Desencaix cultural
Quan una persona intenta comunicar-se amb l'altre o compartir pensaments
derivats de la seva experiència, ho fa sense tenir en compte les
respostes condicionades i programades que hi ha a l'altra part de la
interlocució. Aquesta, estarà entrenada, a partir de la seves experiències i
contactes perceptives amb la realitat, per prestar atenció a certa
tipologia de conceptes, deixant de banda molts d'altres, sovint
justament aquells que s'intenten comunicar per part del primer
interlocutor. I llavors apareix la falta d'entesa, de sincronització i
la inevitable confrontació o desafecció.
La humanitat està condemnada a un xoc constant de cultures i civilitzacions, doncs cadascuna focalitza la seva atenció en el que la seva procedència l'ha programat per fer de forma gairebé automàtica.
Igualment veiem humans que focalitzen la seva atenció a evolucionar de diferents maneres i després no comprenen com la seva visió del món no la poden compartir els seus semblants d'una forma natural i productiva. Un bon exemple és el desencaix que hi ha entre els grans científics quàntics i la seva tendència a evolucionar cap a la comprensió de l'Univers d'una forma no perceptible amb el dia a dia quotidià, i entre la manera de rebre aquests descobriments científics i existensials per part d'un televident que acaba d'arribar a casa procedent de la seva feina, que veurà l'avanç científic i reflexiu com quelcom que no va amb ell, o potser sí, però no sent capaç de destinar-hi massa atenció a la reflexió. El científic descobridor es posaria les mans al cap en veure que els seus semblants no perceben la realitat com ell, i la humanitat es divideix evolutivament en tendències dirigides a fites completament dispars. Si fossim capaços d'imaginar el recorregut de cada tendència evolutiva, fet d'aquí 200 anys, podríem inclús confondre als mateixos humans com a dues espècies diferents, tals com homo sàpiens o neandertal, tot i que amb la mateixa fisonomia. Aquí però no és qüestió de coeficients intel·lectuals, sino d'entrenament previ alhora de rebre una informació. Igualment es podria exemplificar entre un científic quàntic i un mestre espiritual. Com el segon podria esperar en els descobriments del primer una mínima pinzellada d'introspecció espiritual si aquest mai ha estat entrenat per això?
Són exemples portats a l'extrem, però que adornen en altres mesures el nostre dia a dia desencaixat continuament. L'ésser humà tendeix sempre a imposar la seva hegemonia sobre els seus semblants, bé sigui amb la educació, el pensament, la guerra, demografia, cultura, explicacions, i per molt que ho aconsegueixi, sempre existeix aquell regust amarg del desencaix, la desunió o el desacord.
No sembla possible desnaturalitzar a les persones perquè deixin de voler ser hegemòniques, però al menys que aquesta tendència sigui traduïda amb preparar, entrenar, als nostres semblants per poder rebre la nostra informació abans de donar-la, inclús després. Que els científics, religiosos, filòsofs, dirigents i escriptors d'aquesta època no esperin que la major part del món els segueixi quan així ho demanin, si no l'entrenen abans a percebre el món amb la importància que ells ho fan. De la mateixa manera que no esperem que la nostra societat no sigui conflictiva amb altres cultures, ni inclús entre ella mateixa si abans no la preparem per percebre la realitat d'una altra manera que ho fa ara, i no pas amb nous dogmes o polítiques, sinó amb eines de desenvolupament.
És tan senzill com pensar cada cop que parlem si l'altre persona està preparada per escoltar, i si no ho està caldrà treballar aquesta part primer i no ser mandrosos.
La humanitat està condemnada a un xoc constant de cultures i civilitzacions, doncs cadascuna focalitza la seva atenció en el que la seva procedència l'ha programat per fer de forma gairebé automàtica.
Igualment veiem humans que focalitzen la seva atenció a evolucionar de diferents maneres i després no comprenen com la seva visió del món no la poden compartir els seus semblants d'una forma natural i productiva. Un bon exemple és el desencaix que hi ha entre els grans científics quàntics i la seva tendència a evolucionar cap a la comprensió de l'Univers d'una forma no perceptible amb el dia a dia quotidià, i entre la manera de rebre aquests descobriments científics i existensials per part d'un televident que acaba d'arribar a casa procedent de la seva feina, que veurà l'avanç científic i reflexiu com quelcom que no va amb ell, o potser sí, però no sent capaç de destinar-hi massa atenció a la reflexió. El científic descobridor es posaria les mans al cap en veure que els seus semblants no perceben la realitat com ell, i la humanitat es divideix evolutivament en tendències dirigides a fites completament dispars. Si fossim capaços d'imaginar el recorregut de cada tendència evolutiva, fet d'aquí 200 anys, podríem inclús confondre als mateixos humans com a dues espècies diferents, tals com homo sàpiens o neandertal, tot i que amb la mateixa fisonomia. Aquí però no és qüestió de coeficients intel·lectuals, sino d'entrenament previ alhora de rebre una informació. Igualment es podria exemplificar entre un científic quàntic i un mestre espiritual. Com el segon podria esperar en els descobriments del primer una mínima pinzellada d'introspecció espiritual si aquest mai ha estat entrenat per això?
Són exemples portats a l'extrem, però que adornen en altres mesures el nostre dia a dia desencaixat continuament. L'ésser humà tendeix sempre a imposar la seva hegemonia sobre els seus semblants, bé sigui amb la educació, el pensament, la guerra, demografia, cultura, explicacions, i per molt que ho aconsegueixi, sempre existeix aquell regust amarg del desencaix, la desunió o el desacord.
No sembla possible desnaturalitzar a les persones perquè deixin de voler ser hegemòniques, però al menys que aquesta tendència sigui traduïda amb preparar, entrenar, als nostres semblants per poder rebre la nostra informació abans de donar-la, inclús després. Que els científics, religiosos, filòsofs, dirigents i escriptors d'aquesta època no esperin que la major part del món els segueixi quan així ho demanin, si no l'entrenen abans a percebre el món amb la importància que ells ho fan. De la mateixa manera que no esperem que la nostra societat no sigui conflictiva amb altres cultures, ni inclús entre ella mateixa si abans no la preparem per percebre la realitat d'una altra manera que ho fa ara, i no pas amb nous dogmes o polítiques, sinó amb eines de desenvolupament.
És tan senzill com pensar cada cop que parlem si l'altre persona està preparada per escoltar, i si no ho està caldrà treballar aquesta part primer i no ser mandrosos.