Polítiques de memòria col·lectiva
Podria semblar que en el context actual demergència social i econòmica, la gestió de la memòria col·lectiva shauria daparcar momentàniament de les agendes de govern. Però és precisament en la política on shan de dirimir les tensions entre les diferents sensibilitats que coexisteixen en la nostra societat. La memòria històrica i recent és un tema delicat i la forta càrrega simbòlica que comporta la seva gestió aixeca controvèrsies, sovint mal resoltes a la pràctica.
Recentment, els nous governs municipals desquerres a Barcelona, Madrid, Saragossa o València han posat sobre la taula diferents qüestions relacionades amb la memòria històrica i la presència de referents simbòlics en lespai públic. Es reivindica la sobrerepresentació de la monarquia en els noms del viari, la inèrcia enganxifosa dels referents franquistes, lescassetat notòria de noms femenins i, almenys a Barcelona, la reivindicació del passat republicà, federalista i anarquista de la ciutat, quan era mundialment coneguda com la Rosa de Foc. Fa uns anys, el tripartit català desquerres també va apostar per polítiques actives de memòria amb la creació del Memorial Democràtic. Llavors, la recuperació de la memòria silenciada de la Guerra Civil va ser un dels temes principals de treball, al costat de lexili republicà o la revisió de la simbologia franquista. Paral·lelament, des del catalanisme sha treballat, últimament, per la divulgació de la guerra de Successió i les seves seqüeles. Totes aquestes polítiques de consciència com diuen també en el món anglosaxó han estat motivades pel panorama desolador existent després dun llarg període autoritari i un posterior i vergonyós pacte damnèsia. Daltra banda, la dreta espanyolista sha mostrat habitualment immòbil en remeiar-ho, a causa de la seva tradicional condescendència amb el marc mental dun passat ancorat en les velles estructures dordre i poder. Sens dubte, una postura que sobta molt en altres països que han superat successos tràgics de primera magnitud, en els quals shan dut a terme polítiques de memòria plenament democràtiques; és a dir, participatives, plurals i reparadores.
Els procediments per estendre les polítiques de la memòria són molt amplis, començant pels llibres de text escolars. En làmbit municipal, destaca, sobretot, el recurs de la toponímia urbana i lerecció de monuments commemoratius. Tot i que les polítiques de la memòria han cobrat una importància extraordinària en les societats actuals, és ben cert que vénen de ben enrere. Abans, és clar, responien exclusivament a motius dafirmació del poder estatal i eren intrínsecament excloents. Amb lemergència del republicanisme al segle xix, es multipliquen els monuments al·legòrics i els memorials a les personalitats històriques i coetànies. A Cambrils, per exemple, vam tenir una magnífica font escultural a laleshores plaça de la Constitució, que va ser destruïda (reinterpretada) durant la Segona República.
Daltra banda, durant un temps, els noms de les vies públiques van passar per un autèntic ball de noms. A Cambrils, de nou, durant el govern liberal de 1890, el de la Segona República, el franquista i el de la transició democràtica; encara un últim canvi de nom recent, el de la plaça de la Vila. En canvi, a les barriades i les urbanitzacions, subsisteix un gran desgavell toponímic. Actualment, les polítiques de gestió de la memòria acostumen a parlar, més aviat, despais de memòria: en alguns casos, apropiacions simbòliques de determinats espais històrics; en altres, espais mediatitzats pel dolor encara recent (alguns memorials en escenaris de la Batalla de lEbre, per exemple). Una cosa és, doncs, la commemoració dun fet passat i una altra és la fixació sobre lespai dun record recent, sovint traumàtic. Museus, festivitats i calendaris commemoratius són altres recursos per a la gestió de la memòria. Però encara queda molt per fer en un terreny en què cal actuar amb peus de plom. Des de la coherència, la negociació, leducació i el respecte als habitants i els llocs. Us convido a reflexionar el que pot significar cadascun daquests conceptes per a la gestió de la memòria en lespai públic.
Recentment, els nous governs municipals desquerres a Barcelona, Madrid, Saragossa o València han posat sobre la taula diferents qüestions relacionades amb la memòria històrica i la presència de referents simbòlics en lespai públic. Es reivindica la sobrerepresentació de la monarquia en els noms del viari, la inèrcia enganxifosa dels referents franquistes, lescassetat notòria de noms femenins i, almenys a Barcelona, la reivindicació del passat republicà, federalista i anarquista de la ciutat, quan era mundialment coneguda com la Rosa de Foc. Fa uns anys, el tripartit català desquerres també va apostar per polítiques actives de memòria amb la creació del Memorial Democràtic. Llavors, la recuperació de la memòria silenciada de la Guerra Civil va ser un dels temes principals de treball, al costat de lexili republicà o la revisió de la simbologia franquista. Paral·lelament, des del catalanisme sha treballat, últimament, per la divulgació de la guerra de Successió i les seves seqüeles. Totes aquestes polítiques de consciència com diuen també en el món anglosaxó han estat motivades pel panorama desolador existent després dun llarg període autoritari i un posterior i vergonyós pacte damnèsia. Daltra banda, la dreta espanyolista sha mostrat habitualment immòbil en remeiar-ho, a causa de la seva tradicional condescendència amb el marc mental dun passat ancorat en les velles estructures dordre i poder. Sens dubte, una postura que sobta molt en altres països que han superat successos tràgics de primera magnitud, en els quals shan dut a terme polítiques de memòria plenament democràtiques; és a dir, participatives, plurals i reparadores.
Els procediments per estendre les polítiques de la memòria són molt amplis, començant pels llibres de text escolars. En làmbit municipal, destaca, sobretot, el recurs de la toponímia urbana i lerecció de monuments commemoratius. Tot i que les polítiques de la memòria han cobrat una importància extraordinària en les societats actuals, és ben cert que vénen de ben enrere. Abans, és clar, responien exclusivament a motius dafirmació del poder estatal i eren intrínsecament excloents. Amb lemergència del republicanisme al segle xix, es multipliquen els monuments al·legòrics i els memorials a les personalitats històriques i coetànies. A Cambrils, per exemple, vam tenir una magnífica font escultural a laleshores plaça de la Constitució, que va ser destruïda (reinterpretada) durant la Segona República.
Daltra banda, durant un temps, els noms de les vies públiques van passar per un autèntic ball de noms. A Cambrils, de nou, durant el govern liberal de 1890, el de la Segona República, el franquista i el de la transició democràtica; encara un últim canvi de nom recent, el de la plaça de la Vila. En canvi, a les barriades i les urbanitzacions, subsisteix un gran desgavell toponímic. Actualment, les polítiques de gestió de la memòria acostumen a parlar, més aviat, despais de memòria: en alguns casos, apropiacions simbòliques de determinats espais històrics; en altres, espais mediatitzats pel dolor encara recent (alguns memorials en escenaris de la Batalla de lEbre, per exemple). Una cosa és, doncs, la commemoració dun fet passat i una altra és la fixació sobre lespai dun record recent, sovint traumàtic. Museus, festivitats i calendaris commemoratius són altres recursos per a la gestió de la memòria. Però encara queda molt per fer en un terreny en què cal actuar amb peus de plom. Des de la coherència, la negociació, leducació i el respecte als habitants i els llocs. Us convido a reflexionar el que pot significar cadascun daquests conceptes per a la gestió de la memòria en lespai públic.