Avant, Josep Lluís
Aquesta Fanalada té un destinatari, un amic que ens ha deixat massa aviat i que és linspirador del nom daquesta columna de la Revista, el Josep Lluís Savall i Rom.
Lúltima vegada que ens vam veure va ser aquest hivern passejant amb son pare, el Pepet Pepis, pel moll, entre les seves estimades barques. Amb aquella vitalitat que lha caracteritzat sempre i amb la que ha afrontat també aquest difícil període de la seva vida, vam intercanviar unes paraules sobre el decurs de les nostres vides, ell a Girona i jo a Madrid.
Amb el Josep Lluís, amb aquest nom nhi havia prou quan érem petits per saber de qui parlàvem, vam compartir molts moments, sobretot quan érem jovenets, tot i que ell era un curs més gran que jo. Això no va ser obstacle perquè fóssim de la mateixa promoció descolans de mossèn Daniel i alumnes aplicats de les seves classes de català, les primeres de les nostres vides, amb el llibre de les aventures den Ferran Piñol que crec que ens van regalar els monjos de Montserrat. Aquelles hores daprenentatge de la nostra llengua ens van començar a obrir els ulls sobre altres drets reprimits en aquells moments i vam prendre consciència de la realitat nacional de Catalunya, oprimida aleshores. El pas per un embrió de moviment escolta patrocinat pel Cristí Savall amb la Montse Cros i el Joan Pastó, entre daltres, va fer que mossèn Daniel ens involucrés en el naixement del primer agrupament escolta de la població, que finalment va portar el nom de Gent de Mar, bàsicament perquè quedés ben clara la nostra adscripció de mariners, un dels trets fonamentals que va marcar la vida del Pep, personalment i professionalment. No cal amagar que també lhi vam posar perquè era el que més sassemblava a Cambrils de Mar.
Compartint i desenvolupant els valors de lescoltisme, vam treballar, no sense dificultats i incomprensions daltres companys daventura, i en la mesura de les nostres possibilitats, pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. Recordo clarament la nostra modesta aportació, però apassionant, als actes del pas de la Marxa de la Llibertat per Cambrils, lagost de 1976: portar uns sarrons amb octavetes i un altre amb la gran senyera-pancarta que es va desplegar al mig de la plaça del Pòsit. La dura repressió de la Guàrdia Civil en aquells fets, narrada perfectament a lespecial de la Revista sobre lAssemblea de Catalunya, va comportar que el Josep Lluís dormís aquella nit a bordo del llum de son pare per evitar una possible localització pels civils i jo vestit i amb lai al cor per si ens enxampaven.
Una altra de les passions que vam compartir en aquella etapa va ser la nostra admiració per en Lluís Llach com a icona de la lluita contra el règim. Junts vam assistir i ajudar en alguna de les seves actuacions a Cambrils i junts vam intentar transmetre a la canalla de lagrupament els valors que es desprenien de les seves cançons. Fe no és esperar va ser un himne amb el qual vam ensenyar de manera molt modesta als llops, a les daines, als ràngers, a les noies guies, als pioners i les caravel·les, una forma dentendre la vida en aquells moments delicats per al nostre país. Algun dels xiquets de lèpoca, el Rafa, (suposo que el Rafa Moreno) ho ha escrit en un comentari a Revista Cambrils Diari Digital.
Però el gran llegat que ens deixa el Josep Lluís és lestudi El vocabulari dels pescadors de Cambrils, que representa la millor aportació sobre la Platja de Cambrils que sha publicat. És, al mateix temps, una obra mestra i una gran desconeguda, bàsicament per la poca tirada dexemplars que sen van editar. Jo tinc la sort de tenir-la i admeto que és un dels meus llibres de referència perquè mai em canso de pegar-hi fanalada per servar dret en qüestions marineres.
Hauríem de trobar la manera, didees no en falten, de poder reeditar el llibre i alhora pensar com la seva tasca ens serveix per continuar-la. Hi ha molts pocs estudis sobre la Platja i si no fem via a treballar sobre el nostre passat potser no hi arribarem a temps i perdrem una gran oportunitat. Al Josep Lluís li agradarà i ens inspirarà!
