Opinió

Les cols

A l’hivern, les cuines haurien de fer olor a col. A aquesta família pertanyen el grup de verdures amb les propietats més potents  que es coneixen contra el càncer i altres malalties. Les cols verdes, la lombarda, les cols de Brussel•les, el bròquil, la col-i-flor i els espinacs, també.
Les cols han conquerit el món des d’Europa passant per Xina. Moltes cultures europees s’identifiquen amb diferents colors, segurament perquè durant mil•lennis fou un aliment del qual depenia la vida durant els llargs hiverns. Els alemanys organitzen festivals on es nomenen reis i reines consagrats a aquesta hortalissa. Per a ells, la col és com els “grelos” per als gallecs.
Totes les varietats de cols contenen altes dosis de components de sofre que són els responsables del gust i de l’olor. S’ha de tenir cura perquè un excés de cocció pot destruir gran part de les molècules beneficioses. Es calcula que en tres minuts de bullir en perden el 20%, en 10 minuts el 40% i en 30 minuts el 75%. La fibra de la col combat el restrenyiment i serveix d’aliment a la flora intestinal. La col blanca crua és bona per amanides tallada ben fina i amanida amb oli, vinagre i sal, deixant-la estovar uns minuts abans. La col verda bullida es pot combinar amb patates –la col i patata–, amb pastanaga, api i, fins i tot, amb poma i codony... no fa tanta olor la cuina. Per cuinar hi ha qui recomana més la col verdosa que la blanca, perquè a aquesta no li ha tocat mai l’aire ni el sol i no és tan gustosa. També recomanen treure de la col molt verda el caluix blanc més gruixut de la fulla. El 80% és aigua.
Si agafeu la col i la patata bullida i trinxada o xafada sofregida amb cansalada i quatre ous com per fer una truita de patates tindreu la famosa rosta o trinxat de la Vall d’Aran.