Conèixer el producte: formatges de pasta tova
La llet va ser un dels primers elements que es van incorporar a la precària alimentació dels nostres avantpassats. La utilització de la llet provinent dels primers animals que va tindre lhome en captivitat va donar pas a diverses troballes alimentàries. De segur que duna manera accidental (com quasi tots els primers descobriments empírics) es va descobrir la fermentació; daquesta primera degradació de la llet va sorgir la primera matèria quallada, base de tots els formatges que coneixem, segurament molt semblant al nostre mató.
Segons el tractament que es dóna posteriorment a aquest quall així com el tipus de premsat, la manera de deixar-lo assecar, o bé si se li aplica calor o algun tipus de fong, obtindrem una varietat dun formatge o un altre. A més, hem de tenir en compte el tipus de llet que sutilitza, de vaca, dovella, de cabra per separat o en combinacions, sense oblidar-nos de la llet de búfala.
Els formatges de pasta tova són uns dels més tendres i poc manipulats. Maduren amb molta rapidesa, per la qual cosa són sotmesos a temperatures molt baixes. La seva consistència és menor i més lleugera que la majoria de les diverses varietats. Aquest formatge no és premsat, només es col·loca en un motllo per donar-li forma; així doncs, conserva bona part de laigua i de la matèria del quall, que li donen la textura i la cremositat característiques.
Es tracta dun aliment molt complet, molt ric en calci, proteïnes, fòsfor, greixos i una bona part de les vitamines que posseeix la llet fresca, però en una proporció més elevada, igual que passa amb la seva part daportació calòrica.
Al mercat en trobem amb diferents presentacions: amb o sense closca, alguns estan protegits amb una parafina, a causa de la seva vulnerabilitat davant dels agents externs (això es deu a la gran quantitat daigua, dun 44% a un 55%), però de segur que els més coneguts són els que tenen una cotna florida, a causa de lambient humit on madura el formatge.
Potser els més coneguts internacionalment daquest darrer tipus són els francesos camembert i brie, elaborats amb llet de vaca amb un 45% de matèria grassa. En trobem de diverses mides; la seva cotna és florit, però totalment natural, i és comestible; la seva olor recorda a les humitats o a xampinyons. Si la seva olor és amoniacal voldrà dir que el formatge és vell i ha perdut les seves qualitats òptimes. Per saber que el formatge està al punt, a part de la seva olor hem de veure que la seva textura sigui tova i el seu color lleugerament groc. Si al tallar-lo es presenta dur pel centre i dun color blanc, ens indica que encara no està fet (parlem dun aliment viu que es va transformant, els francesos diuen que té guix) i caldrà esperar que maduri una mica.
A la nostra terra hi ha moltíssims daquests pecats deliciosos, formatges que al seu interior la seva pasta és gairebé fosa, ideal per posar en un tros de pa, acompanyar amb crudités o de salsa per a carns o peixos.
Segons el tractament que es dóna posteriorment a aquest quall així com el tipus de premsat, la manera de deixar-lo assecar, o bé si se li aplica calor o algun tipus de fong, obtindrem una varietat dun formatge o un altre. A més, hem de tenir en compte el tipus de llet que sutilitza, de vaca, dovella, de cabra per separat o en combinacions, sense oblidar-nos de la llet de búfala.
Els formatges de pasta tova són uns dels més tendres i poc manipulats. Maduren amb molta rapidesa, per la qual cosa són sotmesos a temperatures molt baixes. La seva consistència és menor i més lleugera que la majoria de les diverses varietats. Aquest formatge no és premsat, només es col·loca en un motllo per donar-li forma; així doncs, conserva bona part de laigua i de la matèria del quall, que li donen la textura i la cremositat característiques.
Es tracta dun aliment molt complet, molt ric en calci, proteïnes, fòsfor, greixos i una bona part de les vitamines que posseeix la llet fresca, però en una proporció més elevada, igual que passa amb la seva part daportació calòrica.
Al mercat en trobem amb diferents presentacions: amb o sense closca, alguns estan protegits amb una parafina, a causa de la seva vulnerabilitat davant dels agents externs (això es deu a la gran quantitat daigua, dun 44% a un 55%), però de segur que els més coneguts són els que tenen una cotna florida, a causa de lambient humit on madura el formatge.
Potser els més coneguts internacionalment daquest darrer tipus són els francesos camembert i brie, elaborats amb llet de vaca amb un 45% de matèria grassa. En trobem de diverses mides; la seva cotna és florit, però totalment natural, i és comestible; la seva olor recorda a les humitats o a xampinyons. Si la seva olor és amoniacal voldrà dir que el formatge és vell i ha perdut les seves qualitats òptimes. Per saber que el formatge està al punt, a part de la seva olor hem de veure que la seva textura sigui tova i el seu color lleugerament groc. Si al tallar-lo es presenta dur pel centre i dun color blanc, ens indica que encara no està fet (parlem dun aliment viu que es va transformant, els francesos diuen que té guix) i caldrà esperar que maduri una mica.
A la nostra terra hi ha moltíssims daquests pecats deliciosos, formatges que al seu interior la seva pasta és gairebé fosa, ideal per posar en un tros de pa, acompanyar amb crudités o de salsa per a carns o peixos.