La guerra del Líban o la nova llei del talió
Les terres de la Fenícia antiga han patit aquest estiu els estralls de la guerra.
Les imatges de la mort de civils libanesos i la destrucció dedificis per les bombes del poderós exèrcit dIsrael ens han esguerrat la migdiada. Mentre ens remullem els peus a la platja del Cavet o prenem un gelat a les terrasses del Port, a laltra riba del Mediterrani milers de persones innocents ho han perdut tot enmig de la lentitud, o barra, de la comunitat internacional.
El Líban és un petit estat de 14.000 quilòmetres quadrats farcit de restes històriques de gran valor i de magnífics paisatges. Considerada als anys 60 la Suïssa del Pròxim Orient, per ser un espai de pau i prosperitat enmig duna regió plena de conflictes, va patir una sagnant guerra civil de 15 anys. Ara sestava recuperant lentament i abans del 12 de juliol esperaven molts turistes.
De cop i volta tot sesguerra. El segrest de dos soldats israelians per Hezbollah, grup islamista instal·lat al sud i enemic radical de lestat hebreu, provoca una resposta brutal i lesclat duna guerra no declarada (oficialment Israel i el Líban no han estat enfrontats). Després dun mes de combats, sha aconseguit una fràgil aturada de les hostilitats; paradoxalment persisteix el motiu de lenfrontament: els soldats no han estat alliberats.
Ara bé, les estadístiques palesen de manera escandalosa com Occident ha permès el trinxament del Líban: 1.084 persones civils mortes i 3.700 ferits, 7.000 vivendes i 630 quilòmetres de carreteres destruïdes, 900 establiments comercials arrasats, 145 ponts i enllaços viaris rebentats. Sabeu quants ciutadans dIsrael han estat víctimes dels míssils dHezbollah? 41 ciutadans. No cal ser un Einstein per copsar levident desproporció: 1.084 libanesos per 41 israelians. Per Bush i el seu acòlit Blair, Israel té tot el dret del món a defensar-se dels terroristes; altres dirigents europeus, entre ells Zapatero, va criticar tímidament lacció militar dIsrael.
La guerra ha comportat, tanmateix, un efecte col·lateral: la llufa de lantisemitisme, penjada a lesquena de tot aquell qui gosa criticar la política del govern dEhud Olmert. Per un costat, aquesta acusació és semànticament errònia, perquè tan semites són els jueus com els àrabs, descendents ambdós pobles de Sem, el fill gran del bíblic patriarca Noè. Per altra banda, emprar la memòria de milions de jueus europeus assassinats pels nazis per justificar els abusos actuals de lEstat dIsrael és un despropòsit sideral.
Quan les bombes martiritzaven el país dels cedres, un servidor, a Ràdio Falset, entrevistava un testimoni privilegiat: el pare salesià Joan M. Vernet, fill del Masroig i resident a Palestina des de fa 20 anys. Didàcticament, comparava latac de laviació dIsrael contra ciutats libaneses amb linimaginable bombardeig de Tolosa o Perpinyà per part de lexèrcit espanyol en aquells desgraciats temps en què ETA, des del sud de França, endegava les seves accions terroristes. Per ell, això demostrava la resposta criminal i desproporcionada dIsrael, amb el vistiplau hipòcrita dOccident.
El pare Vernet també reflexionava sobre la coneguda llei del talió: ull per ull, dent per dent. En temps tribals, aquest precepte evitava venjances indiscriminades; doncs bé, les actuals autoritats dIsrael nhan fet una brillant reformulació: deu ulls per un ull, deu dents per una dent.
Dissortadament, el terrible balanç de la guerra li ha donat tota la raó.
Les imatges de la mort de civils libanesos i la destrucció dedificis per les bombes del poderós exèrcit dIsrael ens han esguerrat la migdiada. Mentre ens remullem els peus a la platja del Cavet o prenem un gelat a les terrasses del Port, a laltra riba del Mediterrani milers de persones innocents ho han perdut tot enmig de la lentitud, o barra, de la comunitat internacional.
El Líban és un petit estat de 14.000 quilòmetres quadrats farcit de restes històriques de gran valor i de magnífics paisatges. Considerada als anys 60 la Suïssa del Pròxim Orient, per ser un espai de pau i prosperitat enmig duna regió plena de conflictes, va patir una sagnant guerra civil de 15 anys. Ara sestava recuperant lentament i abans del 12 de juliol esperaven molts turistes.
De cop i volta tot sesguerra. El segrest de dos soldats israelians per Hezbollah, grup islamista instal·lat al sud i enemic radical de lestat hebreu, provoca una resposta brutal i lesclat duna guerra no declarada (oficialment Israel i el Líban no han estat enfrontats). Després dun mes de combats, sha aconseguit una fràgil aturada de les hostilitats; paradoxalment persisteix el motiu de lenfrontament: els soldats no han estat alliberats.
Ara bé, les estadístiques palesen de manera escandalosa com Occident ha permès el trinxament del Líban: 1.084 persones civils mortes i 3.700 ferits, 7.000 vivendes i 630 quilòmetres de carreteres destruïdes, 900 establiments comercials arrasats, 145 ponts i enllaços viaris rebentats. Sabeu quants ciutadans dIsrael han estat víctimes dels míssils dHezbollah? 41 ciutadans. No cal ser un Einstein per copsar levident desproporció: 1.084 libanesos per 41 israelians. Per Bush i el seu acòlit Blair, Israel té tot el dret del món a defensar-se dels terroristes; altres dirigents europeus, entre ells Zapatero, va criticar tímidament lacció militar dIsrael.
La guerra ha comportat, tanmateix, un efecte col·lateral: la llufa de lantisemitisme, penjada a lesquena de tot aquell qui gosa criticar la política del govern dEhud Olmert. Per un costat, aquesta acusació és semànticament errònia, perquè tan semites són els jueus com els àrabs, descendents ambdós pobles de Sem, el fill gran del bíblic patriarca Noè. Per altra banda, emprar la memòria de milions de jueus europeus assassinats pels nazis per justificar els abusos actuals de lEstat dIsrael és un despropòsit sideral.
Quan les bombes martiritzaven el país dels cedres, un servidor, a Ràdio Falset, entrevistava un testimoni privilegiat: el pare salesià Joan M. Vernet, fill del Masroig i resident a Palestina des de fa 20 anys. Didàcticament, comparava latac de laviació dIsrael contra ciutats libaneses amb linimaginable bombardeig de Tolosa o Perpinyà per part de lexèrcit espanyol en aquells desgraciats temps en què ETA, des del sud de França, endegava les seves accions terroristes. Per ell, això demostrava la resposta criminal i desproporcionada dIsrael, amb el vistiplau hipòcrita dOccident.
El pare Vernet també reflexionava sobre la coneguda llei del talió: ull per ull, dent per dent. En temps tribals, aquest precepte evitava venjances indiscriminades; doncs bé, les actuals autoritats dIsrael nhan fet una brillant reformulació: deu ulls per un ull, deu dents per una dent.
Dissortadament, el terrible balanç de la guerra li ha donat tota la raó.