El gran despropòsit de la plaça del Pòsit
Quan vaig publicar el recull dels articles més destacats daquesta secció lany 2013, el bon amic Ignasi Martí va prologar el llibre amb unes paraules plenes dafecte. De manera cordial considerava que jo no posava el dit a lull a temàtiques locals: model turístic, bombolla immobiliària o lactualitat política local.
La revista gaudeix dun estol dexcel·lents col·laboradors, entre ells lIgnasi, força més capacitat per treure lentrellat de la realitat propera que no pas un montbrionenc enamorat de Cambrils . Altrament, sempre mha captivat més lanàlisi de fets, personatges o aspectes daltres òrbites. Tampoc vull fer-me lexpert en temes del món mundial, puix resulta més còmode criticar Don Mariano Rajoy que no posar en solfa actuacions dels nostres polítics o entitats locals. Dubto que el president de govern deixi de llegir el Marca; en canvi, quan toques quelcom més proper, pots endur-te un bon estirabot en qualsevol moment.
Tanmateix, aprofitant que ens trobem en plena temporada estival, aquest cop faré una excepció i espero gaudir de la complicitat dels meus lectors.
Fa un parell danys que em passejo habitualment per la zona del Port. Sempre que dono un tomb per la Plaça del Pòsit em poso de molt mal humor i no entenc res de res. Desconec si tot plegat és un monument a la incompetència manifesta o a allò tan nostrat de qui dia passa anys empeny.
Segurament, la geografia urbanística cambrilenca té una llista de candidats acreditats a rebre una medalla dor al bunyol. Des de lany 2010 tenim un espectacular nínxol gegantí de formigó, el Teatre Auditori, que inspiraria per escriuren molt i molt. Un dels meus favorits, tal volta és aquell horrorós edifici construït al costat de lErmita del Camí, sense cap tipus de criteri estètic o mínima sensibilitat històrica.
Amb tot, lespai buit de la Plaça del Pòsit esdevé el paradigma de totes les malifetes hagudes i per haver que ha patit Cambrils, tant en el Franquisme com en la Democràcia aquesta de cartró-pedra. Ledifici del Pòsit, de començaments del segle XX, no era cap monument excepcional modernista ni mai formaria part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO; endebades, sí esdevenia un element inseparable de la petita o gran història de centenars de convilatans del barri marítim. Tothom sap que no cal ser una espectacular catedral gòtica per merèixer una especial protecció; tothom o quasi tothom perquè aquí es va permetre enderrocar un testimoni del passat mariner de la vila, a canvi de què?
El patrimoni local també està forjat amb edificacions modestes, però que testimonien el batec associatiu i vital dels nostres avis i rebesavis. No mentra al magí com lAjuntament no va impedir la destrucció dun dels edificis més emblemàtics de Cambrils per acabar autoritzant un projecte dhotel de gust més que dubtós. Interessos privats, pressions, incompetència, desídia?
Era realment tan difícil preservar ledifici amb una legislació pertinent? Realment estava en estat ruïnós? Hi havia voluntat política per promoure una restauració o rehabilitació del Pòsit?
La revista gaudeix dun estol dexcel·lents col·laboradors, entre ells lIgnasi, força més capacitat per treure lentrellat de la realitat propera que no pas un montbrionenc enamorat de Cambrils . Altrament, sempre mha captivat més lanàlisi de fets, personatges o aspectes daltres òrbites. Tampoc vull fer-me lexpert en temes del món mundial, puix resulta més còmode criticar Don Mariano Rajoy que no posar en solfa actuacions dels nostres polítics o entitats locals. Dubto que el president de govern deixi de llegir el Marca; en canvi, quan toques quelcom més proper, pots endur-te un bon estirabot en qualsevol moment.
Tanmateix, aprofitant que ens trobem en plena temporada estival, aquest cop faré una excepció i espero gaudir de la complicitat dels meus lectors.
Fa un parell danys que em passejo habitualment per la zona del Port. Sempre que dono un tomb per la Plaça del Pòsit em poso de molt mal humor i no entenc res de res. Desconec si tot plegat és un monument a la incompetència manifesta o a allò tan nostrat de qui dia passa anys empeny.
Segurament, la geografia urbanística cambrilenca té una llista de candidats acreditats a rebre una medalla dor al bunyol. Des de lany 2010 tenim un espectacular nínxol gegantí de formigó, el Teatre Auditori, que inspiraria per escriuren molt i molt. Un dels meus favorits, tal volta és aquell horrorós edifici construït al costat de lErmita del Camí, sense cap tipus de criteri estètic o mínima sensibilitat històrica.
Amb tot, lespai buit de la Plaça del Pòsit esdevé el paradigma de totes les malifetes hagudes i per haver que ha patit Cambrils, tant en el Franquisme com en la Democràcia aquesta de cartró-pedra. Ledifici del Pòsit, de començaments del segle XX, no era cap monument excepcional modernista ni mai formaria part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO; endebades, sí esdevenia un element inseparable de la petita o gran història de centenars de convilatans del barri marítim. Tothom sap que no cal ser una espectacular catedral gòtica per merèixer una especial protecció; tothom o quasi tothom perquè aquí es va permetre enderrocar un testimoni del passat mariner de la vila, a canvi de què?
El patrimoni local també està forjat amb edificacions modestes, però que testimonien el batec associatiu i vital dels nostres avis i rebesavis. No mentra al magí com lAjuntament no va impedir la destrucció dun dels edificis més emblemàtics de Cambrils per acabar autoritzant un projecte dhotel de gust més que dubtós. Interessos privats, pressions, incompetència, desídia?
Era realment tan difícil preservar ledifici amb una legislació pertinent? Realment estava en estat ruïnós? Hi havia voluntat política per promoure una restauració o rehabilitació del Pòsit?