La xiulada del Camp Nou, una lliçó de la història
Ressonen encara els improperis que els amables comentaristes de la caverna madrilenya han proclamat als quatre vents per lespectacular xiulada que va rebre lhimne dEspanya al camp del Barça. En la final del 30 de maig de la Copa del Rei, entre el Barça i lAthletic de Bilbao, ambdues aficions, fent cas omís dadvertències i suggeriments, es van dedicar a xiular amb totes les ganes del món lHimno Nacional davant del rei Felipe Sexto, que sestrenava en lestoïcisme daguantar adversitats sonores. Durant els escassos 50 segons, les notes de la Marcha Real van quedar ofegades per una allau de xiulets de tota mena, malgrat els esforços de la megafonia de lestadi.
Després hi va haver un interessant partit, un gran gol de Messi amb cap incidència en les graderies ni cap enfrontament entre unes aficions que van mostrar, capacitat pulmonar a banda, un capteniment exemplar.
Però pel que es veu, a Madrid els prova força anar dofesos per la vida i proposar tancar camps o posar sancions a tort i a dret. La inefable Doña María Dolores de Cospedal ja atiava la llenya al foc setmanes abans de la més que previsible xiuladera; recordeu, diligent lector, que la que es va fer una llei electoral a mida a la Manxa plantejava el desalojo del estadio si es produïa el concert de xiulets.
Lesperpèntica reunió federativa que es va fer a corre-cuita, a una ordre del govern, el següent dilluns per analitzar els fets i constatar si eren ocasió dincitar a la violència, va fer vessar el vas del ridícul o del patetisme. Uns mesos abans havia mort un aficionat del Deportivo de la Corunya en un enfrontament amb gent radical de lAtlètic de Madrid en què la víctima havia estat llençada al riu Manzanares. No recordo cap govern donant urgències a la Federació Espanyola per convocar reunions, a cop de xiulet, per parlar de la violència en lesport.
Potser tot plegat es tracta duna altra cosa; les assenyades paraules de Xavi Hernández, un radical independentista del Barça que ha jugat la tira de partits amb la Roja no agraden gens, perquè posen el dit a lull a la qüestió dels símbols que no són considerats com a representatius per una part dels ciutadans de la Pell de Brau. No endebades li han plogut castanyots i desqualificacions que mestalviaré de reproduir. El jugador blaugrana, tocant de peus a terra, articulava una reflexió similar a la del gran Siddharta Gautama (Buda), que advertia els seus deixebles que en lloc de mirar el dit del mestre havien de mirar cap on aquell assenyalava.
Gastant xerrameca sobre si era una ofensa intolerable, una incitació a lodi a Espanya, un menyspreu a la figura del Cap dEstat, obviem la pregunta fonamental que és molt simple: per què milers i milers de persones xiulen a cor què vols lhimne del seu país?
Amb permís del ministre Wert i les seves reformes educatives, si repassem la història dEspanya comprovarem que la desafecció als símbols comuns no ve dara, de quatre eixelebrats independentistes que han estat contaminats per 30 anys densenyament autonòmic excloent i provincià.
Un 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, destacat repressor de la llengua i cultura catalana, es disputava un partit amistós entre el Barça i el Júpiter per homenatjar lOrfeó Català davant de 12.000 aficionats que omplien el Camp de les Corts. Abans de començar, una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Real, que va ser contestada per un estrepitosa xiulada, alhora que rebien amb un calorós aplaudiment el God save the Queen.
Les autoritats es van indignar fins a proposar la clausura del camp del Barça durant 6 mesos, que finalment van ser 3, i van obligar el senyor Joan Gamper, fundador del club, a abandonar la direcció de lentitat. La imatge pública del Barça, en lloc dafeblir-se, es va reforçar i es començava a perfilar allò que és més que un club. Gran part de la societat catalana no combregava amb els símbols de la dictadura, duna dictadura que havia suprimit la Mancomunitat, el primer ens de govern que havien tingut els catalans des del Decret de Nova Planta.
