Del peix globus al peix global
En Pere és un peix globus, que de ben petit sha anat alimentant de la personalitat que el defineix a dia davui. Una personalitat, que a més de ser genètica, i tal i com podríem dir, pròpiament seva, la resta della ha estat producte de la convivència amb els diferents bancs de peixos dels quals nha format part, i alguns encara hi pertany, així com de les mil aventures que ha viscut al fons del mar de Cambrils. Potser si en Pere shagués criat a les profunditats dun altre mar, ara tindria una personalitat ben diferent i sabria moure la cua duna altra manera al nedar, o si hagués nascut tauró el seu dia a dia fora completament desconegut. El cas és que com a peix globus que és sha anat inflant i inflant tan com el seu petit cos marí li ha permès. Inflant dexperiències, errors, èxits, col·laboracions, individualitats, projectes, entreteniments, desitjos, notorietat... i així seguirà fins que algú no el pesqui, sel mengi o acabi reposant exhaust sota la terra molla del fons.
Però a en Pere li preocupa la seva efímera existència, ja que sap perfectament de la seva condició de peix globus. I tot i que creu que no hi pot fer res per no omplir-se de totes aquestes coses, primer de tot perquè ja li sembla bé, cada dia es fa una petita pregunta, sempre la mateixa, i aquesta és fins on arriba la seva presència a loceà?. Xerrant de coses de peixos amb els seus amics, algun cop ha intuït que la seva presència arriba fins a aquells amb qui es comunica o hi té més a prop, encara que no li facin massa cas. El sol fet de poder ser present en el seu dia a dia ja fa que potser ells el tinguin en ment. Però ja està? Això és tot? Tan gran com és el mar i llarg com és el temps, aquesta és la única resposta? En Pere capficat es submergeix de nou entre la foscor de les roques a buscar el silenci que la remor de les onades no li brinda. Inflat com està li costa entrar dins la cova on sovint busca aixopluc de les corrents, i en un últim esforç de tossuderia es queda encallat a la porta dentrada. Espantat intenta aletejar tan fort com pot, doncs es troba pres i privat de la seva voluntat.
En Pere no sap encara que aquells seran els últims moviments que farà com a peix globus, ja que serà incapaç de desencallar el seu cos dentre les pedres, quedant com a estàtua salada immòbil fins que no es descompongui fins les espines. Mira a costat i costat i només hi veu pedres centenàries, que com ell estan atrapades en aquella cova fosca i es pregunta també Fins on arriba la presència de les pedres aquelles en loceà? Comprèn que dallò del que està ple un peix globus és del Temps, i justament serà el Temps qui acabarà amb ell. Nota com dins seu es mou el record de les vivències passades, dels altres peixos a qui ha conegut, de les influències en el seu caràcter. En Pere es veu a si mateix, ara que resta immòbil sense futur, com no és més que un simple cos, és un simple mitjà en que el Temps ha transcorregut a través seu fins al dia davui, en forma de tot allò amb el que ha estat influenciat. Cada resposta que havia pres davant els altres peixos no era més que allò pel que el seu passat lhavia programat, inclús la decisió dentrar a la cova, doncs no hi ha cap inspiració neutre, tot pensament ha tingut sempre una infinitat de causes prèvies que lhan creat. Inclús la voluntat egocèntrica que en Pere considerava com a seva per decidir si va a la dreta o a lesquerra, amunt o avall en cada moment, té un seguit de causes que la precedeixen, i per tan la voluntat en si, tal i com ell lentenia fins avui, no existeix sinó que simplement ha passat allò que havia de passar. La voluntat pura és un miratge erroni, a no ser que algú sigui capaç de trobar una excepció a la llei causa-efecte.
