SENYORS DIPUTATS, APAGUIN ELS MÒBILS, QUE COMENÇA LESPECTACLE!
Fa poques setmanes que he estat uns dies a Madrid, en el viatge de fi de curs de segon de batxillerat de l Institut de Mont-roig del Camp.
La sortida mha permès redescobrir el Museo del Prado o el Reina Sofía, on el Gernika de Picasso encara conserva aquella força, 80 anys després del criminal bombardeig de la ciutat. Els convilatans molt amables, amb la qual cosa sospito que lanticatalanisme sovint té més a veure amb les tertúlies de la Caverna que no amb la quotidianitat dels madrilenys. Em va sorprendre, això sí, la gegantina bandera espanyola de la plaza Colón; amb aquella tela podries embolicar lermita del Camí! Imaginava, per un moment, el ball de bastons que en cauria a sobre, si les autoritats catalanes pengessin una senyera de similars dimensions a la plaça de Catalunya de Barcelona: Esos nacionalistas catalanes con sus delirios identitarios.
Molt recomanable, a part de la xocolata amb xurros de Casa San Ginés, una visita al Museu Arqueológico Nacional; que fa una proposta museística molt estimulant i didàctica que et permet gaudir de primera mà daquells tresors que només havia vist en il·lustracions dels manuals escolars de lEGB: Dama de Elche, Tesoro de Guarrazar, orfebrería islàmica...
Entre tant bany cultural, una estona al teatre Larra fou ben gratificant. Vam apagar els mòbils, com ens van advertir al principi de la funció i vam riure força en una divertida comèdia.
Lendemà vam anar al Congreso de los Diputados. Era la cirereta del pastís del viatge i els alumnes estaven molt engrescats per entrar al Palau de la Carrera de San Jerónimo i conèixer el majestuós interior. Les expectatives eren francament optimistes. Havíem aconseguit un passi per poder seguir el treball dels diputats en una sessió de control parlamentari. Personalment, la visita em feia una considerable il·lusió: penetrar en el santuari de la Democràcia, contemplar el temple de la Sobirania Nacional, lespai on shavien decidit destacats episodis de la història dEspanya més recent. Alhora, els alumnes tindrien el privilegi de contemplar el funcionament intern de la cambra, descobrir alguna cara de polític conegut i, sobretot, comprovar com els nostres pares de la pàtria estaven lliurats en cos i ànima a la noble tasca de la cosa pública.
Nera ben conscient, que valia més una imatge que mil paraules a lhora dalliçonar els estudiants sobre les interioritats del sistema polític. Estàvem tots frisosos per constatar in situ la importància del Poder legislatiu, un dels pilars de lestat de dret i de la doctrina dels tres poders de Montesquieu, omnipresent en tots els textos dHistòria Contemporània.
Ai las! Totes aquelles previsions sen van anar a mal borràs després de romandre una hora i mitja a lhemicicle parlamentari. Una enorme sala gairebé buida de diputats: uns 50 sobre el total de 350. Em moria de ganes de fer una fotografia per deixar constància gràfica dun grau dabsentisme laboral superior al 80% que arruïnaria qualsevol empresa. Però no estava permès enregistrar imatges. En el calendari de sessions el dia estava assenyalat com a jornada de plenari! De fet, hi havia tanta gent com la que podries trobar en la biblioteca de la casa de Gran Hermano.
En la tribuna doradors, un diputat de Podemos preguntava sobre la disminució de la renda dels pagesos; en els escons blaus del govern només hi havia la titular del Ministerio de Agricultura, que després li va replicar glosant les meravelles de la política agrària del PP. Tres persones semblaven seguir el debat: la interessada, el ponent i la Presidenta del Congrés, encarregada de regular les intervencions. Tota la resta dels parlamentaris estaven més atents als respectius mòbils o ordinadors , parlaven amb el del costat o entraven i sortien com si allò fos la Rambla. Entre les que es van escaquejar de la sessió hi havia la incombustible Alícia Sánchez-Camacho, flamant secretària primera de la Mesa del Congrés. Lentenc, és més emocionant un dinar a la Camarga que no dissertar sobre el despoblament rural de Sòria. Cares conegudes, poques: Patxi López, candidat a les primàries del PSOE, sol com un mussol en el bàndol socialista, el camarada Pablo Iglesias fent-la petar amb els seus, Xavier Domènech o Albert Rivera... ben aliens a allò que sestava debatent.
Això sí, finalitzada la intervenció del diputat, aplaudiments dels quatre gats de Podemos i acabada la xerrameca de la ministre, més aplaudiments, ara des dels escons del PP; vaja, com Fuenteovejuna! Servidor de vostès, sospitava que també haguessin aplaudit si shagués afirmat que la Terra és plana o els elefants volen.
La segona part del Plenari va seguir el mateix guió: una diputada de Bildu preguntant sobre presos dETA i el Ministre de lInterior lloant les excel·lències del model penitenciari. Mòbils, tauletes, ordinadors, entrades i sortides, indiferència general, i aplaudiments de rigor.
Tot plegat va ser un espectacle vergonyós i gens edificant pels nostres alumnes. A linstitut tesgargamelles perquè els nois apaguin els mòbils a classe i prestin atenció. Qualsevol espectacle en un teatre de poble va precedit per ladvertiment que tothom apagui els dispositius electrònics.
