Serveis necessaris
En alguns comentaris de Revista Cambrils Diari Digital he entrevist una reticència al fet que lAjuntament destini diners, en alguns casos importants, a alguns nous projectes, com ara la nova televisió local, que ja ha emès en proves per la Fira, o el futur teatre-auditori municipal, del qual recentment se nha presentat el projecte i una maqueta. Alguns opinadors vénen a dir que més valdria arranjar voreres o lenllumenat, o fer noves escoles, abans que gastar-se diners en la televisió o en el teatre.
No he vist lemissió en proves de la nova TV Cambrils i, per tant, no puc opinar ni sobre la seva qualitat ni la seva orientació, tot i que amb només unes hores demissió, i encara amb equips humans i tècnics provisionals, és massa aviat per fer judicis fonamentats. Però, com ja he defensat en diverses ocasions, sóc un gran defensor de limportantíssim paper que aquest nou mitjà de comunicació pot tenir en el nostre poble. Sempre, és clar, que es construeixi a la mesura de les possibilitats reals i que demostri una autèntica vocació de servei a tot el poble, no només a lequip de govern municipal. Quant al teatre auditori, la seva necessitat és encara més notòria quan, any rere any, els pocs espectacles teatrals o musicals que arriben fins a Cambrils shan de representar, en el millor dels casos, en un recinte tan poc apropiat per a les manifestacions artístiques com és el Palau Municipal dEsports.
En definitiva, ens trobem davant de dos projectes que, des de lòptica de la necessitat vital dels cambrilencs, podríem etiquetar de prescindibles. La prova és que fins ara no hem tingut ni televisió ni teatre locals, i no sha enfonsat el món. I així podríem continuar. Però allò que reporta autèntica qualitat de vida a un nucli de població és la capacitat doferir serveis també serveis culturals que li proporcionin un progressiu grau dautonomia i, en definitiva, de comoditat per als seus habitants. En el fons, ens trobem davant del dilema entre poble i ciutat. A mi tampoc no em fa el pes això de la ciutat de Cambrils, però reconec que és més una qüestió sentimental el passat que no racional el futur i que, en realitat, el nom no fa la cosa. Podríem dir-ne ciutat i no ser-ne i, per contra, ens podem entestar en defugir aquesta denominació per a Cambrils i, en canvi, no té més remei que ser-ho.
Amb prop de 30.000 habitants i un ritme demogràfic imparable, Cambrils ja no pot continuar sent un poble, ni tan sols un poble gran. És una ciutat petita que ha de saber aprofitar els avantatges dunes dimensions encara abastables. Però si no vol esdevenir una ciutat dormitori ha de fer lesforç de dotar duna suficient qualitat de vida als seus habitants, que han de poder resoldre moltes de les seves necessitats sense haver de desplaçar-se a fora. Ser totalment autònoms és impossible, i també poc recomanable, però poder disposar de determinats serveis i infraestructures farà la vida dels cambrilencs més comfortable, augmentarà el sentiment de comunitat i reforçarà la capacitat datracció la nostra petita capitalitat envers els pobles més petits que ens envolten. I ja no podem esperar més, que prou que Cambrils ha dormit a la palla durant massa temps. Només cal veure com shan espabilat els nostres veïns en el terreny cultural, i en altres, mentre nosaltres ens miràvem el melic de lautenticitat de les nostres arrels.
No he vist lemissió en proves de la nova TV Cambrils i, per tant, no puc opinar ni sobre la seva qualitat ni la seva orientació, tot i que amb només unes hores demissió, i encara amb equips humans i tècnics provisionals, és massa aviat per fer judicis fonamentats. Però, com ja he defensat en diverses ocasions, sóc un gran defensor de limportantíssim paper que aquest nou mitjà de comunicació pot tenir en el nostre poble. Sempre, és clar, que es construeixi a la mesura de les possibilitats reals i que demostri una autèntica vocació de servei a tot el poble, no només a lequip de govern municipal. Quant al teatre auditori, la seva necessitat és encara més notòria quan, any rere any, els pocs espectacles teatrals o musicals que arriben fins a Cambrils shan de representar, en el millor dels casos, en un recinte tan poc apropiat per a les manifestacions artístiques com és el Palau Municipal dEsports.
En definitiva, ens trobem davant de dos projectes que, des de lòptica de la necessitat vital dels cambrilencs, podríem etiquetar de prescindibles. La prova és que fins ara no hem tingut ni televisió ni teatre locals, i no sha enfonsat el món. I així podríem continuar. Però allò que reporta autèntica qualitat de vida a un nucli de població és la capacitat doferir serveis també serveis culturals que li proporcionin un progressiu grau dautonomia i, en definitiva, de comoditat per als seus habitants. En el fons, ens trobem davant del dilema entre poble i ciutat. A mi tampoc no em fa el pes això de la ciutat de Cambrils, però reconec que és més una qüestió sentimental el passat que no racional el futur i que, en realitat, el nom no fa la cosa. Podríem dir-ne ciutat i no ser-ne i, per contra, ens podem entestar en defugir aquesta denominació per a Cambrils i, en canvi, no té més remei que ser-ho.
Amb prop de 30.000 habitants i un ritme demogràfic imparable, Cambrils ja no pot continuar sent un poble, ni tan sols un poble gran. És una ciutat petita que ha de saber aprofitar els avantatges dunes dimensions encara abastables. Però si no vol esdevenir una ciutat dormitori ha de fer lesforç de dotar duna suficient qualitat de vida als seus habitants, que han de poder resoldre moltes de les seves necessitats sense haver de desplaçar-se a fora. Ser totalment autònoms és impossible, i també poc recomanable, però poder disposar de determinats serveis i infraestructures farà la vida dels cambrilencs més comfortable, augmentarà el sentiment de comunitat i reforçarà la capacitat datracció la nostra petita capitalitat envers els pobles més petits que ens envolten. I ja no podem esperar més, que prou que Cambrils ha dormit a la palla durant massa temps. Només cal veure com shan espabilat els nostres veïns en el terreny cultural, i en altres, mentre nosaltres ens miràvem el melic de lautenticitat de les nostres arrels.