Temps de bolets!
Sí, amics llepafils, fa dies que sha donat el tret de sortida i ordes duniformats camalluents es passegen amb els seus cistells de vímet, espardenyes de muntanya, gorra per a locasió, navalleta de mànec de fusta, raspallet, GPS i un llibre per poder identificar les espècies de bolets de les contrades.
Són aquella gent que es passa el matí al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que sha muntat al voltat dun grapat de fongs. Els autèntics caçadors, però, són els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gent gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un bastó davellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga daquestes, ho fan amb una furgoneta groga, bé, que abans era blanca, i que té més anys que el Lalalà de lEurovisió! Aquests són els autèntics caçadors; la resta quatre pelacanyes.
Parlem dels bolets. Des de quan mengem bolets? Els fongs, i en concret els bolets, són uns dels organismes vius del món vegetal que hi són des del començament de levolució de les espècies. Els primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altra cosa és que en consumissin molt; de fet, com a hipòtesi, crec que no gaire, per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem, hi ha moltes espècies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins i tot la mort. És per això que de segur que sen menjaven amb cert recel.
Seguint levolució dels bolets en cultures culinàries, podem constatar la irregularitat en el consum en zones gens arrelades. Destacar que se nha limitat el consum a poques espècies, una cosa similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovelló és com el lluç del bosc, està prou bé, però hi ha moltes altres espècies que tenen més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però bé, no anem a matar la gallina dels ous dor.
A lèpoca romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el Cèsar frisava per aquests, per això se li va donar el nom a lou de reig dAmanita caesarea. Però, clar, tot el que es feia amb reig era provat pel tastador personal del Cèsar, ja que aquesta espècie té la cosina temuda, lAmanita phalloides, mortal de necessitat.
Heu pensat mai que els bolets, tret de quatre varietats que han pogut cultivar, són de les poques coses de la natura que lhome no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós que, tot i haver passat en uns milions danys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.
La diferència és que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer és la llosa que portem tots i que de vegades és la culpable de no evolucionar com tocaria.
Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells!
Són aquella gent que es passa el matí al bosc, el cap de setmana i donen feina a tot un negoci gastronòmic que sha muntat al voltat dun grapat de fongs. Els autèntics caçadors, però, són els que van entre setmana amb caixes de plàstic, als racons que ells només saben i guarden amb recel, gent gran amb pantaló de pana, camisa a ratlles, un bastó davellaner i un caliquenyo pegat al llavi inferior que per molt que es mogui no cau mai i que encenen un grapat de cops al dia. Gent del poble que recorren la muntanya, no amb un 4x4 o una mandanga daquestes, ho fan amb una furgoneta groga, bé, que abans era blanca, i que té més anys que el Lalalà de lEurovisió! Aquests són els autèntics caçadors; la resta quatre pelacanyes.
Parlem dels bolets. Des de quan mengem bolets? Els fongs, i en concret els bolets, són uns dels organismes vius del món vegetal que hi són des del començament de levolució de les espècies. Els primers homínids ja disposaven de bolets al seu abast, una altra cosa és que en consumissin molt; de fet, com a hipòtesi, crec que no gaire, per la dificultat de discernir entre les diferents varietats. Com ja sabem, hi ha moltes espècies que tenen molts exemplars similars tòxics, que poden provocar des de diarrees, a trastorns i fins i tot la mort. És per això que de segur que sen menjaven amb cert recel.
Seguint levolució dels bolets en cultures culinàries, podem constatar la irregularitat en el consum en zones gens arrelades. Destacar que se nha limitat el consum a poques espècies, una cosa similar amb el que passa amb els peixos. Podem posar un símil entenedor, el rovelló és com el lluç del bosc, està prou bé, però hi ha moltes altres espècies que tenen més personalitat i sabor, gustativament parlant. Però bé, no anem a matar la gallina dels ous dor.
A lèpoca romana (i per a molts gourmets) les amanites eren els bolets més apreciats, de fet el Cèsar frisava per aquests, per això se li va donar el nom a lou de reig dAmanita caesarea. Però, clar, tot el que es feia amb reig era provat pel tastador personal del Cèsar, ja que aquesta espècie té la cosina temuda, lAmanita phalloides, mortal de necessitat.
Heu pensat mai que els bolets, tret de quatre varietats que han pogut cultivar, són de les poques coses de la natura que lhome no ha pogut domesticar? No les pot reproduir, ha de seguir anant a recol·lectar com feien els primers Homo sapiens. De la mateixa manera, cercant, mirant la natura, fusionant-se amb ella una estona. Si més no és curiós que, tot i haver passat en uns milions danys, ens moguem per un paratge de muntanya pràcticament a quatre potes com els nostres avantpassats, a la cerca de menjar.
La diferència és que ho fem per plaer i no per necessitat. La cerca del plaer és la llosa que portem tots i que de vegades és la culpable de no evolucionar com tocaria.
Una abraçada als tocats pel bolet i vigileu amb ells!