Lúltima vegada que ens vam veure va ser aquest hivern passejant amb son pare, el Pepet Pepis, pel moll, entre les seves estimades barques. Amb aquella vitalitat que lha caracteritzat sempre i amb la que ha afrontat també aquest difícil període de la seva vida, vam intercanviar unes paraules sobre el decurs de les nostres vides, ell a Girona i jo a Madrid.
Amb el Josep Lluís, amb aquest nom nhi havia prou quan érem petits per saber de qui parlàvem, vam compartir molts moments, sobretot quan érem jovenets, tot i que ell era un curs més gran que jo. Això no va ser obstacle perquè fóssim de la mateixa promoció descolans de mossèn Daniel i alumnes aplicats de les seves classes de català, les primeres de les nostres vides, amb el llibre de les aventures den Ferran Piñol que crec que ens van regalar els monjos de Montserrat. Aquelles hores daprenentatge de la nostra llengua ens van començar a obrir els ulls sobre altres drets reprimits en aquells moments i vam prendre consciència de la realitat nacional de Catalunya, oprimida aleshores. El pas per un embrió de moviment escolta patrocinat pel Cristí Savall amb la Montse Cros i el Joan Pastó, entre daltres, va fer que mossèn Daniel ens involucrés en el naixement del primer agrupament escolta de la població, que finalment va portar el nom de Gent de Mar, bàsicament perquè quedés ben clara la nostra adscripció de mariners, un dels trets fonamentals que va marcar la vida del Pep, personalment i professionalment. No cal amagar que també lhi vam posar perquè era el que més sassemblava a Cambrils de Mar.
Compartint i desenvolupant els valors de lescoltisme, vam treballar, no sense dificultats i incomprensions daltres companys daventura, i en la mesura de les nostres possibilitats, pel reconeixement dels drets nacionals de Catalunya. Recordo clarament la nostra modesta aportació, però apassionant, als actes del pas de la Marxa de la Llibertat per Cambrils, lagost de 1976: portar uns sarrons amb octavetes i un altre amb la gran senyera-pancarta que es va desplegar al mig de la plaça del Pòsit. La dura repressió de la Guàrdia Civil en aquells fets, narrada perfectament a lespecial de la Revista sobre lAssemblea de Catalunya, va comportar que el Josep Lluís dormís aquella nit a bordo del llum de son pare per evitar una possible localització pels civils i jo vestit i amb lai al cor per si ens enxampaven.
Una altra de les passions que vam compartir en aquella etapa va ser la nostra admiració per en Lluís Llach com a icona de la lluita contra el règim. Junts vam assistir i ajudar en alguna de les seves actuacions a Cambrils i junts vam intentar transmetre a la canalla de lagrupament els valors que es desprenien de les seves cançons. Fe no és esperar va ser un himne amb el qual vam ensenyar de manera molt modesta als llops, a les daines, als ràngers, a les noies guies, als pioners i les caravel·les, una forma dentendre la vida en aquells moments delicats per al nostre país. Algun dels xiquets de lèpoca, el Rafa, (suposo que el Rafa Moreno) ho ha escrit en un comentari a Revista Cambrils Diari Digital.
Però el gran llegat que ens deixa el Josep Lluís és lestudi El vocabulari dels pescadors de Cambrils, que representa la millor aportació sobre la Platja de Cambrils que sha publicat. És, al mateix temps, una obra mestra i una gran desconeguda, bàsicament per la poca tirada dexemplars que sen van editar. Jo tinc la sort de tenir-la i admeto que és un dels meus llibres de referència perquè mai em canso de pegar-hi fanalada per servar dret en qüestions marineres.
Hauríem de trobar la manera, didees no en falten, de poder reeditar el llibre i alhora pensar com la seva tasca ens serveix per continuar-la. Hi ha molts pocs estudis sobre la Platja i si no fem via a treballar sobre el nostre passat potser no hi arribarem a temps i perdrem una gran oportunitat. Al Josep Lluís li agradarà i ens inspirarà!