Dins de lunivers dInside out (Del revés)
Entrar al rocambolesc codi imaginatiu dInside Out (Del revés), la nova perla de Pixar, és com perdres en els textos freudians sobre les teories del subconscient, de la ment i la consciència. És per això que el fet dhaver sincronitzat aquesta experiència amb la del visionat del públic objectiu infantil, i haver-ho fet amb èxit suposa ja una medalla dor a la destresa narrativa.
Però Inside Out va una mica més enllà, cristal·litzant tals teories en un llargmetratge que es pot llegir des de diversos nivells i amb diferents plans de profunditat, una lectura polimòrfica pròpia del cinema postmodern, present a lestructura de llargs com Matrix, Inception (Origen) o Shutter Island (pel·lícules que ja han estat comparades amb aquesta). Inside Out ens permet projectar totes aquestes figures ideals en la forma dels seus protagonistes: els sentiments que porten el control emocional duna nena que tot just sacaba de mudar a una nova ciutat i que afronta, per primera vegada, els desafiaments que planteja el creixement personal un cop ja shan configurat els elements clau que defineixen la nostra persona.
Partint daquesta premissa brillant en la teoria però potser una mica massa conscient en la seva execució es desenvolupa un argument trepidant, molt divertit i sofisticat, que desprèn els valors de la marca Pixar a cada escena. Així doncs, la comèdia (en forma de gag visual, al diàleg i en el patetisme de tot plegat) troba el seu balanç en el melodrama, acompanyat a la vegada dun dels personatges del film, la Tristesa. I és que, en certa manera, cada un dels sentiments cada un dels personatges aporta una tonalitat diferent al gènere preestablert.
Tot i considerant la dificultat que lexecució duna idea com aquesta comporta, potser caldria retreure un parell de tasques pendents que Pixar hauria pogut tenir en compte. Per exemple, a nivell argumental, valdria la pena replantejar els clixés patriarcals i els estereotips de gènere (i més encara quan es treballen de manera tan ridículament conscient); i a nivell estructural, potser hauria estat necessari distanciar-se una mica de les condicions de coherència dun univers tan peculiar per posar una mica més de dedicació a la resolució de la trama en un final deux ex machina en tota regla.
Al final, ens quedem amb un film que serveix tant dexperiment teòric com de producte dentreteniment. Una condició que marca una obra certament anecdòtica però que passarà desapercebuda amb lestrena del proper treball de Pixar.
Però Inside Out va una mica més enllà, cristal·litzant tals teories en un llargmetratge que es pot llegir des de diversos nivells i amb diferents plans de profunditat, una lectura polimòrfica pròpia del cinema postmodern, present a lestructura de llargs com Matrix, Inception (Origen) o Shutter Island (pel·lícules que ja han estat comparades amb aquesta). Inside Out ens permet projectar totes aquestes figures ideals en la forma dels seus protagonistes: els sentiments que porten el control emocional duna nena que tot just sacaba de mudar a una nova ciutat i que afronta, per primera vegada, els desafiaments que planteja el creixement personal un cop ja shan configurat els elements clau que defineixen la nostra persona.
Partint daquesta premissa brillant en la teoria però potser una mica massa conscient en la seva execució es desenvolupa un argument trepidant, molt divertit i sofisticat, que desprèn els valors de la marca Pixar a cada escena. Així doncs, la comèdia (en forma de gag visual, al diàleg i en el patetisme de tot plegat) troba el seu balanç en el melodrama, acompanyat a la vegada dun dels personatges del film, la Tristesa. I és que, en certa manera, cada un dels sentiments cada un dels personatges aporta una tonalitat diferent al gènere preestablert.
Tot i considerant la dificultat que lexecució duna idea com aquesta comporta, potser caldria retreure un parell de tasques pendents que Pixar hauria pogut tenir en compte. Per exemple, a nivell argumental, valdria la pena replantejar els clixés patriarcals i els estereotips de gènere (i més encara quan es treballen de manera tan ridículament conscient); i a nivell estructural, potser hauria estat necessari distanciar-se una mica de les condicions de coherència dun univers tan peculiar per posar una mica més de dedicació a la resolució de la trama en un final deux ex machina en tota regla.
Al final, ens quedem amb un film que serveix tant dexperiment teòric com de producte dentreteniment. Una condició que marca una obra certament anecdòtica però que passarà desapercebuda amb lestrena del proper treball de Pixar.