El Cafè d'Ombres: L'optimisme
- Cafè: Hola què prendràs?
- Ombra: Hola, un cafè amb llet.
- Cafè: Recordes lúltim dia en que et vas sentir optimista?
- Ombra: Podria ser ahir. No ho sé segur perquè els dies no estan etiquetats com a optimistes o pessimistes, sinó que hi ha alts i baixos que no determinen el dia.
- Cafè: Llavors ets veus incapaç de definir cap moment de la setmana com a optimista o pessimista?
- Ombra: Suposo que sí però és que em considero un persona pessimista, llavors loptimisme se que lhe de treballar i estar atenta per apreciar aquests moments.
- Cafè: És important per tu apreciar-los doncs?
- Ombra: Clar, és el sentit de la vida. Per a mi penso que la vida és molt dura, en el sentit emocional eh... De fet em sento molt afortunada perquè a la meva vida hi tinc família, amor, una casa genial, no tinc despeses que mofeguin, per no tenir no tinc ni contracte de mòbil. No sóc consumista i al costat dels demés em fa apreciar que visc molt més lliure que qualsevol altre. Però emocionalment no sóc una persona constant, llavors tendeixo més a ser una persona depressiva i em tira molt més enfonsar-me que estar bé... això no caldria matisar-ho tant ara. Penso que el món és un camp de batalla i que nosaltres som els guerrers. Jo crec que sóc algú qui ha tingut altres vides i que en cada vida he vingut a solucionar alguna cosa. És una miqueta lo que diuen les religions, sobre treballar aquesta vida per preparar la que ve. I a vegades no sempre em veig capaç de resoldre lo que crec que he vingut a solucionar, llavors em vinc avall. És la meva tendència.
- Cafè: Tu ets artista, saps que la sensibilitat és necessària i és present en la gent creativa com tu.
- Ombra: Trobo que no tots els artistes són com jo, o sigui el fet de ser artista no és una premissa necessària per ser hipersensible, depressiu, inestable...
- Cafè: Et sents realitzada amb lo que fas?
- Ombra: És lo mateix que dir si sóc optimista o no, a estones. Podria anar més enllà amb el meu talent, però no tinc aquesta ambició. Podria arribar a ser bona però no... no sóc molt social i em costa sortir del meu niu. No sóc ambiciosa perquè suposo que em conformo en sobreviure. Soc una persona indecisa i hi ha tantes possibilitats davant meu, que no se sempre allò que vull. Tinc ganes destar a casa i estar tranquil·la però també de viatjar per tot el món amb el meu art, no es pot tenir tot. No se lo que vull, de fet per això vaig deixar destudiar, perquè no sabia què fer. Em falta ambició. Dins de les possibilitats que jo tindria no les estic fent funcionar, segur que qualsevol mho podria retreure.
- Cafè: Com et veus daquí un any en aquest nivell de desenvolupament personal?
- Ombra: Sempre mha passat que no espero res i sé que daquí un any podré mirar enrere i estaré sorpresa per diferents coses, perquè com que no mespero res... Espero estar atenta a lo que vingui i aprofitar-ho.
- Cafè: Deixam que et doni una premissa: Podries sentir-te optimista si poguessis estar en un ambient on no haguessis de decidir res i estiguessis tota la vida creant art sense responsabilitat alguna?
- Ombra: Sí, però és una mica lo que et deia que a partir daquí la gent em podria retreure fàcilment la meva vida. No ho se, igual acabaria sentint-me desgraciada, perquè em conec i tinc tendències pessimistes. Ara al menys ja se com soc i estic bé encara que tingui els meus moments baixos. En canvi de laltre manera no en tinc ni idea. Per un costat magradaria això que em dius, perquè no tindria cap altre preocupació més que desenvolupar el meu do artístic que em realitza, però per altre costat em sentiria una mica esclava de la feina.
- Cafè: Llavors quin seria un punt entremig?
- Ombra: No ho sé, és que vull viure del meu art però... Ja he tingut moments de poder obrir el meu estudi i llavors apareix un dilema: com puc estar preocupada per estar pagant el negoci i creant art al mateix temps...? No estic preparada per aquest món. Ara que ho veig podríem haver enfocat el tema de loptimisme fora de lart. Sempre penso amb coses negatives durant el dia, com si un camió matropellés anant amb bicicleta o altres exemples, crec que hi penso massa sovint al dia.
- Cafè: Per acabar, quina pregunta tagradaria fer a qui et llegeix?
- Ombra: Ara només em venen preguntes transcendentals i no vull que transcendeixi, així que només: Quants minuts del dia ets conscient de qui ets.
