Opinió

Cadena de favors

Estem acostumats, i més en l’època en que vivim, a utilitzar la moneda com a bescanvi quotidià de favors. Però molt abans que l’economia aparegués, els humans ja utilitzàvem els favors com a moneda de canvi, digues-li favors, digues-li aportacions per la comunitat, digues-li intercanvi d’interessos. El fet que un símbol com el diner tingués èxit en les societats humanes rau en l’optimització del temps, dels recursos i l’accessibilitat, sense haver de pactar constantment en el valor d’una aportació en front d’una altra o en la sort de tenir a l’abast allò que necessites just quan ho desitges. Però en el fons, quan disposem d’una moneda d’euro a la butxaca, no tenim res més que el favor que li ha fet alguna persona d’aquest món a una altra en un moment determinat i que ha arribat fins a nosaltres després de complir molts altres desitjos prèviament. En el moment en que comprem un refresc, ho estem adquirint a canvi d’un petit favor nostre a alguna persona que mai coneixerem, i pel valor d’un euro.

Quants favors de quanta gent costa la compra d’un cotxe o d’una casa? Realment creiem que som capaços de fer feliç a tanta gent en el moment que desemborsem una quantitat de diners tan elevada? Allò que surt del nostre compte corrent entra directament en circulació de l’economia mundial i per tant de la gairebé infinita cadena de favors global. Altres preguntes es feien en altres èpoques, com per exemple: quants favors a quanta gent important hauré de fer per poder assistir a un sopar de gala de Napoleó, i quan de temps em portarà, a no ser que tingui prou monedes per comprar tot aquest temps que hi hauria d’invertir i així anar més ràpid, podent invertir el temps que em sobra en buscar un vestit adequat per l’ocasió. Vet aquí la famosa divisió del treball d’Adam Smith que ha portat a la humanitat a una evolució sense precedents en una espècie planetària.

Tot i això, quants favors pot arribar a acumular una sola persona, i per què els necessita? Seria agosarat generalitzar amb una frase sentenciosa com “no es necessiten favors per viure”, ja que tot i que possiblement existeixen maneres d’així fer-ho, la persona és un ésser sociable i gairebé porta escrit en el seu ADN el bescanvi. Tot i això podríem imaginar la situació d’algú sense estar dins la cadena de favors ni divisió del treball. Una persona que es definiria com autosuficient i que invertiria la gran part del seu temps a acomplir necessitats vitals tals com aconseguir aliment, refugi i benestar. Però es complica la cosa quan intentem imaginar la situació d’algú que té tants favors acumulats com persones hi ha a la Terra. Podem creure que és una persona afortunada o privilegiada i és que té a l’abast poder aconseguir bon menjar cada dia, bon refugi, bon benestar i a més comprant Temps, o sigui no invertir ni un sol segon a aquestes tasques, sinó que altres persones ho faran per ell, a canvi de favors que els hi donarà quan compleixin amb les seves feines. Però a part d’això... què més? Clar que augmenta l’esperança de vida, amb una bona sanitat i preserva el seu llegat a través de l’herència. Sembla ser així que la seva petjada en aquest món serà més duradora que molts d’altres, però al cap i a la fi insignificant a les grans escales temporals. Si aquesta persona desitgés per exemple no haver de dormir mai, i així guanyar encara més temps al seu dia a dia, per molts favors que li fessin tots els habitants del planeta alhora, això no seria possible, però atenció que la història ens demostra que precisament la divisió del treball permet impossibles catalogats com a tals en cada època. Qui sap si Napoleó ja desitjava atacar els seus enemics tot sobrevolant el cel... Fet que aleshores, per molts favors que la gent estigués disposada a fer-li, era impossible.

Però allò que sí podem fer totes les persones, recol·lectores o endeutades de tots aquests favors, és decidir el seu signe. Els que percebrem al llarg de la nostra vida no sabrem mai d’on provindran, qui els haurà generat, quina intencionalitat tenien ni tan sols si el vam generar nosaltres mateixos anys abans, però el que si que podem fer és carregar els nostres d’intencionalitat a partir d’ara, així com reconvertir aquells que passen per les nostres mans d’un color més sostenible, acord amb els impossibles que somiem ara i es realitzaran en pròximes èpoques. Les persones som com cèl·lules d’un gran cos pluricel·lular, sempre n’hi haurà unes amb diferents funcions que d’altres, però si el percentatge d’inútils augmenta gaire més... Un refredat pot ser letal. La sort és que canviar de funció com a cèl·lula en aquest cos és francament senzill, només cal començar a fer favors en aquest sentit.