Shyamalan no ha tornat a La visita
Qualsevol esperaria una gran pel·lícula dun director que porta sota el braç títols tan sublims com El sisè sentit, Senyals o The Happening. I més encara si aquest director es fa dir, ni més ni menys, que M. Night Shyamalan. Potser és aquest grau dexpectatives el que va provocar el meu disgust després de veure la seva darrera cinta: La visita. O potser és que objectivament el film resulta no ser res més que una sort de producte destinat al consum de crispetes massiu.
La premissa és ben senzilla: dos germans (magistralment interpretats per Olivia DeJonge i Ed Oxenbold) van a passar uns dies a casa dels seus avis (als quals, fins al moment, mai han conegut). Lencontre, entranyable i nostàlgic al principi, acaba esdevenint un vertader malson. La trama de per si està més a prop daquella història de terror que explicaries al moment més avorrit duna festa que duna pel·lícula de terror contemporània, la qual troba el seu punt de fuga en els ensurts a lespectador i la promesa dun gir de guió que resulta, com a mínim, decebedor i previsible. Però el factor definitiu que converteix la pel·lícula en una obra totalment superficial és la dansa de clixés i estereotips del gènere de terror que, jugats sense cap mena de perversió o segona lectura, avorreixen la trama fins a esgotar-la. Estem parlant de lancià pervers i perillós, de no sortiu de lhabitació quan és fosc, del secret que samaga al soterrani, de les històries de morts al pou, del found footage (és a dir, el recurs de veure la pel·lícula a través dels documents audiovisuals que un dels protagonistes va rodar), de lescena de jugar a lamagatall... i així fins a completar el gran manual de tot allò que ja hem vist en una pel·lícula de por.
Però hi ha altres problemes que deriven del que sembla una escriptura ràpida i poc meditada del guió, com és la gairebé absència total de les seqüències daprenentatge: moments especialment tendres i transcendentals a les pel·lícules daquest gènere on els personatges senfronten als seus temors i conflictes interns (les verdaderes pors) i es converteixen així en persones millors. En aquest cas, per exemple, Shyamalan ens intenta encaixar amb calçador els problemes paternofilials de la protagonista, la noia que acompanya la càmera, però aquests es resolen de manera tan superficial que gairebé passen desapercebuts. Al final, ens queda una pel·lícula democions fortes i ensurts fàcils però completament allunyada de la transcendència.
La premissa és ben senzilla: dos germans (magistralment interpretats per Olivia DeJonge i Ed Oxenbold) van a passar uns dies a casa dels seus avis (als quals, fins al moment, mai han conegut). Lencontre, entranyable i nostàlgic al principi, acaba esdevenint un vertader malson. La trama de per si està més a prop daquella història de terror que explicaries al moment més avorrit duna festa que duna pel·lícula de terror contemporània, la qual troba el seu punt de fuga en els ensurts a lespectador i la promesa dun gir de guió que resulta, com a mínim, decebedor i previsible. Però el factor definitiu que converteix la pel·lícula en una obra totalment superficial és la dansa de clixés i estereotips del gènere de terror que, jugats sense cap mena de perversió o segona lectura, avorreixen la trama fins a esgotar-la. Estem parlant de lancià pervers i perillós, de no sortiu de lhabitació quan és fosc, del secret que samaga al soterrani, de les històries de morts al pou, del found footage (és a dir, el recurs de veure la pel·lícula a través dels documents audiovisuals que un dels protagonistes va rodar), de lescena de jugar a lamagatall... i així fins a completar el gran manual de tot allò que ja hem vist en una pel·lícula de por.
Però hi ha altres problemes que deriven del que sembla una escriptura ràpida i poc meditada del guió, com és la gairebé absència total de les seqüències daprenentatge: moments especialment tendres i transcendentals a les pel·lícules daquest gènere on els personatges senfronten als seus temors i conflictes interns (les verdaderes pors) i es converteixen així en persones millors. En aquest cas, per exemple, Shyamalan ens intenta encaixar amb calçador els problemes paternofilials de la protagonista, la noia que acompanya la càmera, però aquests es resolen de manera tan superficial que gairebé passen desapercebuts. Al final, ens queda una pel·lícula democions fortes i ensurts fàcils però completament allunyada de la transcendència.