La cuina xinesa
La Xina és un dels pocs països on el fet de cuinar es va convertir fa segles en un art regit per principis filosòfics com el yin-yang. Cap cuina del món ofereix tant de plaer amb tant poc. Aquesta frase del mític viatger Marco Polo segueix ajustada a la realitat. Malgrat lescassetat de matèries primeres, el poble xinès ha sabut, des de fa segles, extreure el millor duns senzills productes per donar-los el toc màgic de lequilibri.
Els contrastos de gustos, textures i colors es materialitzen en unes preparacions i presentacions que han hagut desperar fins al segle XX per arribar a conquerir Europa i Amèrica.
La Xina és la nació més poblada de la terra, 1.400 milions de persones. Per la seva magnitud, són nombroses les variants culinàries, encara que fonamentalment existeixen quatre branques: pequinesa del nord, cantonesa del sud, de Xangai i de Sichuan. La primera és la més coneguda a occident, sobretot per la gran diversitat de maneres de cuinar lànec, que té origen en la cuina imperial de la dinastia Ming. La cuina cantonesa és la més versàtil a causa de labundància de matèries primeres; carn, peix, verdures, marisc i fruites, formen una cuina lleugera que és la que ha arribat a occident més fàcilment. La cuina de Xangai és la que més cuida laspecte estètic i de presentació. Les delícies de carn, peix i verdures al vapor, dim-sum, tota una artesania. La cuina de Sichuan condimenta a dojo els seus plats amb espècies aromàtiques, picants i colorants, a causa de la pobresa de matèries primeres.
A la cuina xinesa tot saprofita, no hi ha rebuig de cap mena. Sutilitzen com a ingredients elements impensables per a la mentalitat occidental i que continuen tenint avui dia categoria suprema. La famosa aleta de tauró es cotitza al mercat de Hong Kong a 2.400 euros el quilo, naturalment em refereixo a lautèntica.
Encara que hi ha clients disposats a pagar aquestes astronòmiques xifres, qualsevol daquestes especialitats és molt difícil daconseguir.
Existeix obsessió per oferir un menjar lleuger en què frueixin més els sentits que lestómac. Tota una filosofia.
A occident hi ha molts restaurants xinesos, però mhan dit alguns entesos que menjar aquesta cuina a la Xina i comparar-la amb la xinesa que es fa aquí és igual que menjar una paella a Finlàndia. No té res a veure.
Si no tens gana, no donguis la culpa al teu menjar Rabrindanat Tagore.
Els contrastos de gustos, textures i colors es materialitzen en unes preparacions i presentacions que han hagut desperar fins al segle XX per arribar a conquerir Europa i Amèrica.
La Xina és la nació més poblada de la terra, 1.400 milions de persones. Per la seva magnitud, són nombroses les variants culinàries, encara que fonamentalment existeixen quatre branques: pequinesa del nord, cantonesa del sud, de Xangai i de Sichuan. La primera és la més coneguda a occident, sobretot per la gran diversitat de maneres de cuinar lànec, que té origen en la cuina imperial de la dinastia Ming. La cuina cantonesa és la més versàtil a causa de labundància de matèries primeres; carn, peix, verdures, marisc i fruites, formen una cuina lleugera que és la que ha arribat a occident més fàcilment. La cuina de Xangai és la que més cuida laspecte estètic i de presentació. Les delícies de carn, peix i verdures al vapor, dim-sum, tota una artesania. La cuina de Sichuan condimenta a dojo els seus plats amb espècies aromàtiques, picants i colorants, a causa de la pobresa de matèries primeres.
A la cuina xinesa tot saprofita, no hi ha rebuig de cap mena. Sutilitzen com a ingredients elements impensables per a la mentalitat occidental i que continuen tenint avui dia categoria suprema. La famosa aleta de tauró es cotitza al mercat de Hong Kong a 2.400 euros el quilo, naturalment em refereixo a lautèntica.
Encara que hi ha clients disposats a pagar aquestes astronòmiques xifres, qualsevol daquestes especialitats és molt difícil daconseguir.
Existeix obsessió per oferir un menjar lleuger en què frueixin més els sentits que lestómac. Tota una filosofia.
A occident hi ha molts restaurants xinesos, però mhan dit alguns entesos que menjar aquesta cuina a la Xina i comparar-la amb la xinesa que es fa aquí és igual que menjar una paella a Finlàndia. No té res a veure.
Si no tens gana, no donguis la culpa al teu menjar Rabrindanat Tagore.