TOTS SOM IGUALS DAVANT LA LLEI, UN ESLÒGAN PUBLICITARI
Iñaki Urdangarin, cunyat de lactual rei Felip VI, ha acabat condemnat per lAudiència de Palma amb una pena de 6 anys i 3 mesos de presó pel delicte de saquejar, amb una morterada de 6 milions deuros, les arques públiques de les Illes i el País Valencià per mitjà de lInstitut Nóos. El Tribunal ha estat força benèvol amb el gendre del Campechano Juan Carlos, perquè la fiscalia sollicitava una pena de 19 anys de garjola. Una rebaixa de dos terços que ha fet ben feliç el seu advocat defensor, el famós Miquel Roca, un dels pares de la Constitució del 78!
Pels experts, els delictes comesos pel qui va autoanomenar-se Duque Empalmado: prevaricació continuada, falsedat, malversació de fons públics, tràfic dinfluències i dos delictes fiscals, eren prou greus per rebre un càstig exemplar. No ha estat pas així, malgrat que ha quedat palès que va fer ús de la seva privilegiada posició institucional de proximitat a la Casa reial per aconseguir contractes públics irregulars.
Ara bé, la cosa més comentada a la xarxa ha estat labsolució de la Infanta Cristina. El Tribunal, en contra del criteri del jutge instructor José Castro, lexculpa dhaver-se lucrat, al costat del seu marit, de diner públic desviat a la societat matrimonial Aizoon. Aquesta societat pantalla només tenia dos socis: Iñaki i Cristina!
Don Mariano Rajoy, molt més hàbil de pronosticar sentències que daprendre langlès, ja va assegurar lany 2014 que a la Infanta le irá bien. Certament, el president va fer diana. Pels malpensats que sospitem que Montesquieu, el pare de la Doctrina de la Separació dels Tres Poders, fa anys que està desaparegut a Espanya, la reunió amb Juan Carlos, el Ministre de Justícia i el Fiscal general de lEstat va ser una simple coincidència que no desmereix el talent profètic del rei del plasma.
La sentència judicial assenyala com la Infanta, en qualitat de soci dAizoon, no tenia el deure de controlar què feia ladministrador. Tanmateix resulta demostrat que Doña Cristina pagava, a través daquesta empresa pantalla, despeses personals: serveis domèstics, viatges, festes, restaurants, mobiliari, reformes a lhabitatge familiar i altres partides. També caldria recordar que aquesta empresa no tenia dotzenes de socis, sinó que era una societat creada pels Ducs de Palma.
Alhora, lAudiència de Palma sembla haver-se oblidat de la jurisprudència del Tribunal Suprem en casos similars, o de la coneguda condemna a la Isabel Pantoja; no és el mateix enviar a la trena una folklòrica que una Borbó. Encara hi ha categories!
Dins el batibull mediàtic de tot plegat, les declaracions del Jutge Castro, un cop sha sabut la sentència exculpatòria, són de traca i mocador. Per un costat diu que la sentencia deja un montón de incógnitas, pero deja claro que da por bueno que la Infanta Cristina era una mujer florero. I rebla el clau quan considera que a la vista del fallo el tribunal ha dado por bueno que Cristina de Borbón no se enteraba de nada, que firmaba el autoalquiler de su palacete de Pedralbes sin saberlo, que estaba en la empresa Aizoon siendo una ingenua Yo con esto no estoy de acuerdo. Cuando la interrogué, me contestó mil veces con evasivas y así es muy difícil que me pudiera convencer.
Durant la vista, ladvocada de lEstat, ens va obsequiar amb una troballa genial: Hacienda somos todos no és res més que un espot. Després dhaver vist com ha acabat el judici del cas Noos, tenim dret a sospitar que allò que tots som iguals davant la Llei no passa de ser un altre eslògan publicitari.
Pels experts, els delictes comesos pel qui va autoanomenar-se Duque Empalmado: prevaricació continuada, falsedat, malversació de fons públics, tràfic dinfluències i dos delictes fiscals, eren prou greus per rebre un càstig exemplar. No ha estat pas així, malgrat que ha quedat palès que va fer ús de la seva privilegiada posició institucional de proximitat a la Casa reial per aconseguir contractes públics irregulars.
Ara bé, la cosa més comentada a la xarxa ha estat labsolució de la Infanta Cristina. El Tribunal, en contra del criteri del jutge instructor José Castro, lexculpa dhaver-se lucrat, al costat del seu marit, de diner públic desviat a la societat matrimonial Aizoon. Aquesta societat pantalla només tenia dos socis: Iñaki i Cristina!
Don Mariano Rajoy, molt més hàbil de pronosticar sentències que daprendre langlès, ja va assegurar lany 2014 que a la Infanta le irá bien. Certament, el president va fer diana. Pels malpensats que sospitem que Montesquieu, el pare de la Doctrina de la Separació dels Tres Poders, fa anys que està desaparegut a Espanya, la reunió amb Juan Carlos, el Ministre de Justícia i el Fiscal general de lEstat va ser una simple coincidència que no desmereix el talent profètic del rei del plasma.
La sentència judicial assenyala com la Infanta, en qualitat de soci dAizoon, no tenia el deure de controlar què feia ladministrador. Tanmateix resulta demostrat que Doña Cristina pagava, a través daquesta empresa pantalla, despeses personals: serveis domèstics, viatges, festes, restaurants, mobiliari, reformes a lhabitatge familiar i altres partides. També caldria recordar que aquesta empresa no tenia dotzenes de socis, sinó que era una societat creada pels Ducs de Palma.
Alhora, lAudiència de Palma sembla haver-se oblidat de la jurisprudència del Tribunal Suprem en casos similars, o de la coneguda condemna a la Isabel Pantoja; no és el mateix enviar a la trena una folklòrica que una Borbó. Encara hi ha categories!
Dins el batibull mediàtic de tot plegat, les declaracions del Jutge Castro, un cop sha sabut la sentència exculpatòria, són de traca i mocador. Per un costat diu que la sentencia deja un montón de incógnitas, pero deja claro que da por bueno que la Infanta Cristina era una mujer florero. I rebla el clau quan considera que a la vista del fallo el tribunal ha dado por bueno que Cristina de Borbón no se enteraba de nada, que firmaba el autoalquiler de su palacete de Pedralbes sin saberlo, que estaba en la empresa Aizoon siendo una ingenua Yo con esto no estoy de acuerdo. Cuando la interrogué, me contestó mil veces con evasivas y así es muy difícil que me pudiera convencer.
Durant la vista, ladvocada de lEstat, ens va obsequiar amb una troballa genial: Hacienda somos todos no és res més que un espot. Després dhaver vist com ha acabat el judici del cas Noos, tenim dret a sospitar que allò que tots som iguals davant la Llei no passa de ser un altre eslògan publicitari.