Repòs
Hi ha el reposar dels guerrers, després de batalles intenses amb presumptes enemics, simples adversaris, un mateix, el meu altre jo, el teu tu o naltros dos. Per agafar forces i continuar buscant noves ítaques. LUlisses, tu i jo.
Hi ha el nadó que reposa entre pit i pit, entre matí i tarda, entre cançó de bressol i larri arri tatanet, i sadorm, amb respiració abdominal, tranquil·la i assossegada. Per créixer tan i tan de pressa com pugui. La Duna, la Júlia, les tres bessones.
Hi ha el repòs obligat de tot el cos per recuperar aquella part ferida, trencada, trista, una cama, una il·lusió o allò que encara és més endins. Per poder seguir sentint tots els matisos de viure. Tots els personatges de Shakespeare i dels clàssics grecs. I tu i jo també.
Hi ha el repòs post amor. Galtes enrogides, porus negats, tactes salats, relaxats els músculs. Petit obsequi dels déus fora del temps, com el nirvana a la terra, tan curt i tan plaent. Per tornar-hi després. LAdam, lEva, tothom i totdon.
Hi ha reposos robats a la rutina, diguem-ne becainetes, kit-kats o desconnecto un momentet. Cal saber-los fer, aparcar els he de fer i lliurar-se al sopor del moment, tancar els ulls. Per acabar millor el que ens queda del dia. LAnthony Hopkins, lEmma Thompson i tots els avis del món. I naltros també.
Hi ha el repòs nocturn, bàlsam per carregar piles per als endemàs de cada avui. Mal anem si no reposem. Mitja vida vivint adormits, que també és viure, i de nit, inconscients, subconscients o semiconscients, depèn del dia, ai, de la nit. Morfeu i tota la resta de món, esclar.
Hi ha, al final de tota vivència coneguda pels sentits, el repòs definitiu, letern, el cos diu prou i lànima marxa. Quin descans per a tots dos. La natura recicla el cos, i les creences, lànima, que puja al cel o es reencarna, depèn de qui ho digui. Per canviar destat, de vida. La Blancaneu, tots els que ja han marxat i tots els que encara hi som.
Hi ha reposos macerats, mitja hora en lloc fresc, deixar reposar a temperatura ambient perquè fermenti, agafi gust, consistència o perquè no empatxi ni faci mal. El pa, els empedrats, les pèrdues damics, les pauses denamorats, deixar que passi temps, posar temps pel mig, donem-nos un temps.
Hi ha el reposar dels diumenges i dels dies de guardar vés a saber el què, descans esperat amb candeletes sis dies abans. Dormir per alguns, no fer feina per altres, canviar de feina per aquells dallà, vint-i-quatre hores curtíssimes per tothom, tan mitificades com malgastades.
Hi ha el repòs de la dona o femella que ha parit. Dolç repòs, tots els sentits entendrits per la presència del cadell, per fi; tots els músculs, ossos i òrgans deslliurats de tanta activitat concentrada minuts abans. El dolor soblida a linstant, és tan efímer com infinit el sentiment que comença. Reposar per criar, tota la vida. Ma mare, la teva, jo mateixa, totes naltros.
Reposar. Asseure el cos a la vora del camí sabent que encara queda camí, poc o molt, descansar el cansament físic. Netejar la ment de pensaments malèvols, antics, fer espai per a tot el nou que ha de venir, meditar. Descansar de mi mateixa, que és potser el repòs més difícil que hi ha.
Hi ha el nadó que reposa entre pit i pit, entre matí i tarda, entre cançó de bressol i larri arri tatanet, i sadorm, amb respiració abdominal, tranquil·la i assossegada. Per créixer tan i tan de pressa com pugui. La Duna, la Júlia, les tres bessones.
Hi ha el repòs obligat de tot el cos per recuperar aquella part ferida, trencada, trista, una cama, una il·lusió o allò que encara és més endins. Per poder seguir sentint tots els matisos de viure. Tots els personatges de Shakespeare i dels clàssics grecs. I tu i jo també.
Hi ha el repòs post amor. Galtes enrogides, porus negats, tactes salats, relaxats els músculs. Petit obsequi dels déus fora del temps, com el nirvana a la terra, tan curt i tan plaent. Per tornar-hi després. LAdam, lEva, tothom i totdon.
Hi ha reposos robats a la rutina, diguem-ne becainetes, kit-kats o desconnecto un momentet. Cal saber-los fer, aparcar els he de fer i lliurar-se al sopor del moment, tancar els ulls. Per acabar millor el que ens queda del dia. LAnthony Hopkins, lEmma Thompson i tots els avis del món. I naltros també.
Hi ha el repòs nocturn, bàlsam per carregar piles per als endemàs de cada avui. Mal anem si no reposem. Mitja vida vivint adormits, que també és viure, i de nit, inconscients, subconscients o semiconscients, depèn del dia, ai, de la nit. Morfeu i tota la resta de món, esclar.
Hi ha, al final de tota vivència coneguda pels sentits, el repòs definitiu, letern, el cos diu prou i lànima marxa. Quin descans per a tots dos. La natura recicla el cos, i les creences, lànima, que puja al cel o es reencarna, depèn de qui ho digui. Per canviar destat, de vida. La Blancaneu, tots els que ja han marxat i tots els que encara hi som.
Hi ha reposos macerats, mitja hora en lloc fresc, deixar reposar a temperatura ambient perquè fermenti, agafi gust, consistència o perquè no empatxi ni faci mal. El pa, els empedrats, les pèrdues damics, les pauses denamorats, deixar que passi temps, posar temps pel mig, donem-nos un temps.
Hi ha el reposar dels diumenges i dels dies de guardar vés a saber el què, descans esperat amb candeletes sis dies abans. Dormir per alguns, no fer feina per altres, canviar de feina per aquells dallà, vint-i-quatre hores curtíssimes per tothom, tan mitificades com malgastades.
Hi ha el repòs de la dona o femella que ha parit. Dolç repòs, tots els sentits entendrits per la presència del cadell, per fi; tots els músculs, ossos i òrgans deslliurats de tanta activitat concentrada minuts abans. El dolor soblida a linstant, és tan efímer com infinit el sentiment que comença. Reposar per criar, tota la vida. Ma mare, la teva, jo mateixa, totes naltros.
Reposar. Asseure el cos a la vora del camí sabent que encara queda camí, poc o molt, descansar el cansament físic. Netejar la ment de pensaments malèvols, antics, fer espai per a tot el nou que ha de venir, meditar. Descansar de mi mateixa, que és potser el repòs més difícil que hi ha.