Friends, el poder de lamistat
Arriba lestiu i a la televisió això significa treure del baúl de los recuerdos velles glòries per poder omplir les seves graelles. De vegades, aquesta tècnica tan rendible econòmicament per a les cadenes pot ser també un plaer per als espectadors. Permeteu-me una breu referència personal, però això és el que em passa a mi amb Friends. Poc donada com sóc a veure culebrons durant la sobretaula, aquest juliol he pogut riure amb ganes amb la redifusió de la primera, segona i ara tercera temporada de Friends, que emet Cuatro a partir de les 16.00 hores. I és que aquesta ha estat una de les sèries més importants dels anys 90, tot i que al nostre país li va costar fer fortuna. Lluny del glamour daltres sèries nord-americanes que ens narren lestil de vida dels joves, del tipus Melrose Place o Sensación de vivir, a Friends ens trobem amb uns amics que descobreixen què suposa fer-se adults i que, a més, comparteixen totes aquestes experiències, no perquè hagin buscat aquest estil de vida, sinó perquè han de compartir pis per pagar el lloguer i aquesta necessitat material els acaba portant cap a aquesta amistat.
Potser una de les claus de lèxit daquesta sèrie són uns personatges molt ben traçats pels seus creadors, que escapen del prototipus de personatge jove de telesèrie i que arrosseguen tota una sèrie de defectes al darrere. Una bona mostra daixò són els papers de Rachel i Mónica. La primera, personatge interpretat per Jennifer Aniston, és la guapa rica que deixa plantat tot un doctor a laltar per dedicar-se a fer de cambrera. Mónica, personatge que encarna Courtney Cox, és una cuinera a la qual ni la feina ni els nòvios semblen donar-se-li massa bé. El mateix succeeix amb els personatges masculins. Per exemple, Chandler és un jove que ha triomfat en el món laboral però en canvi no se sent còmode amb el rol que li pertocaria fer i combat amb el seu ingeni els seus dubtes metafísics.
I de la mateixa manera que destaquen els personatges també ho fan els guions daquesta sèrie. En un marcat to de comèdia i amb diàlegs intel·ligents, els espectadors se senten atrapats per les historietes que ens atansen tots aquests personatges.
Els pares de la criatura, els creadors de Friends, són els nord-americans Marta Kauffman i David Crane, els quals ja havien treballat plegats en el guió duna altra telesèrie que portava per títol Sigue soñando. I de fet, per ells va ser un somni que la sèrie, que es va estrenar lany 1994 per la cadena NBC, tingués molt bona acollida entre el públic i la crítica, i arribés lany 1996 a obtenir una mitjana de 30 milions despectadors. Aquesta important audiència també va tenir un impacte mediàtic i els protagonistes de Friends aviat es van convertir en portades o entrevistes de les diferents revistes del país.
A Espanya la sèrie va arribar lany 1997. Canal Plus va ser lencarregada de difondre les peripècies daquest grup de joves que afronten les dificultats de fer-se adults des de dos apartaments compartits a Nova York. Des de llavors, la sèrie sha anat reposant primer al Plus i ara a Cuatro. Sens dubte, un dels elements que permet aquesta continuïtat és que encara que passin els anys, molts dels problemes que pateixen els joves són de rabiosa actualitat.
Potser una de les claus de lèxit daquesta sèrie són uns personatges molt ben traçats pels seus creadors, que escapen del prototipus de personatge jove de telesèrie i que arrosseguen tota una sèrie de defectes al darrere. Una bona mostra daixò són els papers de Rachel i Mónica. La primera, personatge interpretat per Jennifer Aniston, és la guapa rica que deixa plantat tot un doctor a laltar per dedicar-se a fer de cambrera. Mónica, personatge que encarna Courtney Cox, és una cuinera a la qual ni la feina ni els nòvios semblen donar-se-li massa bé. El mateix succeeix amb els personatges masculins. Per exemple, Chandler és un jove que ha triomfat en el món laboral però en canvi no se sent còmode amb el rol que li pertocaria fer i combat amb el seu ingeni els seus dubtes metafísics.
I de la mateixa manera que destaquen els personatges també ho fan els guions daquesta sèrie. En un marcat to de comèdia i amb diàlegs intel·ligents, els espectadors se senten atrapats per les historietes que ens atansen tots aquests personatges.
Els pares de la criatura, els creadors de Friends, són els nord-americans Marta Kauffman i David Crane, els quals ja havien treballat plegats en el guió duna altra telesèrie que portava per títol Sigue soñando. I de fet, per ells va ser un somni que la sèrie, que es va estrenar lany 1994 per la cadena NBC, tingués molt bona acollida entre el públic i la crítica, i arribés lany 1996 a obtenir una mitjana de 30 milions despectadors. Aquesta important audiència també va tenir un impacte mediàtic i els protagonistes de Friends aviat es van convertir en portades o entrevistes de les diferents revistes del país.
A Espanya la sèrie va arribar lany 1997. Canal Plus va ser lencarregada de difondre les peripècies daquest grup de joves que afronten les dificultats de fer-se adults des de dos apartaments compartits a Nova York. Des de llavors, la sèrie sha anat reposant primer al Plus i ara a Cuatro. Sens dubte, un dels elements que permet aquesta continuïtat és que encara que passin els anys, molts dels problemes que pateixen els joves són de rabiosa actualitat.