Lhimne que es va xiular lany 1925 i fa unes setmanes era aquell que Franco va imposa després de la guerra foragitant lHimno de Riego, lhimne de la Segona República Espanyola. La nostra democràcia té un problema amb els símbols i la història ens ho recorda amb una magistral lliçó.
Il·lustració Daniel Uzquiano
Després hi va haver un interessant partit, un gran gol de Messi amb cap incidència en les graderies ni cap enfrontament entre unes aficions que van mostrar, capacitat pulmonar a banda, un capteniment exemplar.
Però pel que es veu, a Madrid els prova força anar dofesos per la vida i proposar tancar camps o posar sancions a tort i a dret. La inefable Doña María Dolores de Cospedal ja atiava la llenya al foc setmanes abans de la més que previsible xiuladera; recordeu, diligent lector, que la que es va fer una llei electoral a mida a la Manxa plantejava el desalojo del estadio si es produïa el concert de xiulets.
Lesperpèntica reunió federativa que es va fer a corre-cuita, a una ordre del govern, el següent dilluns per analitzar els fets i constatar si eren ocasió dincitar a la violència, va fer vessar el vas del ridícul o del patetisme. Uns mesos abans havia mort un aficionat del Deportivo de la Corunya en un enfrontament amb gent radical de lAtlètic de Madrid en què la víctima havia estat llençada al riu Manzanares. No recordo cap govern donant urgències a la Federació Espanyola per convocar reunions, a cop de xiulet, per parlar de la violència en lesport.
Potser tot plegat es tracta duna altra cosa; les assenyades paraules de Xavi Hernández, un radical independentista del Barça que ha jugat la tira de partits amb la Roja no agraden gens, perquè posen el dit a lull a la qüestió dels símbols que no són considerats com a representatius per una part dels ciutadans de la Pell de Brau. No endebades li han plogut castanyots i desqualificacions que mestalviaré de reproduir. El jugador blaugrana, tocant de peus a terra, articulava una reflexió similar a la del gran Siddharta Gautama (Buda), que advertia els seus deixebles que en lloc de mirar el dit del mestre havien de mirar cap on aquell assenyalava.
Gastant xerrameca sobre si era una ofensa intolerable, una incitació a lodi a Espanya, un menyspreu a la figura del Cap dEstat, obviem la pregunta fonamental que és molt simple: per què milers i milers de persones xiulen a cor què vols lhimne del seu país?
Amb permís del ministre Wert i les seves reformes educatives, si repassem la història dEspanya comprovarem que la desafecció als símbols comuns no ve dara, de quatre eixelebrats independentistes que han estat contaminats per 30 anys densenyament autonòmic excloent i provincià.
Un 14 de juny de 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, destacat repressor de la llengua i cultura catalana, es disputava un partit amistós entre el Barça i el Júpiter per homenatjar lOrfeó Català davant de 12.000 aficionats que omplien el Camp de les Corts. Abans de començar, una banda de música de la marina anglesa va interpretar la Marxa Real, que va ser contestada per un estrepitosa xiulada, alhora que rebien amb un calorós aplaudiment el God save the Queen.
Les autoritats es van indignar fins a proposar la clausura del camp del Barça durant 6 mesos, que finalment van ser 3, i van obligar el senyor Joan Gamper, fundador del club, a abandonar la direcció de lentitat. La imatge pública del Barça, en lloc dafeblir-se, es va reforçar i es començava a perfilar allò que és més que un club. Gran part de la societat catalana no combregava amb els símbols de la dictadura, duna dictadura que havia suprimit la Mancomunitat, el primer ens de govern que havien tingut els catalans des del Decret de Nova Planta.
Lhimne que es va xiular lany 1925 i fa unes setmanes era aquell que Franco va imposa després de la guerra foragitant lHimno de Riego, lhimne de la Segona República Espanyola. La nostra democràcia té un problema amb els símbols i la història ens ho recorda amb una magistral lliçó.
Il·lustració Daniel Uzquiano