En Pere sap que inclús els seus últims pensaments podrien ser endevinats per algú que conegués tot el seu passat, i que com a forma de vida, no és més que un vehicle perquè el Temps transcorri a través seu, com les roques que lempresonen. En els seus últims moviments de cua, imagina que si aquest fatal desenllaç calculat li està passant a dia davui davant les costes de Cambrils, cada minut també està igualment calculat en qualsevol altre punt de loceà, i somriu tímidament al notar per fi que forma part dun tot, que la seva presència va molt més enllà daquesta efímera existència. És ara quan en Pere comença a agafar consciència de peix global i li hagués encantat poder trobar altres respostes com a tal. Lúltima pregunta que es fa és i per què he hagut de tardar tant?.
Però a en Pere li preocupa la seva efímera existència, ja que sap perfectament de la seva condició de peix globus. I tot i que creu que no hi pot fer res per no omplir-se de totes aquestes coses, primer de tot perquè ja li sembla bé, cada dia es fa una petita pregunta, sempre la mateixa, i aquesta és fins on arriba la seva presència a loceà?. Xerrant de coses de peixos amb els seus amics, algun cop ha intuït que la seva presència arriba fins a aquells amb qui es comunica o hi té més a prop, encara que no li facin massa cas. El sol fet de poder ser present en el seu dia a dia ja fa que potser ells el tinguin en ment. Però ja està? Això és tot? Tan gran com és el mar i llarg com és el temps, aquesta és la única resposta? En Pere capficat es submergeix de nou entre la foscor de les roques a buscar el silenci que la remor de les onades no li brinda. Inflat com està li costa entrar dins la cova on sovint busca aixopluc de les corrents, i en un últim esforç de tossuderia es queda encallat a la porta dentrada. Espantat intenta aletejar tan fort com pot, doncs es troba pres i privat de la seva voluntat.
En Pere no sap encara que aquells seran els últims moviments que farà com a peix globus, ja que serà incapaç de desencallar el seu cos dentre les pedres, quedant com a estàtua salada immòbil fins que no es descompongui fins les espines. Mira a costat i costat i només hi veu pedres centenàries, que com ell estan atrapades en aquella cova fosca i es pregunta també Fins on arriba la presència de les pedres aquelles en loceà? Comprèn que dallò del que està ple un peix globus és del Temps, i justament serà el Temps qui acabarà amb ell. Nota com dins seu es mou el record de les vivències passades, dels altres peixos a qui ha conegut, de les influències en el seu caràcter. En Pere es veu a si mateix, ara que resta immòbil sense futur, com no és més que un simple cos, és un simple mitjà en que el Temps ha transcorregut a través seu fins al dia davui, en forma de tot allò amb el que ha estat influenciat. Cada resposta que havia pres davant els altres peixos no era més que allò pel que el seu passat lhavia programat, inclús la decisió dentrar a la cova, doncs no hi ha cap inspiració neutre, tot pensament ha tingut sempre una infinitat de causes prèvies que lhan creat. Inclús la voluntat egocèntrica que en Pere considerava com a seva per decidir si va a la dreta o a lesquerra, amunt o avall en cada moment, té un seguit de causes que la precedeixen, i per tan la voluntat en si, tal i com ell lentenia fins avui, no existeix sinó que simplement ha passat allò que havia de passar. La voluntat pura és un miratge erroni, a no ser que algú sigui capaç de trobar una excepció a la llei causa-efecte.
En Pere sap que inclús els seus últims pensaments podrien ser endevinats per algú que conegués tot el seu passat, i que com a forma de vida, no és més que un vehicle perquè el Temps transcorri a través seu, com les roques que lempresonen. En els seus últims moviments de cua, imagina que si aquest fatal desenllaç calculat li està passant a dia davui davant les costes de Cambrils, cada minut també està igualment calculat en qualsevol altre punt de loceà, i somriu tímidament al notar per fi que forma part dun tot, que la seva presència va molt més enllà daquesta efímera existència. És ara quan en Pere comença a agafar consciència de peix global i li hagués encantat poder trobar altres respostes com a tal. Lúltima pregunta que es fa és i per què he hagut de tardar tant?.