La tercera vila
Els inicis de la urbanització turística de la costa cambrilenca cal situar-los a principis de la dècada dels seixanta, abans ja del primer pla urbanístic. Durant una primera fase, el procés urbanitzador (encara ben actiu després de cinquanta anys) devia passar més o menys desapercebut per a bona part de la població. En efecte, excepte la urbanització del Cambrils Badia, apèndix del barri mariner, lactivitat constructora es concentrava lluny dels dos nuclis de població daleshores, sempre a primera línia de la costa. Les platges feréstegues, els pinars, els aiguamolls, les caves, la mala accessibilitat i la poca qualitat de les terres convertien la façana marítima en un espai marginal. Es tractava de llocs freqüentats només pels pagesos dels voltants (com mon àvia, que conreava les terres del Mas den Gran) i, a lestiu, pels banyistes que es concentraven en determinats enclavaments. Quan es va obrir la carretera de Salou, els més àvids descobriren lamplitud de terrenys verges, aptes per a lexplotació urbanoturística. És en aquest marc on hem de situar el naixement del nucli modern de Vilafortuny.
Però carretera enllà, a lextrem del terme, es desenvolupaven uns nous sectors residencials. Primer van ser els edificis Verge del Carme, promoguts per una empresa madrilenya; després, surbanitzà el Cap de Sant Pere. Es tracta dun complex lineal, al llarg dels eixos de la carretera i la platja, que presenta una forta associació morfològica i perceptiva amb Salou. Un seguit dhotels de gran capacitat són els principals dinamitzadors de la bullícia humana present durant els mesos forts de lestiu en aquesta barriada indefinida que va des del Sangulí a la platja de Vilafortuny. Malgrat tot, la població de Cambrils continua desconeixent aquest sector urbà, situat en una geografia de lincògnit, al marge de la vida del centre. Ron Hall, un periodista anglès que vaig tenir locasió dacompanyar una tarda per ensenyar-li la població, va batejar tot el sector de llevant del municipi com la tercera vila, motivat per la idiosincràsia urbana. A Hall, però, no li va agradar gaire Cambrils, perquè la moderna arquitectura de ciment i maons digué nhavia desprestigiat lautenticitat tradicional mediterrània, a diferència daltres viles portuàries que ell havia visitat. La pobresa estètica i simbòlica és, a més, molt acusada en la franja costanera de la tercera vila, pròpia dun paisatge de la lletgesa.
Aquesta part del llevant cambrilenc pateix severes mancances: dèficit de serveis, manteniment deficient (només cal veure lestat de les voreres), regressió de les platges (pal·liada amb la regeneració de la sorra), costos associats al passeig marítim i baixa densitat de població estable. Fa un any, la presentació del POUM va unir els propietaris daquestes barriades (i daltres del municipi) en una associació per fer front comú contra les pretensions de lajuntament. Passada la mala maror, el seu president ha anunciat la incursió en la política municipal. La tàctica és perillosa, perquè estableix una oposició entre veïns de fet i veïns de dret. Daltra banda, planteja nous reptes a la representativitat dels ciutadans en el govern local. Malauradament, com succeeix sovint, les causes dels problemes vénen de lluny. Potser ja seria hora que totes les parts posin voluntat dintegrar el Cap de Sant Pere a la trama de Cambrils, no només en el sentit urbanístic, sinó també social i ciutadà.
Però carretera enllà, a lextrem del terme, es desenvolupaven uns nous sectors residencials. Primer van ser els edificis Verge del Carme, promoguts per una empresa madrilenya; després, surbanitzà el Cap de Sant Pere. Es tracta dun complex lineal, al llarg dels eixos de la carretera i la platja, que presenta una forta associació morfològica i perceptiva amb Salou. Un seguit dhotels de gran capacitat són els principals dinamitzadors de la bullícia humana present durant els mesos forts de lestiu en aquesta barriada indefinida que va des del Sangulí a la platja de Vilafortuny. Malgrat tot, la població de Cambrils continua desconeixent aquest sector urbà, situat en una geografia de lincògnit, al marge de la vida del centre. Ron Hall, un periodista anglès que vaig tenir locasió dacompanyar una tarda per ensenyar-li la població, va batejar tot el sector de llevant del municipi com la tercera vila, motivat per la idiosincràsia urbana. A Hall, però, no li va agradar gaire Cambrils, perquè la moderna arquitectura de ciment i maons digué nhavia desprestigiat lautenticitat tradicional mediterrània, a diferència daltres viles portuàries que ell havia visitat. La pobresa estètica i simbòlica és, a més, molt acusada en la franja costanera de la tercera vila, pròpia dun paisatge de la lletgesa.
Aquesta part del llevant cambrilenc pateix severes mancances: dèficit de serveis, manteniment deficient (només cal veure lestat de les voreres), regressió de les platges (pal·liada amb la regeneració de la sorra), costos associats al passeig marítim i baixa densitat de població estable. Fa un any, la presentació del POUM va unir els propietaris daquestes barriades (i daltres del municipi) en una associació per fer front comú contra les pretensions de lajuntament. Passada la mala maror, el seu president ha anunciat la incursió en la política municipal. La tàctica és perillosa, perquè estableix una oposició entre veïns de fet i veïns de dret. Daltra banda, planteja nous reptes a la representativitat dels ciutadans en el govern local. Malauradament, com succeeix sovint, les causes dels problemes vénen de lluny. Potser ja seria hora que totes les parts posin voluntat dintegrar el Cap de Sant Pere a la trama de Cambrils, no només en el sentit urbanístic, sinó també social i ciutadà.