Història i producte: el plàtan
El plàtan té el seu origen al sud-est asiàtic i els indonesis el van portar a lÀfrica. Al segle VII es va conèixer a la Mediterrània i els espanyols, al segle XV els van portar a les Canàries, que va fer de pont amb les Amèriques. La paraula banana prové del nom donat al port africà situat a la boca del riu Congo que durant les primeres èpoques exportava aquesta fruita a Europa. Va ser una de les primeres fruites que lhome va cultivar, segons recull un antic poema hindú, i constaten les ofrenes realitzades a Buda en els seus temples.
Existeixen moltes varietats de plàtans: el de Canàries, els nans, les bananes o els plàtans mascles són alguns dels que podem trobar al mercat.
El plàtan de Canàries té una mida mitjana, és el que podem trobar més madur, gràcies a la seva proximitat. Posseeix una olor molt aromàtica i perfumada o un sabor més dolç i definit que la seva parenta la banana. Les petites taques negres són el senyal que el fruit ha començat a madurar de manera natural. El plàtan es més cremós perquè conté un índex més elevat dhumitat que les varietats tropicals.
Les bananes han de creuar continents dultramar per arribar a casa nostra. Són duna mida més gran que el plàtan, amb una carn més farinosa, a causa dun elevat contingut en carbohidrats, sucres solubles i sacarosa; això el converteix en una varietat molt més dolça quan és madura. Les seves taques acostumen a ser grans i dun color marró.
El plàtan mascle és el més gran dels exemplars. Habitualment el trobarem amb la pell verda i és més allargassat que el plàtan. Té molta més quantitat de midó que les altres varietats, per la qual cosa no sacostuma a menjar cru. Es tracta com una verdura feculosa, normalment sempre cuita com si fos una patata o un moniato. No té pràcticament aroma i és un xic insípid.
Els plàtans nans, com diu el seu nom, destaquen per la seva mida reduïda; daspecte i sabor són molt semblants als plàtans de Canàries, podríem dir que només varia el seu sabor i el seu preu.
A lhora de comprar-ne, els exemplars han destar intactes, sense cops, evitant que estiguin excessivament tous. El color de la seva pell ens ajudarà a detectar el seu grau de maduresa: les taques negres ens mostren la seva tendresa i la dolçor.
Per conservar-los hem de buscar un lloc sec, fresc i protegit del sol. No suporten molt bé les temperatures baixes (-12ºC), és preferible, doncs, no guardar-los al refrigerador, si no la pell es torna negra; això ho podem evitar si els emboliquem en paper de diari.
Normalment en les receptes salades sutilitza el plàtan mascle, encara que també podem fer servir el de Canàries per segons quins plats. Les terres productores daquests fruits tenen un ampli repertori de receptes, com és el cas dels patacones o plàtans fregits; també els couen, bullits, i aixafats per farcits; tambe els trobem en croquetes, masses, pastissos o fins i tot guisats.
A casa nostra el plàtan segueix sent el rei de les postres: flamejat, en púdings, magdalenes, pastissos, gelats, mousses o simplement cru.
Existeixen moltes varietats de plàtans: el de Canàries, els nans, les bananes o els plàtans mascles són alguns dels que podem trobar al mercat.
El plàtan de Canàries té una mida mitjana, és el que podem trobar més madur, gràcies a la seva proximitat. Posseeix una olor molt aromàtica i perfumada o un sabor més dolç i definit que la seva parenta la banana. Les petites taques negres són el senyal que el fruit ha començat a madurar de manera natural. El plàtan es més cremós perquè conté un índex més elevat dhumitat que les varietats tropicals.
Les bananes han de creuar continents dultramar per arribar a casa nostra. Són duna mida més gran que el plàtan, amb una carn més farinosa, a causa dun elevat contingut en carbohidrats, sucres solubles i sacarosa; això el converteix en una varietat molt més dolça quan és madura. Les seves taques acostumen a ser grans i dun color marró.
El plàtan mascle és el més gran dels exemplars. Habitualment el trobarem amb la pell verda i és més allargassat que el plàtan. Té molta més quantitat de midó que les altres varietats, per la qual cosa no sacostuma a menjar cru. Es tracta com una verdura feculosa, normalment sempre cuita com si fos una patata o un moniato. No té pràcticament aroma i és un xic insípid.
Els plàtans nans, com diu el seu nom, destaquen per la seva mida reduïda; daspecte i sabor són molt semblants als plàtans de Canàries, podríem dir que només varia el seu sabor i el seu preu.
A lhora de comprar-ne, els exemplars han destar intactes, sense cops, evitant que estiguin excessivament tous. El color de la seva pell ens ajudarà a detectar el seu grau de maduresa: les taques negres ens mostren la seva tendresa i la dolçor.
Per conservar-los hem de buscar un lloc sec, fresc i protegit del sol. No suporten molt bé les temperatures baixes (-12ºC), és preferible, doncs, no guardar-los al refrigerador, si no la pell es torna negra; això ho podem evitar si els emboliquem en paper de diari.
Normalment en les receptes salades sutilitza el plàtan mascle, encara que també podem fer servir el de Canàries per segons quins plats. Les terres productores daquests fruits tenen un ampli repertori de receptes, com és el cas dels patacones o plàtans fregits; també els couen, bullits, i aixafats per farcits; tambe els trobem en croquetes, masses, pastissos o fins i tot guisats.
A casa nostra el plàtan segueix sent el rei de les postres: flamejat, en púdings, magdalenes, pastissos, gelats, mousses o simplement cru.