El Pinaret fot fàstic
Un parc és per definició un petit oasi de natura enmig de la duresa urbana. Un espai on retrobar-nos breument amb el paisatge natural, lluny de la visió monòtona del gris i de les limitacions de moviments que imposa el trànsit de vehicles a motor, que constantment ens amenaça amb accidents potencials. Els que tenim canalla, que encara no és prou autònoma per caminar de forma segura per la ciutat, busquem en els parcs la pau i la tranquil·litat, però sobretot un espai segur i lliure per on els nostres fills puguin moure's sense la vigilància constant dels nostres ulls esglaiats. Als parcs hi poden córrer, saltar, olorar, recollir fulles, embrutar-se, fer pastetes, investigar...
Això, al Pinaret, era així fins fa uns anys. A dia d'avui passejar pel Pinaret vol dir moure's enmig d'un bosc de pins farcits de globus rebentats, embolcalls, burilles, restes de menjar, cagarades de gos, condons usats i un innombrable etcètera d'allò que popularment anomenem merda. A banda d'això, el que abans eren enormes jardineres amb espectaculars monocultius o combinacions de plantes, avui és un erm o un cúmul de males herbes; el que abans eren fanals que il·luminaven els caminets avui són vidres trencats, trossos de bombetes amb els corresponents contaminants escampats per terra i cables que posen els pèls de punta només de pensar que algú els pot tocar.
Però per si això no fos prou, també és admirable la transformació de les àrees infantils: amb tobogans, gronxadors i d'altres elements lúdics mig trencats i bruts, les parets dels mòduls centrals plenes de pintades i uns quants racons amb ampolles d'alcohol trencades i amb grups d'adolescents bevent i fumant substàncies legals i il·legals; uns lavabos que inciten a orinar i defecar rere els pins, un bar inexistent i un personal de manteniment, neteja i vigilància que ja fa mesos, si no anys, que han esgotat les prestacions per desocupació.
Tot plegat, ho sabem prou bé, és el resultat de retallar en determinats serveis i en determinat personal. Un resultat que només s'aprecia de forma ostensible al cap dels anys. Durant els primers mesos de les retallades tot sembla funcionar igual de bé sense una despesa tan important. De fet, el parc sembla el mateix amb vigilància que sense, la neteja esporàdica sembla suficient perquè no s'hi acumuli gaire brutícia i el manteniment superficial fa que tot plegat no es degradi ràpìdament. Passats quatre o cinc anys, però, el resultat és un parc que ja no és un parc. Un lloc on ja no és agradable portar-hi els fills. Un espai ocupat per aquells que demanen certa impunitat. I finalment un espai públic arrabassat als ciutadans i ciutadanes per aquells que fan de la política una menjadora particular i que, ara, quatre o cinc anys després, ens diran que si volem tornar a tenir el parc com el teníem, ens haurem de rascar les butxaques i gastar-nos uns quants milions d'euros que ja no tenim. Mentre tot això no arriba, haurem de seguir visitant el parc del Pescador que, pel que sembla, degenera més a poc a poc que el del Pinaret
o els de Nou Cambrils que foten fàstic.
Això, al Pinaret, era així fins fa uns anys. A dia d'avui passejar pel Pinaret vol dir moure's enmig d'un bosc de pins farcits de globus rebentats, embolcalls, burilles, restes de menjar, cagarades de gos, condons usats i un innombrable etcètera d'allò que popularment anomenem merda. A banda d'això, el que abans eren enormes jardineres amb espectaculars monocultius o combinacions de plantes, avui és un erm o un cúmul de males herbes; el que abans eren fanals que il·luminaven els caminets avui són vidres trencats, trossos de bombetes amb els corresponents contaminants escampats per terra i cables que posen els pèls de punta només de pensar que algú els pot tocar.
Però per si això no fos prou, també és admirable la transformació de les àrees infantils: amb tobogans, gronxadors i d'altres elements lúdics mig trencats i bruts, les parets dels mòduls centrals plenes de pintades i uns quants racons amb ampolles d'alcohol trencades i amb grups d'adolescents bevent i fumant substàncies legals i il·legals; uns lavabos que inciten a orinar i defecar rere els pins, un bar inexistent i un personal de manteniment, neteja i vigilància que ja fa mesos, si no anys, que han esgotat les prestacions per desocupació.
Tot plegat, ho sabem prou bé, és el resultat de retallar en determinats serveis i en determinat personal. Un resultat que només s'aprecia de forma ostensible al cap dels anys. Durant els primers mesos de les retallades tot sembla funcionar igual de bé sense una despesa tan important. De fet, el parc sembla el mateix amb vigilància que sense, la neteja esporàdica sembla suficient perquè no s'hi acumuli gaire brutícia i el manteniment superficial fa que tot plegat no es degradi ràpìdament. Passats quatre o cinc anys, però, el resultat és un parc que ja no és un parc. Un lloc on ja no és agradable portar-hi els fills. Un espai ocupat per aquells que demanen certa impunitat. I finalment un espai públic arrabassat als ciutadans i ciutadanes per aquells que fan de la política una menjadora particular i que, ara, quatre o cinc anys després, ens diran que si volem tornar a tenir el parc com el teníem, ens haurem de rascar les butxaques i gastar-nos uns quants milions d'euros que ja no tenim. Mentre tot això no arriba, haurem de seguir visitant el parc del Pescador que, pel que sembla, degenera més a poc a poc que el del Pinaret
o els de Nou Cambrils que foten fàstic.