Llibre de Sent sovi, el llibre de la cuina catalana
Hi ha una sèrie de llibres de referència que mostren per primera vegada la cuina que es feia a Catalunya. Sí, si ens posem a remenar el concepte històric, això implica que Catalunya a lèpoca medieval estava consolidada, com a referent, tant com per escriure un receptari delaboracions que shavien establert durant generacions en aquest territori com per forjar una tradició a nivell gastronòmic.
Un daquests referents és el Llibre de Sent Soví que satribueix al 1324, dautor anònim i escrit en català de lèpoca. Les investigacions fetes dels dos manuscrits existents obren diferents hipòtesis. Una línia data el manuscrit de molt abans, sobre el 1024, cosa que contradiu laltre que latribueix a un frare català anomenat Francesc Eixemenis, ja que aquest va néixer a Girona el 1330 i va morir a Perpinyà al 1409. Unes altres males llengües situen el seu origen fora de Catalunya, a la part dOccitània.
Aquest, com dèiem, és el text en català més antic que es coneix relacionat amb la cuina. Presenta 220 receptes que es cuinaven als Països Catalans a lEdat Mitjana, en una època desplendor i expansió.
El seu contingut sestructura duna manera holística, ja que va més enllà de la part únicament culinària. Compta amb tota una part introductòria de quaranta sis pàgines de com era la cuina de la època, al manuscrit lanomena el cuinar dels catalans del segles XIV i XV. En aquesta part es parla dels productes i les combinacions que han quedat a la nostra cultura gastronòmica. Ep, alerta, que es consideraven en aquell moment tradició catalana, entre 1300 i 1400!
I aquí ve el nostre gran què; què es considera tradicional català, podem pensar que, és clar, entre aquelles receptes no hi havia pas el pa amb tomàquet, ni lescalivada o tampoc hi hauria la samfaina com ara la coneixem ja que aquestes elaboracions necessitaven uns productes que encara no es trobaven en aquell moment de la història a Catalunya.
És clar, això ens fa reflexionar si aquella cultura gastronòmica era el romanent de la cuina dels ibers, més la cuina dels romans, més la cuina dels visigots, més la conquesta musulmana de Calalunya (al-Andalús), més la cuina dels carolingis, més... Tot i això no hi havia xocolata desfeta; sí garrofí!
Una altre part que sorprèn molt en aquest llibre és que ja parla del comensal, o sigui, no només daquell que cuina, sinó també del perfil daquell que menja. És molt important aquesta dada, exactament parla del comensal català del segle XIV i el seu entorn. Un entorn no molt propici per parlar del tema gastronòmic ja que són èpoques molt bèlliques que generaren situacions delicades a nivell financer, en un marc de crisis demogràfica i econòmica. Sí, és cert que en aquell moment es crea la Generalitat de Catalunya.
No, però, de veritat trobar avui un llibre de cuina o dun restaurant que parli del comensal, de com menja, de lexperiència que té i del seu context seria trencador, de segur.
Al llibre es parla també dels estris necessaris per fer les receptes que posteriorment explica.
Vaja, que es el primer manuscrit en català sobre cuina que sha trobat, però que en el seu moment ja apuntava A maneres i que de segur És important de tenir al cap.
Potser quan agafem un llibre avui de cuina catalana, ens preguntarem, catalana, però de quan i en quin context?
Un daquests referents és el Llibre de Sent Soví que satribueix al 1324, dautor anònim i escrit en català de lèpoca. Les investigacions fetes dels dos manuscrits existents obren diferents hipòtesis. Una línia data el manuscrit de molt abans, sobre el 1024, cosa que contradiu laltre que latribueix a un frare català anomenat Francesc Eixemenis, ja que aquest va néixer a Girona el 1330 i va morir a Perpinyà al 1409. Unes altres males llengües situen el seu origen fora de Catalunya, a la part dOccitània.
Aquest, com dèiem, és el text en català més antic que es coneix relacionat amb la cuina. Presenta 220 receptes que es cuinaven als Països Catalans a lEdat Mitjana, en una època desplendor i expansió.
El seu contingut sestructura duna manera holística, ja que va més enllà de la part únicament culinària. Compta amb tota una part introductòria de quaranta sis pàgines de com era la cuina de la època, al manuscrit lanomena el cuinar dels catalans del segles XIV i XV. En aquesta part es parla dels productes i les combinacions que han quedat a la nostra cultura gastronòmica. Ep, alerta, que es consideraven en aquell moment tradició catalana, entre 1300 i 1400!
I aquí ve el nostre gran què; què es considera tradicional català, podem pensar que, és clar, entre aquelles receptes no hi havia pas el pa amb tomàquet, ni lescalivada o tampoc hi hauria la samfaina com ara la coneixem ja que aquestes elaboracions necessitaven uns productes que encara no es trobaven en aquell moment de la història a Catalunya.
És clar, això ens fa reflexionar si aquella cultura gastronòmica era el romanent de la cuina dels ibers, més la cuina dels romans, més la cuina dels visigots, més la conquesta musulmana de Calalunya (al-Andalús), més la cuina dels carolingis, més... Tot i això no hi havia xocolata desfeta; sí garrofí!
Una altre part que sorprèn molt en aquest llibre és que ja parla del comensal, o sigui, no només daquell que cuina, sinó també del perfil daquell que menja. És molt important aquesta dada, exactament parla del comensal català del segle XIV i el seu entorn. Un entorn no molt propici per parlar del tema gastronòmic ja que són èpoques molt bèlliques que generaren situacions delicades a nivell financer, en un marc de crisis demogràfica i econòmica. Sí, és cert que en aquell moment es crea la Generalitat de Catalunya.
No, però, de veritat trobar avui un llibre de cuina o dun restaurant que parli del comensal, de com menja, de lexperiència que té i del seu context seria trencador, de segur.
Al llibre es parla també dels estris necessaris per fer les receptes que posteriorment explica.
Vaja, que es el primer manuscrit en català sobre cuina que sha trobat, però que en el seu moment ja apuntava A maneres i que de segur És important de tenir al cap.
Potser quan agafem un llibre avui de cuina catalana, ens preguntarem, catalana, però de quan i en quin context?