Hablar, de Joaquín Oristrell. Pervertint la forma cinematogràfica
Els límits entre la forma teatral, el cinema i la televisió els imposa del guionista al director duna peça. En els últims anys, i com nhem parlat més duna vegada en aquest espai, el joc dalterar-ne els llenguatges sha convertit gairebé en un emblema del cinema postmodern. La crisi del sector, originada en gran part per larribada de la tecnologia digital i lobsolescència de les grans pantalles, porta els autors a plantejar-se, en forma dassajos i a vegades resultant en sort de pel·lícules com la que plantegem en aquest article quina és la naturalesa del llenguatge cinematogràfic. Alguns ho fan pervertint la imatge, altres ho fan transformant la forma, es pot fer a partir de la deconstrucció de valors i, en el cas dHablar, de Joaquín Oristrell, es pot fer des de la mateixa paraula.
La fórmula del film és molt simple: un repartiment daproximadament una vintena dactors i actrius (Goya Toledo, Marta Etura, Miguel Ángel Muñoz, María Botto, Raúl Arévalo...) es passegen pel popular barri de Lavapiés de Madrid, una nit dagost de 2014. Aproximadament cada personatge carrega amb la seva pròpia trama, il·lustrada a través de monòlegs, trucades telefòniques i discussions. La pel·lícula dura 75 minuts, que van ser rodats en un únic pla seqüència (sense fer cap tall, amb tota lacció seguida) al llarg de mig quilòmetre de recorregut. El temps real, i el tipus de direcció dactors, ens apropen més a ser espectadors duna obra teatral que duna pel·lícula. Però, a la vegada, la càmera té un paper importantíssim a lacció: a vegades diegètica i a vegades extradiegètica, configura el punt de mira, la focalització i la veu omnipresent dun director que fa moure els actors com titelles en aquest enorme plató que és a la vegada un espai real.
En aquest sentit, és especialment revelador el final de lobra (?) pel·lícula (?)... en què el plató que hem vist fins al moment es converteix en una sala de teatre, per deixar lloc a Petra Martínez i Juan Margallo en un paradoxal diàleg, metalingüístic i, val a dir-ho, molt divertit, sobre el paper de lactor i lactriu en tot aquest circ. És en aquestes últimes línies on, sense ànims de revelar el final, apareixen les dues últimes figures supremes de tot el que hem vist fins ara; i, en certa manera, de tota forma dart en general: lautor i el públic.
La fórmula del film és molt simple: un repartiment daproximadament una vintena dactors i actrius (Goya Toledo, Marta Etura, Miguel Ángel Muñoz, María Botto, Raúl Arévalo...) es passegen pel popular barri de Lavapiés de Madrid, una nit dagost de 2014. Aproximadament cada personatge carrega amb la seva pròpia trama, il·lustrada a través de monòlegs, trucades telefòniques i discussions. La pel·lícula dura 75 minuts, que van ser rodats en un únic pla seqüència (sense fer cap tall, amb tota lacció seguida) al llarg de mig quilòmetre de recorregut. El temps real, i el tipus de direcció dactors, ens apropen més a ser espectadors duna obra teatral que duna pel·lícula. Però, a la vegada, la càmera té un paper importantíssim a lacció: a vegades diegètica i a vegades extradiegètica, configura el punt de mira, la focalització i la veu omnipresent dun director que fa moure els actors com titelles en aquest enorme plató que és a la vegada un espai real.
En aquest sentit, és especialment revelador el final de lobra (?) pel·lícula (?)... en què el plató que hem vist fins al moment es converteix en una sala de teatre, per deixar lloc a Petra Martínez i Juan Margallo en un paradoxal diàleg, metalingüístic i, val a dir-ho, molt divertit, sobre el paper de lactor i lactriu en tot aquest circ. És en aquestes últimes línies on, sense ànims de revelar el final, apareixen les dues últimes figures supremes de tot el que hem vist fins ara; i, en certa manera, de tota forma dart en general: lautor i el públic.