Limperi de ciment
Els manuals universitaris de Geografia dEspanya omplien pàgines parlant del boom turístic dels anys 60, així com dels efectes perversos del celebèrrim desarrollisme. El model Benidorm era emprat com a paradigma del mal gust constructiu, de lespeculació salvatge i del menyspreu total a la preservació del paisatge natural.
Han passat 40 anys i hom creia que la democràcia portaria seny i ganes de fer les coses un xic millor. A més, la bonica paraula sostenibilitat lluïa molt en la propaganda electoral de tots els partits; ja no era un simple mot en mans de quatre ecologistes tocatrons.
Doncs bé, la dura realitat de la grua daquests darrers anys ha convertit les atrocitats urbanístiques del franquisme en un joc de nens. El càncer constructiu que pateix el nostre litoral no el podem endossar als mals de la dictadura. Administracions municipals, carregades de legitimitat democràtica, han convertit bona part de Catalunya en un solar edificable.
No cal llegir els informes de Greenpeace per veure com ens carreguem el poc que ens queda de natural del nostre litoral; un senzill passeig per la costa catalana resulta prou clarificador per veure com el gastat mot sostenibilitat esdevé un acudit de més mal gust contemplant bona part dels adossats i urbanitzacions que infesten Catalunya.
Les mans lliures dels ajuntaments en la qüestió urbanística han permès omplir la nostra costa de nyaps i bunyols que no difereixen gens ni mica daquelles edificacions horroroses de temps passats. Resulta patètic contemplar com els bons propòsits de la Llei de Costes són paper mullat davant la complicitat dalgunes autoritats locals que reconverteixen els famosos 100 metres de límit dedificació en 100 pams. Una daquestes joies al despropòsit la podeu admirar al magnífic paratge del Cap Roig de lAmpolla: un horripilant pastís senlaira al límit del penya-segat malgrat les protestes dels grups conservacionistes.
Lastracanada de Marbella, on la realitat de martingales i corrupteles sembla calcades del millor guió del Torrente, no ens pot fer oblidar les galàctiques requalificacions a major glòria dalgun espavilat que hem viscut a Catalunya.
Tothom coneix les dificultats financeres de molts ajuntaments, però pavimentar i urbanitzar a raig fet només és pa per avui i gana per demà. Lallau de segones residències a Catalunya, amb milers i milers dhabitatges desocupats bona part de lany, és gairebé un harakiri al nostre territori. Ens estem carregant de manera irreversible un paisatge agrari mediterrani de segles, permetem urbanitzacions amb piscines i camps de golf, oblidant que estem en una terra on no sap ploure, com bé canta Raimon. Cal recordar que vivim a Catalunya no pas a Califòrnia; per tant, el model durbanisme extens amb ocupació voraç de milers dhectàrees no és el més escaient per un país amb limitacions geogràfiques evidents.
Però la miopia crònica de dirigents de la cosa pública converteix Catalunya en una mena de barra lliure on tothom pot pavimentar, urbanitzar i especular. Les delirants declaracions de lHonorable Conseller Nadal afirmant com la costa catalana permet encara avui milers i milers dedificacions és una matrícula dhonor en lantologia dels disbarats.
Molt vernís desquerra i ecosocialista, però la grua mana. Davant limperi del ciment que empastifa el Principat de grues, no ha de sorprendre que el rostre dalguns polítics sigui de formigó armat.
Han passat 40 anys i hom creia que la democràcia portaria seny i ganes de fer les coses un xic millor. A més, la bonica paraula sostenibilitat lluïa molt en la propaganda electoral de tots els partits; ja no era un simple mot en mans de quatre ecologistes tocatrons.
Doncs bé, la dura realitat de la grua daquests darrers anys ha convertit les atrocitats urbanístiques del franquisme en un joc de nens. El càncer constructiu que pateix el nostre litoral no el podem endossar als mals de la dictadura. Administracions municipals, carregades de legitimitat democràtica, han convertit bona part de Catalunya en un solar edificable.
No cal llegir els informes de Greenpeace per veure com ens carreguem el poc que ens queda de natural del nostre litoral; un senzill passeig per la costa catalana resulta prou clarificador per veure com el gastat mot sostenibilitat esdevé un acudit de més mal gust contemplant bona part dels adossats i urbanitzacions que infesten Catalunya.
Les mans lliures dels ajuntaments en la qüestió urbanística han permès omplir la nostra costa de nyaps i bunyols que no difereixen gens ni mica daquelles edificacions horroroses de temps passats. Resulta patètic contemplar com els bons propòsits de la Llei de Costes són paper mullat davant la complicitat dalgunes autoritats locals que reconverteixen els famosos 100 metres de límit dedificació en 100 pams. Una daquestes joies al despropòsit la podeu admirar al magnífic paratge del Cap Roig de lAmpolla: un horripilant pastís senlaira al límit del penya-segat malgrat les protestes dels grups conservacionistes.
Lastracanada de Marbella, on la realitat de martingales i corrupteles sembla calcades del millor guió del Torrente, no ens pot fer oblidar les galàctiques requalificacions a major glòria dalgun espavilat que hem viscut a Catalunya.
Tothom coneix les dificultats financeres de molts ajuntaments, però pavimentar i urbanitzar a raig fet només és pa per avui i gana per demà. Lallau de segones residències a Catalunya, amb milers i milers dhabitatges desocupats bona part de lany, és gairebé un harakiri al nostre territori. Ens estem carregant de manera irreversible un paisatge agrari mediterrani de segles, permetem urbanitzacions amb piscines i camps de golf, oblidant que estem en una terra on no sap ploure, com bé canta Raimon. Cal recordar que vivim a Catalunya no pas a Califòrnia; per tant, el model durbanisme extens amb ocupació voraç de milers dhectàrees no és el més escaient per un país amb limitacions geogràfiques evidents.
Però la miopia crònica de dirigents de la cosa pública converteix Catalunya en una mena de barra lliure on tothom pot pavimentar, urbanitzar i especular. Les delirants declaracions de lHonorable Conseller Nadal afirmant com la costa catalana permet encara avui milers i milers dedificacions és una matrícula dhonor en lantologia dels disbarats.
Molt vernís desquerra i ecosocialista, però la grua mana. Davant limperi del ciment que empastifa el Principat de grues, no ha de sorprendre que el rostre dalguns polítics sigui de formigó armat.