El procés ens sobrevola
Fa uns anys, la CUP va decidir fer el salt a la política parlamentària procedent dels municipis, on havia teixit, molt lentament, una xarxa de complicitats i de petites cèl·lules d'unitat popular, amb l'objectiu de sanejar la política, d'introduir-hi canvis substancials que evidenciessin que no només era possible fer les coses d'una altra manera sinó de propiciar el canvi de paradigma en moltes de les dependències que patim dia a dia. I això era perfectament compatible amb la defensa a ultrança del territori, d'una visió radicalment oposada al patriarcat i d'una aferrissada desobediència a l'Estat espanyol, entès com la unió i l'acord entre els poders fàctics dels territoris que el conformen.
El salt a la política autonòmica es produí, a més, en un context de mobilització social massiva com a reacció a l'ofeg econòmic produït per la crisi, per l'aplicació de les polítiques austericides imposades per la Unió Europea i per una pressió i opressió in crescendo de l'Estat cap a les aspiracions nacionals, expressades amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia i amb la necessitat d'un nou règim fiscal per al
principat de Catalunya.
La CUP va obtenir tres diputats. L'arribada al Parlament va ser celebrada. En un context d'emergència nacional, social i política, la manera de fer dels tres nous diputats va suposar una alenada d'aire fresc (que diu la tant gastada metàfora) i ben aviat els mitjans de comunicació van adonar-se del caramel que suposava la novetat, especialment la intel·ligència i l'originalitat comunicativa del diputat David Fernández. Això, juntament amb la tan simbòlica abraçada de l'escorpí i la granota del dia 9 de novembre, va evidenciar que la CUP no seria cap obstacle de cara a fer avançar el procés en els termes exigits pel seu timoner: 1. Lideratge indiscutit. 2. Salvaguarda del partit i protecció davant l'assetjament judicial. 3. Continuació de les línies polítiques bàsiques. 4. Control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat.
La CUP va passar de tres a deu diputats, JxS no va obtenir la majoria parlamentària necessària per governar i no es va guanyar el plebiscit ni per àmplia majoria (com volia el timoner) ni per estricta majoria (com es guanyen els plebiscits). Passar de la gestió de cases ocupades (que diu la caverna catalana) a tenir la clau de la governabilitat i del tan cacarejat procés, suposava un exercici de precisió comunicativa i d'assumpció de responsabilitat extrem i era difícil quan el més fàcil era embadalir-se mirant-se al mirall que, per primer cop, no escopia una imatge desfavorable sinó la millor versió d'un mateix. D'aquí que la gestió de la clau acabés sent un desastre, amb una escenificació constant de cara enfora i una caòtica gestió interna, amb estratègies erràtiques, gesticulacions banals i unes ganes boges de no deixar d'estar al centre del mirall.
Tot plegat ha culminat amb un acord in extremis que és també un error in extremis: Artur Mas fa un pas al costat, com no podia ser d'altra manera, però no entrega gratuïtament el seu lideratge: ell decideix qui posa en el seu lloc i s'assegura la salvaguarda del partit i la protecció de la bandera davant l'assetjament judicial; però, a més, aconsegueix el que era impossible: la continuació de les línies polítiques bàsiques i el control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat; i ho fa humiliant la CUP, segrestant el seu radicalisme i la seva democràcia interna perquè, a partir d'ara, serà ell qui prendrà les decisions i, per si encara no hagués quedat prou clar i diàfan, també serà ell qui decidirà el nom i cognom dels diputats que seuran a la seva dreta. Per tant, ell ha acabat decidint en exclusiva els famosos Qui, Què i Com, amb el premi addicional de corregir allò que les urnes li van negar, com va afirmar ell mateix.