Tanmateix, en el sancta sanctorum de la democràcia, ses senyories entretingudes amb smartphones i whatsapps.
Quina patuleia!
La sortida mha permès redescobrir el Museo del Prado o el Reina Sofía, on el Gernika de Picasso encara conserva aquella força, 80 anys després del criminal bombardeig de la ciutat. Els convilatans molt amables, amb la qual cosa sospito que lanticatalanisme sovint té més a veure amb les tertúlies de la Caverna que no amb la quotidianitat dels madrilenys. Em va sorprendre, això sí, la gegantina bandera espanyola de la plaza Colón; amb aquella tela podries embolicar lermita del Camí! Imaginava, per un moment, el ball de bastons que en cauria a sobre, si les autoritats catalanes pengessin una senyera de similars dimensions a la plaça de Catalunya de Barcelona: Esos nacionalistas catalanes con sus delirios identitarios.
Molt recomanable, a part de la xocolata amb xurros de Casa San Ginés, una visita al Museu Arqueológico Nacional; que fa una proposta museística molt estimulant i didàctica que et permet gaudir de primera mà daquells tresors que només havia vist en il·lustracions dels manuals escolars de lEGB: Dama de Elche, Tesoro de Guarrazar, orfebrería islàmica...
Entre tant bany cultural, una estona al teatre Larra fou ben gratificant. Vam apagar els mòbils, com ens van advertir al principi de la funció i vam riure força en una divertida comèdia.
Lendemà vam anar al Congreso de los Diputados. Era la cirereta del pastís del viatge i els alumnes estaven molt engrescats per entrar al Palau de la Carrera de San Jerónimo i conèixer el majestuós interior. Les expectatives eren francament optimistes. Havíem aconseguit un passi per poder seguir el treball dels diputats en una sessió de control parlamentari. Personalment, la visita em feia una considerable il·lusió: penetrar en el santuari de la Democràcia, contemplar el temple de la Sobirania Nacional, lespai on shavien decidit destacats episodis de la història dEspanya més recent. Alhora, els alumnes tindrien el privilegi de contemplar el funcionament intern de la cambra, descobrir alguna cara de polític conegut i, sobretot, comprovar com els nostres pares de la pàtria estaven lliurats en cos i ànima a la noble tasca de la cosa pública.
Nera ben conscient, que valia més una imatge que mil paraules a lhora dalliçonar els estudiants sobre les interioritats del sistema polític. Estàvem tots frisosos per constatar in situ la importància del Poder legislatiu, un dels pilars de lestat de dret i de la doctrina dels tres poders de Montesquieu, omnipresent en tots els textos dHistòria Contemporània.
Ai las! Totes aquelles previsions sen van anar a mal borràs després de romandre una hora i mitja a lhemicicle parlamentari. Una enorme sala gairebé buida de diputats: uns 50 sobre el total de 350. Em moria de ganes de fer una fotografia per deixar constància gràfica dun grau dabsentisme laboral superior al 80% que arruïnaria qualsevol empresa. Però no estava permès enregistrar imatges. En el calendari de sessions el dia estava assenyalat com a jornada de plenari! De fet, hi havia tanta gent com la que podries trobar en la biblioteca de la casa de Gran Hermano.
En la tribuna doradors, un diputat de Podemos preguntava sobre la disminució de la renda dels pagesos; en els escons blaus del govern només hi havia la titular del Ministerio de Agricultura, que després li va replicar glosant les meravelles de la política agrària del PP. Tres persones semblaven seguir el debat: la interessada, el ponent i la Presidenta del Congrés, encarregada de regular les intervencions. Tota la resta dels parlamentaris estaven més atents als respectius mòbils o ordinadors , parlaven amb el del costat o entraven i sortien com si allò fos la Rambla. Entre les que es van escaquejar de la sessió hi havia la incombustible Alícia Sánchez-Camacho, flamant secretària primera de la Mesa del Congrés. Lentenc, és més emocionant un dinar a la Camarga que no dissertar sobre el despoblament rural de Sòria. Cares conegudes, poques: Patxi López, candidat a les primàries del PSOE, sol com un mussol en el bàndol socialista, el camarada Pablo Iglesias fent-la petar amb els seus, Xavier Domènech o Albert Rivera... ben aliens a allò que sestava debatent.
Això sí, finalitzada la intervenció del diputat, aplaudiments dels quatre gats de Podemos i acabada la xerrameca de la ministre, més aplaudiments, ara des dels escons del PP; vaja, com Fuenteovejuna! Servidor de vostès, sospitava que també haguessin aplaudit si shagués afirmat que la Terra és plana o els elefants volen.
La segona part del Plenari va seguir el mateix guió: una diputada de Bildu preguntant sobre presos dETA i el Ministre de lInterior lloant les excel·lències del model penitenciari. Mòbils, tauletes, ordinadors, entrades i sortides, indiferència general, i aplaudiments de rigor.
Tot plegat va ser un espectacle vergonyós i gens edificant pels nostres alumnes. A linstitut tesgargamelles perquè els nois apaguin els mòbils a classe i prestin atenció. Qualsevol espectacle en un teatre de poble va precedit per ladvertiment que tothom apagui els dispositius electrònics.
Tanmateix, en el sancta sanctorum de la democràcia, ses senyories entretingudes amb smartphones i whatsapps.
Quina patuleia!