CATALUNYA NO SHO MEREIX!
El 25 de juliol de 2014, la diada de Sant Jaume, lHonorable Jordi Pujol confessava tot allò de lherència de lavi Florenci.
El pal de paller del catalanisme; leix central de la política catalana durant anys; el president amb més triomfs electorals que Tours el mític Miguel Indurain; el Tranquil Jordi tranquil de la nit del 23 F; el Español del año en una surrealista portada de lABC; lhome que somplia la boca parlant de treball, esforç i estimació pel país resultava ser un evasor fiscal.
La declaració de lexpresident esdevenia un autèntic tsunami que sha acabat emportant pel davant la credibilitat política duna de les figures cabdals de la nostra història contemporània.
El tarannà contrit de lescrit tenia una flaire dexpiació penitencial: Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se defraudats en la seva confiança, a la qual demano perdó.
Malgrat les bones intencions i els propòsits desmena, lallau de notícies referents a les activitats opaques de bona part de la família Pujol han acabat dinamitant la minsa credibilitat que li restava al patriarca.
Ell va patir la presó de Saragossa en ple franquisme, per les seves activitats contràries al règim: els famosos Fets del Palau de 1960; ara, el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, també ha fet cap a una garjola aragonesa, però no per amor a Catalunya, sinó per amor a omplir-se la butxaca de manera dubtosa. Les darreres novetats sobre les activitats religioses de la matriarca Marta han desvetllat tota mena dacudits.
Certament costa poc fer llenya de larbre caigut i més quan aquest arbre ha estat intocable durant anys i panys; malgrat tot, caldria que fossin un xic més curosos i autoexigents tots plegats.
Fa molta vergonya aliena saber, per boca dacreditats periodistes, com el President i la Marta disposaven de TV3 com si fos llur joguina i com lHonorable enviava les entrevistes (sic) als mitjans amb les preguntes i respostes incloses.
Quan el pujolisme era un axioma patriòtic, gairebé ningú badava boca. On eren els nostres mitjans? Els nostres opinadors, per què callaven? Les patums mediàtiques aquells anys semblaven ben cofoies a lombra del poder. Les entrevistes que se li feien a lHonorable President resultaven dun servilisme embafós!
Em permetreu recordar què escrivia un servidor a la Revista Cambrils el remotíssim març de lany 2003. Larticle titulat Ladéu de Pujol repassava el discutible paper dels mijans catalans:
Molts analistes el consideren un brillant forjador didees, però un gestor de la cosa pública ja més discutit. Bé, això darrer és relatiu, perquè el famós oasi català ha silenciat i ha minimitzat una sèrie descàndols polítics. La veritat és que en Pujol ha gaudit duna mena de butlla mediàtica que no han tingut altres responsables coetanis de la vida política Al marge de consideracions afalagadores o crítiques, el llegat den Pujol ple dombres. El sentit patrimonialista de Catalunya el fa més pròxim a aquella vi dun conegut espot dembotits que promet passar la masia algun dia al nét. El control, sovint grotesc, dels mitjans audiovisuals públics catalans, amb una multiplicació daparicions presidencials que semblaven desafiar les lleis de la física.
El 23 de febrer de 2015 la Marta Ferrusola declarava davant duna comissió del Parlament sobre el frau fiscal de la nissaga Pujol; amb un to de mare superiora de convent negava els fets amb un parell de frases antològiques: No en tenim ni cinc i Catalunya no es mereix això.
Tota la raó, Catalunya no sho mereix! El país no és mereix haver tingut aquesta màfia de dirigents i no es mereix haver estat adormit per una colla de mitjans servils i venuts.
El pal de paller del catalanisme; leix central de la política catalana durant anys; el president amb més triomfs electorals que Tours el mític Miguel Indurain; el Tranquil Jordi tranquil de la nit del 23 F; el Español del año en una surrealista portada de lABC; lhome que somplia la boca parlant de treball, esforç i estimació pel país resultava ser un evasor fiscal.
La declaració de lexpresident esdevenia un autèntic tsunami que sha acabat emportant pel davant la credibilitat política duna de les figures cabdals de la nostra història contemporània.
El tarannà contrit de lescrit tenia una flaire dexpiació penitencial: Exposo tot això amb molt de dolor, pel que significa per a la meva família i per a mi mateix, però sobretot pel que pot significar per a tanta gent de bona voluntat que poden sentir-se defraudats en la seva confiança, a la qual demano perdó.
Malgrat les bones intencions i els propòsits desmena, lallau de notícies referents a les activitats opaques de bona part de la família Pujol han acabat dinamitant la minsa credibilitat que li restava al patriarca.
Ell va patir la presó de Saragossa en ple franquisme, per les seves activitats contràries al règim: els famosos Fets del Palau de 1960; ara, el seu fill gran, Jordi Pujol Ferrusola, també ha fet cap a una garjola aragonesa, però no per amor a Catalunya, sinó per amor a omplir-se la butxaca de manera dubtosa. Les darreres novetats sobre les activitats religioses de la matriarca Marta han desvetllat tota mena dacudits.
Certament costa poc fer llenya de larbre caigut i més quan aquest arbre ha estat intocable durant anys i panys; malgrat tot, caldria que fossin un xic més curosos i autoexigents tots plegats.
Fa molta vergonya aliena saber, per boca dacreditats periodistes, com el President i la Marta disposaven de TV3 com si fos llur joguina i com lHonorable enviava les entrevistes (sic) als mitjans amb les preguntes i respostes incloses.
Quan el pujolisme era un axioma patriòtic, gairebé ningú badava boca. On eren els nostres mitjans? Els nostres opinadors, per què callaven? Les patums mediàtiques aquells anys semblaven ben cofoies a lombra del poder. Les entrevistes que se li feien a lHonorable President resultaven dun servilisme embafós!
Em permetreu recordar què escrivia un servidor a la Revista Cambrils el remotíssim març de lany 2003. Larticle titulat Ladéu de Pujol repassava el discutible paper dels mijans catalans:
Molts analistes el consideren un brillant forjador didees, però un gestor de la cosa pública ja més discutit. Bé, això darrer és relatiu, perquè el famós oasi català ha silenciat i ha minimitzat una sèrie descàndols polítics. La veritat és que en Pujol ha gaudit duna mena de butlla mediàtica que no han tingut altres responsables coetanis de la vida política Al marge de consideracions afalagadores o crítiques, el llegat den Pujol ple dombres. El sentit patrimonialista de Catalunya el fa més pròxim a aquella vi dun conegut espot dembotits que promet passar la masia algun dia al nét. El control, sovint grotesc, dels mitjans audiovisuals públics catalans, amb una multiplicació daparicions presidencials que semblaven desafiar les lleis de la física.
El 23 de febrer de 2015 la Marta Ferrusola declarava davant duna comissió del Parlament sobre el frau fiscal de la nissaga Pujol; amb un to de mare superiora de convent negava els fets amb un parell de frases antològiques: No en tenim ni cinc i Catalunya no es mereix això.
Tota la raó, Catalunya no sho mereix! El país no és mereix haver tingut aquesta màfia de dirigents i no es mereix haver estat adormit per una colla de mitjans servils i venuts.