El curs de la Laura
Fa pocs dies, en un entranyable i sentit acte, lIES Cambrils acomiadava una nova promoció dalumnes de segon de batxillerat. Davant dels familiars i professorat del centre, feia goig contemplar els rostres satisfets duna jovenalla que ha treballat força anys per assolir el primer repte significatiu de la seva vida: aconseguir el títol de batxillerat.
La cerimònia dentrega dorles, seguint els cànons establerts per locasió, va començar amb breus parlaments de representants de pares, professorat, ajuntament i direcció; enguany, però, tothom va restar bocabadat davant la decidida intervenció de Laura Martínez Forment, alumna que representava els estudiants. La Laura, trencant la natural vergonya a lhora de parlar en públic, va sorprendre laudiència amb uns mots plens dautenticitat i de reconeixement a la tasca impartida pels docents. Va esmentar sentiments, va fer memòria dels bons i mals moments, va interpretar de manera magistral els anhels i il·lusions dels seus companys de promoció. No hi va haver res postís ni llagoter. No cal dir que tots la vam aplaudir amb ganes.
Sovint fem afirmacions esbiaixades sobre les noves generacions; tendim lleugerament a elaborar comentaris poc elogiosos envers el jovent. Oblidem, manta vegades, que generalitzar és perillós i, sobretot, injust. Associem joventut amb egoisme, irresponsabilitat i consumisme; curiosament no apliquem aquests exquisits paràmetres a lhora de parlar del món dels adults. Les paraules de la Laura, però per damunt de tot el seu tarannà, són una refrescant brisa que serveix per trencar prejudicis tronats que no passarien la prova del 9. Com tants altres nois i noies, la Laura és idealista, és crítica, té ganes de fer coses, no és conformista, les injustícies la treuen de polleguera. Ella representa un tipus dalumnat que també existeix. Segurament algunes doloroses experiències en el Planeta ESO fan invisibles el coratge duna canalla que sense fer soroll sobre pas i tira endavant.
Per a un servidor de vostès, acostumat a treure punta dels afers i posar el dit en els serrells poc brillants de la nostra realitat, el discurs de la Laura va ser balsàmic. Encara val la pena treballar i desenvolupar la tasca docent a desgrat dels elements inclements dels canvis continuats de plans destudis i del descrèdit vergonyós de la condició dels professionals de lensenyament.
Gairebé sense temps per assaborir el bon gust del comiat a lIES, començava un nou repte per a lAida, lAnaïs, lEstefania, la Marta, la Nerea, les dos Cristines, el Juanjo, el Pol, el Pablo, les tres Laures, la Marina, lEsther, la Siham, la Maria, les dos Noemís, lEli, la Vangelie, el Chema, la Mercè, el Jerôme, la Rebeca, la Noèlia, la Rosa, el Jonathan, el Fèlix, lAleix, el Xavi i la Núria: les PAAU!
Han estat tres dies intensos amb nervis, alguna llàgrima, crits dalegria, calor. Finalment cansats però satisfets sacomiadaven cordialment. La Laura, discretament, em deia adéu i gràcies.
Més enllà duna persona i duna promoció, el curs de la Laura esdevé una metàfora de molts joves anònims que no desvetllen gaire atenció mediàtica, però que són els veritables pilars del demà.
A vosaltres, Laura i colla, enhorabona i molta, molta, molta sort!
La cerimònia dentrega dorles, seguint els cànons establerts per locasió, va començar amb breus parlaments de representants de pares, professorat, ajuntament i direcció; enguany, però, tothom va restar bocabadat davant la decidida intervenció de Laura Martínez Forment, alumna que representava els estudiants. La Laura, trencant la natural vergonya a lhora de parlar en públic, va sorprendre laudiència amb uns mots plens dautenticitat i de reconeixement a la tasca impartida pels docents. Va esmentar sentiments, va fer memòria dels bons i mals moments, va interpretar de manera magistral els anhels i il·lusions dels seus companys de promoció. No hi va haver res postís ni llagoter. No cal dir que tots la vam aplaudir amb ganes.
Sovint fem afirmacions esbiaixades sobre les noves generacions; tendim lleugerament a elaborar comentaris poc elogiosos envers el jovent. Oblidem, manta vegades, que generalitzar és perillós i, sobretot, injust. Associem joventut amb egoisme, irresponsabilitat i consumisme; curiosament no apliquem aquests exquisits paràmetres a lhora de parlar del món dels adults. Les paraules de la Laura, però per damunt de tot el seu tarannà, són una refrescant brisa que serveix per trencar prejudicis tronats que no passarien la prova del 9. Com tants altres nois i noies, la Laura és idealista, és crítica, té ganes de fer coses, no és conformista, les injustícies la treuen de polleguera. Ella representa un tipus dalumnat que també existeix. Segurament algunes doloroses experiències en el Planeta ESO fan invisibles el coratge duna canalla que sense fer soroll sobre pas i tira endavant.
Per a un servidor de vostès, acostumat a treure punta dels afers i posar el dit en els serrells poc brillants de la nostra realitat, el discurs de la Laura va ser balsàmic. Encara val la pena treballar i desenvolupar la tasca docent a desgrat dels elements inclements dels canvis continuats de plans destudis i del descrèdit vergonyós de la condició dels professionals de lensenyament.
Gairebé sense temps per assaborir el bon gust del comiat a lIES, començava un nou repte per a lAida, lAnaïs, lEstefania, la Marta, la Nerea, les dos Cristines, el Juanjo, el Pol, el Pablo, les tres Laures, la Marina, lEsther, la Siham, la Maria, les dos Noemís, lEli, la Vangelie, el Chema, la Mercè, el Jerôme, la Rebeca, la Noèlia, la Rosa, el Jonathan, el Fèlix, lAleix, el Xavi i la Núria: les PAAU!
Han estat tres dies intensos amb nervis, alguna llàgrima, crits dalegria, calor. Finalment cansats però satisfets sacomiadaven cordialment. La Laura, discretament, em deia adéu i gràcies.
Més enllà duna persona i duna promoció, el curs de la Laura esdevé una metàfora de molts joves anònims que no desvetllen gaire atenció mediàtica, però que són els veritables pilars del demà.
A vosaltres, Laura i colla, enhorabona i molta, molta, molta sort!