Opinió

UN GENI DE L’AVIRAM CATALÀ, FILL DE MONTBRIÓ DEL CAMP

El 4 de juny passat la gent de Montbrió del Camp va voler reivindicar de manera molt emotiva la gran tasca de recerca científica i divulgativa desenvolupada pel nostre convilatà, Amadeu Francesc Vidal, malauradament traspassat fa un any amb només 61 anys.
Molts havíem tractat l’Amadeu i la seva família, molt implicats, de sempre, en la vida associativa activitats del poble. Tanmateix, com malauradament acostuma a passar per les nostres contrades, molts hem redescobert  la vàlua d’una persona quan aquesta ja ens ha deixat.
El Doctor Amadeu va néixer al cor de la vila, al carrer de la Riera, l’any 1955 i va realitzar els estudis de biologia a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1982.
La seva trajectòria professional la va desenvolupar a l’Escola Agrària de Mas Bové; aquí va començar a col·laborar en treballs sobre races de gallina autòctona. Compaginà la docència amb la recerca, cosa sempre admirable en un país com el nostre. L’any 1991 va presentar la tesi doctoral sobre dues variants autòctones catalanes del gall: la penedesenca i l’empordanesa: “Estudio de dos poblaciones autóctonas catalanas del Gallus domesticus: caracterización genética-etnológica”.
El nostre veí, ja convertit en un flamant doctor en biologia, passà a ser  una autoritat acadèmica de referència. L’any 2008 es va convertir en el director del Subprograma de Genètica  Avícola i alhora va esdevenir en el responsable principal en la recuperació i millora de les races d’aviram del país.
També cal destacar la seva participació en la Sociedad Española de Recursos Genéticos (SERGA) en una anys on qualsevol proposta innovadora era mirada amb força desconfiança per part de les administracions del moment.
Ell va dirigir projectes i treball d’investigació relatius a la conservació, caracterització i millora genètica de les races d’aviram catalanes. Alhora que feia una gran feina de recerca, participava activament  en el suport a les associacions de criadors. Realment, era una figura respectada i admirada en aquest camp, fins a tal punt que el seu prestigi professional va arribar a Castella i Lleó, les Illes, País Basc, Alacant... Amb un entusiasme encomanadís, va saber combinar la recerca amb la difusió i l’encoratjament d’iniciatives diverses. Igualment prestava els seus coneixements com a jutge en força concursos i va arribar a ser president de l’Associació de Jutges Avícoles i Cunícules de Catalunya.
La seva obra escrita ha estat molt nombrosa. Sobretot caldria esmentar un llibre imprescindible, segons els experts, Gallinas de raza. Treballador infatigable, malgrat la seva  malaltia, estava preparant la tercera edició. Paral·lelament era una de les ànimes de la revista Arte Avícola una publicació imprescindible pels aficionats de les aus de raça.
D’una manera entusiasta i discreta, l’Amadeu es va convertir en una autoritat indiscutible en la recuperació de races d’aviram català. A molts montbrionencs mai se’ns va passar pel cap, quan ens el creuàvem pels carrers del poble o hi conversàvem, que estàvem davant d’un veritable geni.
Ara  paraules  com sostenibilitat, kilòmetres 0 o productes de proximitat s’han posat de moda. El doctor Amadeu va ser un precursor de tot plegat i va fer una ingent feinada. Catalunya es construeix de moltes maneres i ell va posar el seu granet de sorra en aquesta important labor d’afirmació d’allò que ens identifica i ens singularitza.
L’Amadeu, amb una constància admirable, tenia molt assumit que preservar la continuïtat d’unes races d’aus no era cap passatemps d’ecologista de cartropedra:
La importància de la recuperació  d’aquestes gallines l‘hem de veure en tres punts de vista importants. Primerament, com la recuperació i el manteniment d’un llegat cultural; activitat que podem posar en el mateix sac que tenim les runes d’Empúries, els ponts romans de Tarragona, l’arc de Berà, etcètera. O sigui , que la conservació d’aquestes races la podem posar al mateix sac que tot aquest altre patrimoni perquè és un patrimoni que hem rebut dels nostres avantpassats i tenim el deure de conservar-lo”.