RESOLUCIONS DE CONFLICTES AMB ELS CLIENTS
Estem parlant darrerament molt del servei, de la seva funció i dallò que ha destar gravat a lADN.
Per poder crear un debat amb fonament, us plantejaré un cas que em va passar personalment fa uns diumenges que servirà per illustrar aquest savoir faire o labsència daquest.
Vaig anar a dinar amb la meva família a un restaurant de la nostra població, bastant concorregut. Vam demanar més aviat carn perquè és un lloc que fa molt bé la brasa, però a la meva dona li va venir de gust un rap a la marinera.
Tot anava bé, fins que em va dir de provar el peix, que segons a ella no li semblava que estigués correcte. He dexplicar que habitualment per ser del ram, som bastant tolerants i fem, de més i de menys. Però al ficar-me el tros de peix a la boca, una gust amoniacal va expandir-se per tot el paladar i va restar allí durant una bona estona.
Vam comentar al cambrer que el peix feia una olor y un sabor estrany, per ser cordials, el cambrer ens va mirar i ens va dir:Quina olor?. Vaja, en no entendre la indirecta, li vaig dir que estava dolent i que el retirés, si us plau. A lestona va venir el propietari i ens va comentar que el peix no estava malament.
Podeu suposar que la meva cara va ser destupefacció. Lamo va rematar la jugada dient: que podia ser que lhaguessin ficat a una part que hi havia lleixiu. Vaig pensar que en comptes darreglar-ho, ho estava empitjorant. Lleixiu!
Amb la sang pujant-me per la vena, li vaig dir que em perdonés, però que era cuiner i de pare pescador i que aquell peix no estava en condicions. La resposta des de la humilitat i lassertivitat, va ser que ell portava cinquanta anys dofici. Vaig tancar la conversa perquè, com he dit, no sóc amant dels circs i respecto molt la feina dels professionals.
Be, lanècdota em serveix per plantejar el lema que intentem inculcar a les escoles i que respon al decàleg de qualsevol que estigui de cara al públic. Dentrada el client te la raó, sempre hem de fer cas i atendre les demandes del nostre comensal, escoltar-lo i intentar donar resposta, des de lempatia.
Segurament una actuació més resolutiva, en primera estància, hagués estat: disculpi, li retiro de seguida i ho comento a la cuina. Voldrà alguna altra cosa? Em sap molt de greu. Per què? Doncs perquè és el nostre comensal i sha de sentir còmode, escoltat i atès. És possible que no tingui la raó o que no compleixi les expectatives, pensava que era a i se la trobat b, tot i que aquest no era el cas.
La segona actuació és venir i dir que ho sentim molt, que te raó, no sabem com ha pogut passar, però estem al cas i per suposat el convidem a.... És clar, hem de posar en valor la crítica i no enganxar-nos; el món ha canviat i la crítica és la manera daprendre. Està molt bé que el client ens digui que no estan en condicions unes elaboracions, pitjor hagués estat menjar-sho i provocar una intoxicació.
Davant de les crítiques del client no ens podem sentir ofesos y reaccionar carregant quan ens mostren les nostres pífies, perquè aquest ve a casa nostra a gaudir dun bon àpat i no complim les expectatives. Gana per demà!
He de dir que finalment ens van convidar, tot i això com dèiem no traiem part de lagror del tracte rebut.
Per poder crear un debat amb fonament, us plantejaré un cas que em va passar personalment fa uns diumenges que servirà per illustrar aquest savoir faire o labsència daquest.
Vaig anar a dinar amb la meva família a un restaurant de la nostra població, bastant concorregut. Vam demanar més aviat carn perquè és un lloc que fa molt bé la brasa, però a la meva dona li va venir de gust un rap a la marinera.
Tot anava bé, fins que em va dir de provar el peix, que segons a ella no li semblava que estigués correcte. He dexplicar que habitualment per ser del ram, som bastant tolerants i fem, de més i de menys. Però al ficar-me el tros de peix a la boca, una gust amoniacal va expandir-se per tot el paladar i va restar allí durant una bona estona.
Vam comentar al cambrer que el peix feia una olor y un sabor estrany, per ser cordials, el cambrer ens va mirar i ens va dir:Quina olor?. Vaja, en no entendre la indirecta, li vaig dir que estava dolent i que el retirés, si us plau. A lestona va venir el propietari i ens va comentar que el peix no estava malament.
Podeu suposar que la meva cara va ser destupefacció. Lamo va rematar la jugada dient: que podia ser que lhaguessin ficat a una part que hi havia lleixiu. Vaig pensar que en comptes darreglar-ho, ho estava empitjorant. Lleixiu!
Amb la sang pujant-me per la vena, li vaig dir que em perdonés, però que era cuiner i de pare pescador i que aquell peix no estava en condicions. La resposta des de la humilitat i lassertivitat, va ser que ell portava cinquanta anys dofici. Vaig tancar la conversa perquè, com he dit, no sóc amant dels circs i respecto molt la feina dels professionals.
Be, lanècdota em serveix per plantejar el lema que intentem inculcar a les escoles i que respon al decàleg de qualsevol que estigui de cara al públic. Dentrada el client te la raó, sempre hem de fer cas i atendre les demandes del nostre comensal, escoltar-lo i intentar donar resposta, des de lempatia.
Segurament una actuació més resolutiva, en primera estància, hagués estat: disculpi, li retiro de seguida i ho comento a la cuina. Voldrà alguna altra cosa? Em sap molt de greu. Per què? Doncs perquè és el nostre comensal i sha de sentir còmode, escoltat i atès. És possible que no tingui la raó o que no compleixi les expectatives, pensava que era a i se la trobat b, tot i que aquest no era el cas.
La segona actuació és venir i dir que ho sentim molt, que te raó, no sabem com ha pogut passar, però estem al cas i per suposat el convidem a.... És clar, hem de posar en valor la crítica i no enganxar-nos; el món ha canviat i la crítica és la manera daprendre. Està molt bé que el client ens digui que no estan en condicions unes elaboracions, pitjor hagués estat menjar-sho i provocar una intoxicació.
Davant de les crítiques del client no ens podem sentir ofesos y reaccionar carregant quan ens mostren les nostres pífies, perquè aquest ve a casa nostra a gaudir dun bon àpat i no complim les expectatives. Gana per demà!
He de dir que finalment ens van convidar, tot i això com dèiem no traiem part de lagror del tracte rebut.