El fet que la CUP, a més de tenir el vot segrestat, la presa de decisions segrestada i els diputats segrestats hagi de demanar perdó per haver dubtat de JxS, de CDC i d'Artur Mas i hagi gosat tenir opinions pròpies i oposades a les del gran líder i l'etern partit és només una anècdota macabra que constata fins a quin punt ens trobem davant d'un egòlatra de proporcions inabastables. Artur Mas ha fet una passa al costat, la CUP s'ha immolat i el procés ja no és a les nostres mans, sinó a sobre dels nostres caps, sobrevolant-nos.
El salt a la política autonòmica es produí, a més, en un context de mobilització social massiva com a reacció a l'ofeg econòmic produït per la crisi, per l'aplicació de les polítiques austericides imposades per la Unió Europea i per una pressió i opressió in crescendo de l'Estat cap a les aspiracions nacionals, expressades amb la reforma de l'Estatut d'Autonomia i amb la necessitat d'un nou règim fiscal per al
principat de Catalunya.
La CUP va obtenir tres diputats. L'arribada al Parlament va ser celebrada. En un context d'emergència nacional, social i política, la manera de fer dels tres nous diputats va suposar una alenada d'aire fresc (que diu la tant gastada metàfora) i ben aviat els mitjans de comunicació van adonar-se del caramel que suposava la novetat, especialment la intel·ligència i l'originalitat comunicativa del diputat David Fernández. Això, juntament amb la tan simbòlica abraçada de l'escorpí i la granota del dia 9 de novembre, va evidenciar que la CUP no seria cap obstacle de cara a fer avançar el procés en els termes exigits pel seu timoner: 1. Lideratge indiscutit. 2. Salvaguarda del partit i protecció davant l'assetjament judicial. 3. Continuació de les línies polítiques bàsiques. 4. Control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat.
La CUP va passar de tres a deu diputats, JxS no va obtenir la majoria parlamentària necessària per governar i no es va guanyar el plebiscit ni per àmplia majoria (com volia el timoner) ni per estricta majoria (com es guanyen els plebiscits). Passar de la gestió de cases ocupades (que diu la caverna catalana) a tenir la clau de la governabilitat i del tan cacarejat procés, suposava un exercici de precisió comunicativa i d'assumpció de responsabilitat extrem i era difícil quan el més fàcil era embadalir-se mirant-se al mirall que, per primer cop, no escopia una imatge desfavorable sinó la millor versió d'un mateix. D'aquí que la gestió de la clau acabés sent un desastre, amb una escenificació constant de cara enfora i una caòtica gestió interna, amb estratègies erràtiques, gesticulacions banals i unes ganes boges de no deixar d'estar al centre del mirall.
Tot plegat ha culminat amb un acord in extremis que és també un error in extremis: Artur Mas fa un pas al costat, com no podia ser d'altra manera, però no entrega gratuïtament el seu lideratge: ell decideix qui posa en el seu lloc i s'assegura la salvaguarda del partit i la protecció de la bandera davant l'assetjament judicial; però, a més, aconsegueix el que era impossible: la continuació de les línies polítiques bàsiques i el control estricte de la teòrica desconnexió amb l'Estat; i ho fa humiliant la CUP, segrestant el seu radicalisme i la seva democràcia interna perquè, a partir d'ara, serà ell qui prendrà les decisions i, per si encara no hagués quedat prou clar i diàfan, també serà ell qui decidirà el nom i cognom dels diputats que seuran a la seva dreta. Per tant, ell ha acabat decidint en exclusiva els famosos Qui, Què i Com, amb el premi addicional de corregir allò que les urnes li van negar, com va afirmar ell mateix.
El fet que la CUP, a més de tenir el vot segrestat, la presa de decisions segrestada i els diputats segrestats hagi de demanar perdó per haver dubtat de JxS, de CDC i d'Artur Mas i hagi gosat tenir opinions pròpies i oposades a les del gran líder i l'etern partit és només una anècdota macabra que constata fins a quin punt ens trobem davant d'un egòlatra de proporcions inabastables. Artur Mas ha fet una passa al costat, la CUP s'ha immolat i el procés ja no és a les nostres mans, sinó a sobre dels nostres caps, sobrevolant-nos.