- Ombra: Hola, un cafè amb llet.
- Cafè: Recordes lúltim dia en que et vas sentir optimista?
- Ombra: Podria ser ahir. No ho sé segur perquè els dies no estan etiquetats com a optimistes o pessimistes, sinó que hi ha alts i baixos que no determinen el dia.
- Cafè: Llavors ets veus incapaç de definir cap moment de la setmana com a optimista o pessimista?
- Ombra: Suposo que sí però és que em considero un persona pessimista, llavors loptimisme se que lhe de treballar i estar atenta per apreciar aquests moments.
- Cafè: És important per tu apreciar-los doncs?
- Ombra: Clar, és el sentit de la vida. Per a mi penso que la vida és molt dura, en el sentit emocional eh... De fet em sento molt afortunada perquè a la meva vida hi tinc família, amor, una casa genial, no tinc despeses que mofeguin, per no tenir no tinc ni contracte de mòbil. No sóc consumista i al costat dels demés em fa apreciar que visc molt més lliure que qualsevol altre. Però emocionalment no sóc una persona constant, llavors tendeixo més a ser una persona depressiva i em tira molt més enfonsar-me que estar bé... això no caldria matisar-ho tant ara. Penso que el món és un camp de batalla i que nosaltres som els guerrers. Jo crec que sóc algú qui ha tingut altres vides i que en cada vida he vingut a solucionar alguna cosa. És una miqueta lo que diuen les religions, sobre treballar aquesta vida per preparar la que ve. I a vegades no sempre em veig capaç de resoldre lo que crec que he vingut a solucionar, llavors em vinc avall. És la meva tendència.
- Cafè: Tu ets artista, saps que la sensibilitat és necessària i és present en la gent creativa com tu.
- Ombra: Trobo que no tots els artistes són com jo, o sigui el fet de ser artista no és una premissa necessària per ser hipersensible, depressiu, inestable...
- Cafè: Et sents realitzada amb lo que fas?
- Ombra: És lo mateix que dir si sóc optimista o no, a estones. Podria anar més enllà amb el meu talent, però no tinc aquesta ambició. Podria arribar a ser bona però no... no sóc molt social i em costa sortir del meu niu. No sóc ambiciosa perquè suposo que em conformo en sobreviure. Soc una persona indecisa i hi ha tantes possibilitats davant meu, que no se sempre allò que vull. Tinc ganes destar a casa i estar tranquil·la però també de viatjar per tot el món amb el meu art, no es pot tenir tot. No se lo que vull, de fet per això vaig deixar destudiar, perquè no sabia què fer. Em falta ambició. Dins de les possibilitats que jo tindria no les estic fent funcionar, segur que qualsevol mho podria retreure.
- Cafè: Com et veus daquí un any en aquest nivell de desenvolupament personal?
- Ombra: Sempre mha passat que no espero res i sé que daquí un any podré mirar enrere i estaré sorpresa per diferents coses, perquè com que no mespero res... Espero estar atenta a lo que vingui i aprofitar-ho.
- Cafè: Deixam que et doni una premissa: Podries sentir-te optimista si poguessis estar en un ambient on no haguessis de decidir res i estiguessis tota la vida creant art sense responsabilitat alguna?
- Ombra: Sí, però és una mica lo que et deia que a partir daquí la gent em podria retreure fàcilment la meva vida. No ho se, igual acabaria sentint-me desgraciada, perquè em conec i tinc tendències pessimistes. Ara al menys ja se com soc i estic bé encara que tingui els meus moments baixos. En canvi de laltre manera no en tinc ni idea. Per un costat magradaria això que em dius, perquè no tindria cap altre preocupació més que desenvolupar el meu do artístic que em realitza, però per altre costat em sentiria una mica esclava de la feina.
- Cafè: Llavors quin seria un punt entremig?
- Ombra: No ho sé, és que vull viure del meu art però... Ja he tingut moments de poder obrir el meu estudi i llavors apareix un dilema: com puc estar preocupada per estar pagant el negoci i creant art al mateix temps...? No estic preparada per aquest món. Ara que ho veig podríem haver enfocat el tema de loptimisme fora de lart. Sempre penso amb coses negatives durant el dia, com si un camió matropellés anant amb bicicleta o altres exemples, crec que hi penso massa sovint al dia.
- Cafè: Per acabar, quina pregunta tagradaria fer a qui et llegeix?
- Ombra: Ara només em venen preguntes transcendentals i no vull que transcendeixi, així que només: Quants minuts del dia ets conscient de qui ets.