateixa oportunitat, i els qui van donar suport econòmic, amb els seus préstecs, a governs reconegudament corruptes, han d'assumir la responsabilitat i renunciar a la devolució.
Però està proposant Syriza una refundació de l'Estat grec? La negociació amb l'autoanomenat Eurogrup sembla més aviat (i per totes dues bandes) una partida de pòquer, lluny dels principis proclamats davant els ciutadans per uns i altres. És cert que Grècia pateix una situació demergència social, però també demergència democràtica, i mitigar la primera sense enfrontar la segona només pot conduir, un cop més, a la perpetuació del sistema. El referèndum de diumenge, amb la seva pregunta sobre uns documents oficiosos i incomprensibles per la població, i convocat al marge de la constitució, en lloc de celebrar un dels ritus sagrats de la democràcia, en sembla una burla, un joker tret en el moment més inesperat.
Potser no hi ha motiu per a dubtar de l'honradesa d'intencions de Syriza, però en política el fi no justifica els mitjans, i els mitjans fàcilment eclipsen el fi. No la necessitem com a mirall. És hora de refundar la democràcia, i més aquí que tant parlem de crear un estat. Encara som a temps de deixar enrere els vells mètodes per inventar-nos quelcom de millor.
Recordem breument el que cadascun dels "bàndols" vol oblidar: per una banda, pels "pro UE" sembla que tot es redueix a una qüestió d'economia domèstica: com que has gastat massa, ara t'has d'estrènyer el cinturó. Però el que no diuen és que la meitat del deute grec ni tant sols no prové del rescat "dels bancs grecs", sinó del rescat de les inversions dels bancs europeus als bancs grecs, que havien estat atretes per uns tipus dinterès propers a la usura. El que el contribuent grec "deu" al contribuent alemany o francès, és conseqüència que aquest últim ha rescatat els bancs alemanys i francesos, i ha assumit com a pròpies les pèrdues que aquests bancs han patit com a resultat dels riscos que van assumir invertint a Grècia. Però això els governs europeus no ho poden dir als seus electors. Millor crear un conflicte entre els seus ciutadans i els grecs.
Per altra banda, els partidaris de la cancel·lació daquest deute es basen justament en això. Però el deute grec no prové només del rescat. També prové d'anys, inclosos els últims, d'endeutar l'estat per a construir un enorme sistema públic enormement inútil, contractar funcionaris sense funció, jubilar ciutadans en condicions de treballar i fer de la corrupció i l'economia submergida pràcticament l'únic camí obert als grecs cap al progrés en el seu benestar individual. Això, naturalment, tampoc es pot valorar des del "punt de vista de l'economia domèstica", sinó és un saqueig sistemàtic dels recursos de l'estat per part d'una fracció dels ciutadans. És a dir, és la factura econòmica que passa l'absència de democràcia real i transparència que ha caracteritzat la Grècia del S.XX.
Quan es recorda el deute del govern nazi amb Grècia, Alemanya argumenta que ja no es tracta del mateix país. La diferència entre el Tractat de Versalles i el de Londres de 1953 és la concessió a un país de l'oportunitat de refundar-se (concepte de "deute odiós" en el Dret Internacional). Però llavors a Grècia se li ha de concedir la mateixa oportunitat, i els qui van donar suport econòmic, amb els seus préstecs, a governs reconegudament corruptes, han d'assumir la responsabilitat i renunciar a la devolució.
Però està proposant Syriza una refundació de l'Estat grec? La negociació amb l'autoanomenat Eurogrup sembla més aviat (i per totes dues bandes) una partida de pòquer, lluny dels principis proclamats davant els ciutadans per uns i altres. És cert que Grècia pateix una situació demergència social, però també demergència democràtica, i mitigar la primera sense enfrontar la segona només pot conduir, un cop més, a la perpetuació del sistema. El referèndum de diumenge, amb la seva pregunta sobre uns documents oficiosos i incomprensibles per la població, i convocat al marge de la constitució, en lloc de celebrar un dels ritus sagrats de la democràcia, en sembla una burla, un joker tret en el moment més inesperat.
Potser no hi ha motiu per a dubtar de l'honradesa d'intencions de Syriza, però en política el fi no justifica els mitjans, i els mitjans fàcilment eclipsen el fi. No la necessitem com a mirall. És hora de refundar la democràcia, i més aquí que tant parlem de crear un estat. Encara som a temps de deixar enrere els vells mètodes per inventar-nos quelcom de millor.