Traïdors a la pàtria
Alguns es desperten tard, però almenys es desperten (i això que el que era lent i ineficient era el sistema assembleari). Això que estem vivint a Catalunya és llastimós però no és res més que la darrera escenificació d'una manera de fer política. I és que la política, o la fas o te la fan (i normalment te la fan a sobre).
La CUP ha comès errors (i és clar que sí), no té experiència en la política parlamentària, no ha teixit complicitats amb el mitjans, no controla determinats tempos, etc., però la CUP ha intentat posar-se d'acord: ens hem mobilitzat, hem elaborat documents, els hem debatut, els hem votat (en les assemblees locals, les territorials i les nacionals). JxS s'ha passat mesos escenificant i escenificant-se
sense mullar-se el cul, permetent que a la CUP, a mida que desfeia nusos se li emboliqués la troca. Fins al punt de tenir una CUP menys forta, extenuada i clivellada (que no dividida: això eren altres temps. N'aprenem a poc a poc, però n'aprenem).
Ara, a només quatre dies del desastre, comencen a sortir les veus d'ERC i dels independents de JxS. I CDC, i el rei Artur, no saben fer res més que amagar el cap sota l'ala i fer moviments desesperats perquè no s'evidenciï la seva falta total d'escrúpols.
Potser sí que l'única manera d'assegurar-se que una part de l'establishment no baixava del procés era mantenir Mas, però el preu a pagar o a cobrar no era la independència sinó el caos (aquest caos que a ells els agrada identificar amb la CUP, amb els antisistema o amb els anarquistes). El caos de tenir un president de govern que, des que això va començar no ha fet més que perpetuar-se en el seu càrrec a canvi d'un xantatge constant amb la convocatòria o no d'eleccions, amb el futur i la continuïtat del procés d'alliberament nacional, amb absolutament tot. Un president que mentre afirma i fa afirmar als seus que primer és la independència i després ja triarem, no deixa que ningú el triï ni el destriï i no atura la maquinària repressiva i austericida cap aquells que pretén que el votin.
El camí és llarg, només ells, que s'han convertit a la fe de l'independentisme, diuen que serà ràpid i indolor i volen que avancem sense condicions rere el seu flautista per morir tots ofegats, envoltats, això sí, de ploraneres a sou que tornaran a fer pagar totes les culpes a Madrid, a la CUP, a ERC o a tothom que se'ls posi pel davant.
La independència, com a preàmbul de tantes i tantes coses que necessitem per ser més lliures no serà un camí de roses. I segur que necessitem que hi apostin i se la juguin i estiguin disposades a desobeir persones amb diferents sensibilitats polítiques, però no es pot funcionar amb estratègies a curt termini per salvar els mobles, el partit o la poltrona pròpia. I encara menys, començar a construir un país on tothom que no et dóna la raó traeix la pàtria: la pàtria som tots i totes (també l'Artur Mas).
La CUP ha comès errors (i és clar que sí), no té experiència en la política parlamentària, no ha teixit complicitats amb el mitjans, no controla determinats tempos, etc., però la CUP ha intentat posar-se d'acord: ens hem mobilitzat, hem elaborat documents, els hem debatut, els hem votat (en les assemblees locals, les territorials i les nacionals). JxS s'ha passat mesos escenificant i escenificant-se
sense mullar-se el cul, permetent que a la CUP, a mida que desfeia nusos se li emboliqués la troca. Fins al punt de tenir una CUP menys forta, extenuada i clivellada (que no dividida: això eren altres temps. N'aprenem a poc a poc, però n'aprenem).
Ara, a només quatre dies del desastre, comencen a sortir les veus d'ERC i dels independents de JxS. I CDC, i el rei Artur, no saben fer res més que amagar el cap sota l'ala i fer moviments desesperats perquè no s'evidenciï la seva falta total d'escrúpols.
Potser sí que l'única manera d'assegurar-se que una part de l'establishment no baixava del procés era mantenir Mas, però el preu a pagar o a cobrar no era la independència sinó el caos (aquest caos que a ells els agrada identificar amb la CUP, amb els antisistema o amb els anarquistes). El caos de tenir un president de govern que, des que això va començar no ha fet més que perpetuar-se en el seu càrrec a canvi d'un xantatge constant amb la convocatòria o no d'eleccions, amb el futur i la continuïtat del procés d'alliberament nacional, amb absolutament tot. Un president que mentre afirma i fa afirmar als seus que primer és la independència i després ja triarem, no deixa que ningú el triï ni el destriï i no atura la maquinària repressiva i austericida cap aquells que pretén que el votin.
El camí és llarg, només ells, que s'han convertit a la fe de l'independentisme, diuen que serà ràpid i indolor i volen que avancem sense condicions rere el seu flautista per morir tots ofegats, envoltats, això sí, de ploraneres a sou que tornaran a fer pagar totes les culpes a Madrid, a la CUP, a ERC o a tothom que se'ls posi pel davant.
La independència, com a preàmbul de tantes i tantes coses que necessitem per ser més lliures no serà un camí de roses. I segur que necessitem que hi apostin i se la juguin i estiguin disposades a desobeir persones amb diferents sensibilitats polítiques, però no es pot funcionar amb estratègies a curt termini per salvar els mobles, el partit o la poltrona pròpia. I encara menys, començar a construir un país on tothom que no et dóna la raó traeix la pàtria: la pàtria som tots i totes (també l'Artur Mas).