Lall, molta calma
Els ingredients més habituals de la nostra tradició culinària són loli, lall i la tomaca. Quan a la primavera apareix lall tendre, la qüestió no té cap transcendència perquè lall, que es pot menjar cru, és poc coent. Mhe preguntat moltes vegades per quina raó lall, quan envelleix i apareix la cabeça dalls ben formada, ha tingut i té tanta importància a la cuina. No es pot negar que lall és un factor importantíssim en la condimentació peninsular. Lall no té més que un comú denominador; per poc que es passi de la mida, tot té gust dall. Ho arrasa tot.
En un restaurant de les muntanyes de Prades, una vegada, em van servir uns rovellons dexcel·lent aspecte, frescos i gustosos. A sobre els bolets hi van posar un picat abundantíssim dall i julivert. Aquests bolets, penso, fets a la brasa amb oli i sal, serien boníssims. Amb lall a sobre són horribles, només tenen gust dall. En un altre restaurant, dun poble a la vora del mar, em serveixen uns molls sortits de laigua, rojos, de carn dura, grossos i incomparables. Els han cobert amb lacostumada picada dall i julivert. El primer que faig és separar el peix de la picada penso desanimat, fets a la brasa amb un pols de sal i quatre gotes doli doliva, haurien estat deliciosos, inoblidables. Els molls han desaparegut. Em domina una tristesa creixent. Quan un dinar ha estat impregnat dall, les tardes són interminables, horribles i els vespres són iguals. Sempre queda el regust dall. La qualitat del peix passa per ull, desapareix.
Des de la terrassa de lestabliment, contemplo el blau del mar i penso duna manera persistent: gairebé tot el mediterrani, el cristià, el musulmà i leslau fa olor dall. Posseir poques, però tan bones coses, tan gustoses i suplementar-les o espatllar-les amb lolor dall, no és una insensatesa imperdonable?
En un restaurant de les muntanyes de Prades, una vegada, em van servir uns rovellons dexcel·lent aspecte, frescos i gustosos. A sobre els bolets hi van posar un picat abundantíssim dall i julivert. Aquests bolets, penso, fets a la brasa amb oli i sal, serien boníssims. Amb lall a sobre són horribles, només tenen gust dall. En un altre restaurant, dun poble a la vora del mar, em serveixen uns molls sortits de laigua, rojos, de carn dura, grossos i incomparables. Els han cobert amb lacostumada picada dall i julivert. El primer que faig és separar el peix de la picada penso desanimat, fets a la brasa amb un pols de sal i quatre gotes doli doliva, haurien estat deliciosos, inoblidables. Els molls han desaparegut. Em domina una tristesa creixent. Quan un dinar ha estat impregnat dall, les tardes són interminables, horribles i els vespres són iguals. Sempre queda el regust dall. La qualitat del peix passa per ull, desapareix.
Des de la terrassa de lestabliment, contemplo el blau del mar i penso duna manera persistent: gairebé tot el mediterrani, el cristià, el musulmà i leslau fa olor dall. Posseir poques, però tan bones coses, tan gustoses i suplementar-les o espatllar-les amb lolor dall, no és una insensatesa imperdonable?