20 anys de la Mostra de Rock
Als anys 90 hi va haver leclosió de festivals de rock per tot lEstat espanyol, que evidenciaven un bullici musical i una generació que reclamava equiparar-se a altres països europeus. La música rock i els festivals a laire lliure reclamaven normalitat cultural i es treien de sobre lestereotip degeneratiu danys anteriors, i que encara arrossega en part.
El 8 de juliol de 1995 tenia lloc la primera Mostra de Rock de bandes cambrilenques, acte organitzat pel Col·lectiu Peti Ki Peti. Érem un grup de joves que ens vam conèixer com a col·laboradors de Ràdio Cambrils, on emetíem dos programes dactualitat musical Males vibracions i Lhora dels peluts. Jordi Monllau, David Roca, Dani Rubio, Diego Sánchez i jo mateix, a finals de 1994, preteníem organitzar un concert amb motiu dels 10 anys de lemissora que tindria lloc a labril següent. La negativa que vam rebre ens va fer plantejar recollir signatures i crear una entitat a imitació de les que hi havia en municipis veïns. El creixement que estaven tenint els grans festivals de rock i laparició per tot arreu de concerts de periodicitat diversa, actuaven dun revulsiu enorme. La recollida de 1.500 signatures amb la campanya Cambrils la mar de rock va ser clau per demanar a lAjuntament la proposta dorganitzar concerts, promoure els grups locals i reclamar la desitjada sala polivalent municipal (venien eleccions). Vam marcar-nos com a primera fita organitzar una mostra de rock a imitació de la que existia a Tarragona. Sense mòbils, ni internet, molt lluny de la quantitat de fotos que es genera avui, i recollint maquetes de bandes gravades en cassets, vam reunir fins a sis bandes de rock: Macs Tone Band, Udols, Urbat Bitkit, El Abuelo Anda Suelto, Yankies Yonkis i Baked Beans (ex Nats).
La Mostra de Rock i el format que va continuar amb noms diferents va trencar el passat convuls dels festivals cambrilencs, com el de les 6 Hores de Rock del Pòsit dels anys 80 i lestúpida polèmica sobre el projecte dAuditori del 1976. La Mostra de Rock va anar creixent fins al punt que el tercer any es va haver de fer en dos dies per encabir les dotze bandes de rock. Shavia convertit en un referent de sociabilitat dun municipi que estava a punt de viure un dels canvis demogràfics més importants de la seva història.
El Col·lectiu Peti Ki Peti en desacord amb la funció que exercia lAjuntament, vam deixar dorganitzar cap més activitat a Cambrils i a finals de 1998 vam començar a organitzar concerts a altres municipis i tirar endavant el fanzín musical El Llanut. En aquells anys les iniciatives que venien de la societat civil organitzant concerts en directe van ser progressivament suplides per ladministració pública. En desigualtat de condicions, els petits programadors i associacions es van veure sobrepassats pels concerts de gran format i altre cop, per la manca de suport públic del panorama cultural de base. La bombolla immobiliària va comportar una bombolla de programadors gastant diner públic a cabassos deixant arraconat lactivisme associatiu que voluntàriament organitzava concerts de rock. Aquest aspecte sumat als canvis generacionals i les complexitats normatives, van fer reduir el nombre de concerts de rock que fa uns anys oferien les nostres comarques. Però això ja és una altra història, no només cambrilenca, sinó del país. Un aspecte més daquesta societat postmoderna i cosmopolita que diuen que som.
Suposo que això descriure textos autobiogràfics em deu venir per entonar aquella cançó del Fa vint anys que tinc vint anys.
El 8 de juliol de 1995 tenia lloc la primera Mostra de Rock de bandes cambrilenques, acte organitzat pel Col·lectiu Peti Ki Peti. Érem un grup de joves que ens vam conèixer com a col·laboradors de Ràdio Cambrils, on emetíem dos programes dactualitat musical Males vibracions i Lhora dels peluts. Jordi Monllau, David Roca, Dani Rubio, Diego Sánchez i jo mateix, a finals de 1994, preteníem organitzar un concert amb motiu dels 10 anys de lemissora que tindria lloc a labril següent. La negativa que vam rebre ens va fer plantejar recollir signatures i crear una entitat a imitació de les que hi havia en municipis veïns. El creixement que estaven tenint els grans festivals de rock i laparició per tot arreu de concerts de periodicitat diversa, actuaven dun revulsiu enorme. La recollida de 1.500 signatures amb la campanya Cambrils la mar de rock va ser clau per demanar a lAjuntament la proposta dorganitzar concerts, promoure els grups locals i reclamar la desitjada sala polivalent municipal (venien eleccions). Vam marcar-nos com a primera fita organitzar una mostra de rock a imitació de la que existia a Tarragona. Sense mòbils, ni internet, molt lluny de la quantitat de fotos que es genera avui, i recollint maquetes de bandes gravades en cassets, vam reunir fins a sis bandes de rock: Macs Tone Band, Udols, Urbat Bitkit, El Abuelo Anda Suelto, Yankies Yonkis i Baked Beans (ex Nats).
La Mostra de Rock i el format que va continuar amb noms diferents va trencar el passat convuls dels festivals cambrilencs, com el de les 6 Hores de Rock del Pòsit dels anys 80 i lestúpida polèmica sobre el projecte dAuditori del 1976. La Mostra de Rock va anar creixent fins al punt que el tercer any es va haver de fer en dos dies per encabir les dotze bandes de rock. Shavia convertit en un referent de sociabilitat dun municipi que estava a punt de viure un dels canvis demogràfics més importants de la seva història.
El Col·lectiu Peti Ki Peti en desacord amb la funció que exercia lAjuntament, vam deixar dorganitzar cap més activitat a Cambrils i a finals de 1998 vam començar a organitzar concerts a altres municipis i tirar endavant el fanzín musical El Llanut. En aquells anys les iniciatives que venien de la societat civil organitzant concerts en directe van ser progressivament suplides per ladministració pública. En desigualtat de condicions, els petits programadors i associacions es van veure sobrepassats pels concerts de gran format i altre cop, per la manca de suport públic del panorama cultural de base. La bombolla immobiliària va comportar una bombolla de programadors gastant diner públic a cabassos deixant arraconat lactivisme associatiu que voluntàriament organitzava concerts de rock. Aquest aspecte sumat als canvis generacionals i les complexitats normatives, van fer reduir el nombre de concerts de rock que fa uns anys oferien les nostres comarques. Però això ja és una altra història, no només cambrilenca, sinó del país. Un aspecte més daquesta societat postmoderna i cosmopolita que diuen que som.
Suposo que això descriure textos autobiogràfics em deu venir per entonar aquella cançó del Fa vint anys que tinc vint anys.